Arts visuals / Exposicions

Jordi Bernadó: “La fotografia menteix sempre”

Jordi Bernadó (Lleida, 1966) ens confessa que rarament fa fotografies pel carrer ni com a turista. Ell que és un dels noms més destacats i internacionals del panorama actual de la fotografia a casa nostra gairebé no utilitza gairebé mai el seu mòbil per prémer el disparador de la càmera, encara que sí per mostrar-nos les imatges del seus nombrosos projectes. Ara exposa un tast d’alguns d’ells a la galeria Senda, en una mostra en la qual ha agrupat obres de diverses sèries sota la inspiració del llibre Si no, l’hivern de la poetessa i classicista canadenca Anne Carson, que al mateix temps recull i recrea els textos de la poeta clàssica Safo. La fotografia de Bernardó, caracteritzada per captar paisatges i arquitectures amb detalls que aporten significats oberts i inesperats, apunta en aquesta exposició noves vies en la seva trajectòria, com uns inusuals retrats d’esquenes.

Si no, demà, de Jordi Bernadó
Galeria Senda. Barcelona
Fins a l’1 de maig de 2021

Com ha establert la relació entre el llibre d’Anne Carson, Si no, l’hivern i les fotografies que formen part d’aquesta exposició sota el títol Si no, demà?

El llibre de Carson em fascina perquè pren els pocs fragments solts que es conserven de la poesia de Safo i en fa una obra bellíssima. Carson tradueix Safo però també la reinterpreta. És com un treball d’arqueòleg amb fragments de poemes que has d’acabar completant tu. Carson ens parla d’una bellesa que només ens ha arribat a través de fragments i en certa manera tot això m’ha fet pensar en el concepte d’esquerda, d’aquesta esquerda fonamental en la qual vivim ara. Aleshores, per aquesta mostra, he triat imatges que em suggerien els símptomes d’un món que s’està esquerdant sota els nostres peus. Soc optimista de mena i en aquest sentit tampoc vull fer catastrofisme. Malgrat que en una imatge es pugui reconèixer un lloc i més enllà del que una fotografia pugui explicar, l’interessant és que la fotografia sigui només un principi, que l’espectador vagi més enllà. En una foto, feta des de l’escenari del Liceu, veiem estris de neteja al darrere del teló, no sabem si és un moment just abans de l’actuació o després… En moltes d’aquestes imatges hi ha la bellesa de l’inefable, l’espera, la incertesa i més interrogants que respostes.

Jordi Bernadó

Però la fotografia sembla que fixi moments, espais o records. Ens dona un punt d’estabilitat?

No, la fotografia menteix sempre perquè és només un moment, en un context determinat, és una visió parcial de la realitat. El que més interessa de la fotografia és, en canvi, la capacitat que té de fer-nos evocar alguna cosa.

Des dels seus primers projectes com Bad News i Good News, sembla com si la seva especialitat fos la fotografia de paisatge i d’arquitectura, sense o molt poca presència de la figura humana. En canvi, en aquesta exposició veiem personatges retratats des de lluny.

Sí, són fotografies que pertanyen a la sèrie ID Project, que fins ara encara no havia exposat públicament. El projecte tindrà una exposició específica a finals d’any al Museu Nacional d’Art de Catalunya amb 14 fotografies però de moment aquí presentem un tast per primer cop. És una sèrie oberta que porto a terme des de fa uns cinc anys i que estic realitzant encara que amb una aturada important per culpa de la pandèmia. Són retrats de personatges que jo considero que són “transformadors”, és a dir, que hi són en representació de tota la gent que com ells fan alguna cosa per millorar el món, que es preocupen per ell i que són actius en els seus respectius àmbits per transformar-lo. Hi ha de tot: científics, humanistes, advocats, creadors artístics… No són personatges fàcils de contactar i en aquest sentit és un repte que acceptin que els faci un retrat. A més a més, encara ho complico més perquè els hi poso tres condicions: que els fotografiaré de lluny i d’esquenes; que només faré un disparament; i que ells triïn ells el lloc del món on volen que es faci la foto, que ha de ser un lloc important per a ells per la raó que sigui. En aquest sentit, els deixo clar que aniré on sigui, a més, amb totes les despeses pagades i encara que sigui a l’altra punta del món. I que en cap moment explicaré les raons que tinguin per escollir aquell lloc.

