Arts visuals

Joaquim Chancho: un referent de l’abstracció contemporània

La Galeria Marc Domènech, seguint en la seva línia de recuperació, presenta una magnífica selecció de pintures i dibuixos de Chancho realitzats en el transcurs dels anys setanta. Es tracta d’una etapa força desconeguda, però crucial, ja que al llarg d’aquest període l’artista desenvolupa la gènesi del seu compromís amb una pintura sòbria que la despulla de qualsevol referent naturalista. Aquesta és la primera vegada en més de quaranta anys que s’organitza una exposició exclusivament plantejada per examinar i analitzar les obres d’una dècada tan rellevant en la seva evolució artística per dedicar-li l’atenció que mereix. És una creació essencialment autoreferencial que gira al voltant dels corrents minimalistes que a partir dels anys seixanta es van anar estenent per Europa i Amèrica i que molts artistes catalans van seguir per proposar una alternativa a l’informalisme. Constitueix un estadi d’una gran intensitat productiva i també d’una estricta radicalitat a partir del qual sorgirà el seu lèxic bàsic posterior i el compromís amb la geometria, tant conceptualment com formalment.

Joaquim Chancho. Anys 70
Comissaris: Frederic Montornés i Marc Domènech
Galeria Marc Domènech
Passatge Mercader, 12. Barceloa
Fins al 7 de juny de 2024

El qüestionament de la pintura des de la mateixa pintura és l’eix del treball de Joaquim Chancho (Riudoms, Baix Camp, 1945), la trajectòria del qual ha estat molt regular, encara que pausada i relativament silenciosa. Mitjançant una dicció lacònica i concisa, pretén fer una revisió profunda de l’estat de la pintura, portant-la a situacions límit i a necessitats personals. La seva recerca ha tingut com a objecte l’anàlisi des de la disciplina, sense renunciar al coneixement intuïtiu.

Als seus 79 anys, és un dels artistes amb més coherència i maduresa, amb més contingut reflexiu i excel·lència del llenguatge tècnic amb què compta la pintura contemporània. Per a Chancho, la pintura és una manera de viure i el suport esdevé l’espai de pensament. Cadascuna de les seves obres és una resposta al seu viatge interior per desprendre’s de les aparences exteriors, reduir les estructures a allò primordial i reivindicar una altra visió de la imatge. Una pintura que connecta amb la matèria, per una banda, i amb l’esperit, per l’altra, mentre que la seva investigació se situa entorn dels conceptes de temps, espai, forma i color. Aquest apropar-se al substancial, aquest procés de rigorosa simplificació, ha estat el denominador comú del seu itinerari. Un procés metòdic i meditat d’autoexigència que ha desenvolupat sense fer cap concessió a les postavantguardes.

Pensem que quan Chancho presenta la seva primera exposició individual al Centre de Lectura de Reus (1966) és una fase de transició, on des de l’àmbit de les arts tradicionals, la pintura i l’escultura, s’inicia un canvi dels seus respectius gèneres en l’accepció habitual. No només traspassant els límits dels seus marcs, sinó implicant els espais físics i socials com a parts integrants de les seves obres. Moviments i tendències com el conceptual que donava per acabades la pintura i l’escultura; els environaments i l’ocupació de l’espai amb objectes al·legòrics; el minimal art cap a la investigació de la puresa estructural; l’accionisme i el seu concepte de ritual i transgressió; el land art i la nova valoració del territori i el paisatge, el treball de grup support-surface en la visualització de l’essència o el pop art i la relació amb les imatges dels mitjans de masses; tots aquests moviments apareixen tant a Europa com als Estats Units, superposats en el temps i reaccionen a contextos culturals ben diferenciats, tot determinant les diferents formes de presentar-se.

Chancho forma part del col·lectiu d’artistes que opten per les alternatives pictòriques abstractes que van des de Kandinsky, Malevich i Mondrian, passant per Rothko, Cy Twombly, Sol Lewitt o Frank Stella, fins a arribar a artistes d’aquí com ara Sean Scully, Palazuelo, Yturralde, Teixidor o Alfons Borrell. Incondicional a un principi minimalista i partint d’uns mitjans mínims, de gestos escarits i d’una reduïda gamma cromàtica, la seva pintura es va anar carregant de renúncies i d’abandonaments, però capaç de provocar una profunda emoció i un seré silenci. És a partir del 1968 quan apareixen les seves primeres composicions sense cap referència real per submergir-se en el cor de la pintura.

Els anys setanta: la gran revelació

La mostra Joaquim Chancho. Anys 70, comissariada per Frederic Montornés i Marc Domènech, arrenca quan l’artista inicia una etapa molt productiva i de gran activitat, que pren com a base d’utilitat la geometria, la composició, l’espai, les relacions tonals i les vibracions. Durant aquests anys, se serveix dels elements més simples, reduint el color al blanc i negre, i utilitzant principalment línies horitzontals, verticals i diagonals. Reuneix una sèrie d’obres compreses entre els anys 1970 i 1982, algunes de les quals no s’havien exhibit mai. S’interrelacionen dibuixos sobre paper, en els quals destaca la gestualitat i el desplaçament del traç per la superfície —similar al procés d’escriptura— amb pintures que ens apropen al seu pensament. “Una de les grans satisfaccions que em produeix tornar-les a veure és que m’adono que han resistit el pas del temps. Totes se sostenen. Les podria haver pintades ahir, avui mateix. Aquesta és la prova de la qualitat”, declara l’artista.

