Arts visuals

John Rewald

Aquest febrer passat va fer trenta anys del traspàs de John Rewald, a Nova York el 1994. Aquesta mena d’efemèrides per mi en el fons no tenen gens d’importància especial, però sovint poden servir de pretext benvingut per posar damunt la taula un tema que altrament potser ens passaria per alt fixar-nos-hi.

Rewald, nascut a Berlín el 1912 en el si d’una família jueva, es formà a les universitats d’Hamburg, Frankfurt i París. L’arribada de Hitler al poder l’aconsellà no tornar a Alemanya, i inicià la seva fecunda carrera internacional d’historiador de l’art. Va fer la tesi doctoral, dirigida per Henri Focillon, sobre la relació de Cézanne amb Zola. El 1941, fugí de la França ocupada cap als Estats Units, on sota l’empara d’Alfred H. Barr inicià el desenvolupament de la seva extraordinària tasca d’investigador de l’art, des de les universitats de Princeton, Chicago i Nova York.   

Esdevingué el gran especialista mundial en l’estudi de Paul Cézanne, de qui, entre altres treballs brillants, elaborà el catàleg raonat de la seva obra, tot i que aparegut pòstumament. Però la seva aportació al coneixement de les arts va anar molt més enllà: el 1946 publicà la primera edició de la seva extraordinària història de l’impressionisme. Aquest no va ser un llibre més al voltant de la gran escola pictòrica innovadora del segle XIX tardà, que canvià el curs de l’evolució de l’art mundial, sinó el llibre més complet i documentat sobre aquell moviment, i encara ara, després de diverses edicions que ell mateix anava posant al dia, és el millor tractat que hi ha sobre el tema, o almenys aquell al qual tots hem d’acudir, ja que és el que ofereix una major complexitat d’informació.

Rewald, en lloc d’elucubrar a partir dels quadres mateixos —un enfocament no pas menyspreable—, partí de les fonts documentals i assolí trobar-ne un conjunt riquíssim: no sols d’escrits, crítiques, catàlegs, etc. de l’època sinó també de diversos epistolaris, alguns dels quals edità monogràficament (Cézanne, Gauguin, Pissarro). Aquelles troballes, fruit del seu coneixement intens dels ambients en els quals es bellugaven els descendents dels pintors del grup, li varen permetre reconstruir amb gran detall el dia a dia del moviment d’aquella escola pictòrica fonamental. Els escrits de Rewald, molts d’ells monogràfics i sempre de primera mà (Cézanne, Gauguin, Maillol, Seurat, Bonnard, Pissarro), a part dels de més abast temàtic, ens el mostren com algú que semblava haver viscut físicament entre els impressionistes, perquè coneixia pas a pas les seves fetes, les seves opinions i les seves inquietuds, com si s’hagués traslladat vitalment a la seva època, alhora que ens ho transmetia escrupolosament als lectors coetanis d’ell i als futurs.

Però aquesta tasca no s’aturà aquí. Quan tingué l’Impressionisme controlat a fons i explicat per escrit, anà avançant en el temps i, a partir dels membres col·laterals del grup que varen evolucionar en un altre sentit, va fer la mateixa operació amb el postimpressionisme, del que el 1956 va publicar un llibre tan acurat i tan ben documentat com l’anterior. Tot el món al voltant de Cézanne, Gauguin, Van Gogh, els neoimpressionistes, l’escola Pont-Aven, o els Nabís es posava de manifest en tota la seva diversitat, molt superior a la de l’Impressionisme mateix, davant dels ulls del lector. I encara que sembli impossible, Rewald havia anat trobant inacabables brins d’informació que, de segur, altres investigadors haurien donat per impossibles, i que a ell li varen permetre explicar tota una època de les arts a França que transcendia arreu del món.

Malgrat ser un alemany establert als Estats Units, els anys que havia passat de jove a França varen proporcionar ja a Rewald prou material i context per a abordar amb total competència i excel·lència la seva esplendorosa història de l’art francès del darrer quart del segle XIX.

He de confessar que Rewald ha estat sempre per a mi el gran model intel·lectual a seguir en la meva tasca d’historiador de l’art. Un model positivista, ben cert, però sense una tasca com la d’ell qualsevol altre enfocament dels temes que va estudiar hauria anat definitivament coix, perquè per interpretar sobre una realitat primer l’has de trobar i exhumar en la seva complexitat, n’has de delimitar la materialitat i el volum, i sense això qualsevol altra aproximació serà deficient en un grau més o menys gran.

La seva era una tasca que la feia algú que, tanmateix, no ignorava altres maneres d’acostar-se a la història de l’art, ja que a Hamburg havia estat alumne de Panofsky, que representava una metodologia molt diferent, però potser per això havia arribat a la conclusió que els estudis intel·lectualment més brillants no es podien fer sobre temes dels quals es desconegués prèviament una sòlida “cartografia”, que és el que ell s’esforçà a establir.

Francesc Fontbona
Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) és un dels historiadors de l’art més eminents i prolífics del país. Entre les seves obres, destaquen La crisi del modernisme artístic (1975), El paisatgisme a Catalunya (1979), Anglada-Camarasa (1981, amb Francesc Miralles), dos volums de la Història de l’art català (1983 i 1985), Josep Mompou (2000), Manolo Hugué (2006)... A més, ha dirigit o codirigit l’obra en cinc volums El Modernisme (2002-2004), el Diccionari d’historiadors de l’art català (en línia, encara en procés de creació i en col·laboració amb B. Bassegoda i Hugas) i Pintura històrica catalana. Art i memòria (2015), entre altres.

És un col·laborador històric d’EL TEMPS.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close