Tal com afirma Frederic Montornés en el text del catàleg, els comissaris han volgut aturar la seva mirada en la producció dels anys setanta, un moment de crisi que l’impulsa a destruir bona part de la seva obra anterior —la de la dècada dels anys seixanta— i que alhora li aporta els arguments necessaris per deixar de pintar durant la dècada dels vuitanta. Al llarg d’aquests deu anys, se centra en la sèrie Treballs de taula, fets sobre llibres i llibretes en un intent perllongat per començar de nou. Uns diaris de reflexió amb els que especula sobre la forma i el color, mitjançant l’exploració de direccions, cadències, variacions tonals o estudis sobre la marcació de grafismes. Les seves equivalències amb el món de l’escriptura es fan paleses a partir de 1973, mentre que des del 1977 i pràcticament fins al 1983, Chancho es desvincula de les teles i aprofundeix en el dibuix sobre paper; un plantejament íntim i introspectiu que ens condueix al recolliment i a la meditació. Cal recordar que el viatge a París el 1970 li va suposar un coneixement directe de l’abstracció europea i l’inici d’un llenguatge emmarcat en el gest i l’abstracció geomètrica. Des dels anys setanta, el seu enfocament es basa en una persistent geometria meditativa, modular i seqüencial que li va permetre evolucionar una cartografia mental molt personal, d’un sever estat d’autoanàlisi.

Es tracta d’una sèrie d’obres en les quals la gamma cromàtica resta reduïda als blancs, negres i vermells foscos i en les que, constantment, es manté un equilibri de contraris entre espontaneïtat i contenció. L’aparent senzillesa de les seves propostes no impedeix un procés de construcció subtil i de gran precisió. Dels primers anys són les Paral·leles, moment en què va iniciar les sèries de transformacions lineals i de seqüències successives. Gradualment, l’interès per les formes geomètriques, linealment delimitades, el conduirà a la línia com a element mínim, per posteriorment donar pas al ritme de signes gestuals com a ocupació d’un espai, en un discurs on la línia recta i el tret discontinu alternen la seva presència dialogant.

El retorn a la pintura es va produir a finals de la dècada del 1980 i des d’aleshores es va complementar amb el treball sobre paper, ambdós guiats per un diàleg compromès amb una noció d’ordre. Chancho ha anat depurant el seu llenguatge sense deixar-se sacsejar per les tendències que han sorgit en el panorama artístic i ha fet de les reivindicacions de l’art no-figuratiu no pas un constrenyiment, sinó una creació singular d’una gran unitat interna i d’una suggestiva aportació al món de la plàstica actual. Aquesta presa de posició tan radical que representa la pintura pura, l’ha conduït a un meditat exercici de concisió, ascetisme, joc d’equilibri, subtilitat cromàtica i prospecció d’un grau molt refinat. Deixa de banda tot allò superflu per quedar-se amb la pulsió del gest, el recorregut del pigment, el trànsit de l’empremta del pinzell, els subtils desplaçaments de la mà, la durada de la petja…, que successivament es van superposant, encavalcant-se i fonent-se fins a arribar a establir un entramat pictòric i un ordit reticular fet de subtils aportacions. Formula el fet constructiu semblant al de la música, en un procés intern que possibilita la seva pluridireccionalitat. Les seqüències, els intervals, les seriacions, les variacions, el tempo, la reiteració, la concreció, el cromatisme, els timbres… són aspectes que intervenen en el procés i gestació de la seva obra. Amb les seves paraules: “Hi ha una tensió que està present, i que m’ordena, malgrat l’aparent descontrol… una mena de mètrica soterrada”.

Una pintura sense pautes ni mitjans preestablerts que s’edifica i es desenvolupa en el mateix acte, guiada per l’organització estructural i per les transformacions sorgides de la reiteració. És per això que l’artista ens parla de l’infinit, d’un encadenament que no té principi ni fi, però que segueix irremissiblement uns determinats cicles.

Va iniciar la seva formació a l’Escola del Treball de Reus, per continuar-la a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. El 1993 és doctorat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i comença la seva activitat com a professor titular de Belles Art en aquesta universitat.  El 2000 entra com a Catedràtic de Pintura a la Facultat de Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Entre 1987 i 1997 va col·laborar com a professora l’Escola Eina de Barcelona. Cap a finals dels noranta se succeeixen nombroses mostres institucionals i en galeries privades, tant individuals com col·lectives, com ara MACBA (Barcelona), Centro de Arte Caja de Burgos (Burgos), Centre d’Art Tecla Sala (l’Hospitalet de Llobregat), Fundació Caixa Tarragona (Tarragona), Fundació Vilacasas (Barcelona). La seva obra es troba en col·leccions com la Col·lecció d’art contemporani Fundació “la Caixa” de Barcelona, la Fundació Vila Casas, l’Stedelijk Museum d’Amsterdam, el Centro de Arte Contemporáneo de Las Palmas de Gran Canaria, el Museo de Arte Contemporáneo Patio Herreriano de Valladolid, el Museu de Valls, el Museu d’Art Modern de Tarragona, el MACBA de Barcelona i en el fons de la Col·lecció Nacional de la Generalitat de Catalunya, entre d’altres.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Premi GAC 2022 a la Crítica d’Art (Galeries d’Art de Catalunya). Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close