Per què d’esquenes? Per què només un disparament?

Perquè no cal més. En un moment en el qual hi ha un excés de fotografies, quin sentit té fer molts disparaments? Demano un acte de fe per part del retratat i també per part de l’espectador que s’ha de creure que aquella petita figura humana dalt de l’escala principal del Metropolitan Museum de Nova York és Woody Allen i no un visitant qualsevol.

Woody Allen, al Metropolitan Museum, un dels retrats del ID Project © Jordi Bernadó

Com va anar el retrat a Woody Allen, per exemple?

Va ser relativament fàcil que acceptés la proposta. Ell tenia clar que es volia fer la foto a Nova York, a Central Park o a qualsevol altre lloc representatiu de la ciutat però finalment es va decidir pel Metropolitan però havia de ser davant una obra que fos europea. Per això està davant de la gran pintura de Tiépolo que hi ha al capdamunt d’una de les escales del museu. En certa manera, Woody Allen es defineix a ell mateix en aquesta elecció com a un novaiorquès amant de la cultura europea. També és molt significativa la tria del premi Nobel de literatura i també pintor Gao Xingjian, exiliat a França, que va escollir el Palau Reial de París. Altres personatges, en canvi, van triar llocs que tenien més a veure amb la seva biografia més personal i íntima. La fotografia en la qual veiem un home en unes escales estretes és el retrat de Reed Brody, advocat i portaveu de l’organització Human Rights Watch, i que és de fet un perseguidor de dictadors. Ell va triar una casa humil del barri de Brooklyn on havia viscut en els seus anys d’estudiant a Nova York i on no havia tornat mai més.

La fotografia de l’activista indígena Rosario Quispe és impressionant també, en una mena d’esquerda en unes salines.

Ella és líder de la comunitat indígena a l’Argentina i la foto és un lloc remot. També vaig haver d’anar a un lloc remotíssim per a la fotografia de l’activista mediamental Gretchen Cara Daily, a Costa Rica. En canvi, el físic Stephen Hawking, en la darrera fotografia que se li va fer abans de morir, va preferir citar-me a la universitat de Cambridge, on es va desenvolupar majoritàriament la seva carrera. Totes aquestes tries tenen a veure amb la identitat d’aquests personatges, que ara per ara és un dels temes que més estic treballant. Un dels meus pròxims projectes, en col·laboració amb el Gran Teatre del Liceu, està centrat en el tema de la identitat precisament. Per tant, en certa manera, ja he trencat amb allò que a les meves fotografies la gent no hi apareix.

El Liceu, des de l’escenari, en una perspectiva inusual del teatre © Jordi Bernadó

En els mesos del primer confinament, no paràvem de veure imatges de les ciutats buides de gent. Ara és una imatge que s’ha fet habitual en l’imaginari col·lectiu i que vostè ha explorat moltíssim al llarg de la seva trajectòria. Va fer fotografies en aquell moment?

Encara que sembli mentida, no en vaig fer cap. El confinament no m’ha inspirat en absolut. Perquè de fet a mi mai m’ha agradat fer fotografies quan vaig pel carrer o viatjo si no és per als meus projectes. Sempre dic mig en broma que si veiés volar un elefant blau, no li faria cap foto perquè necessito muntar el trípode i preparar-ho tot molt bé.

Em deia fa poc Joan Fontcuberta en una entrevista en aquesta mateixa revista, referint-se al concepte de postfotografia, que abans la fotografia era escriptura i ara és llenguatge. De manera, que la majoria de cops ara fem servir la fotografia com a una eina i que per això la majoria de fotos que fem són esborrades de manera gairebé immediata.

Sí, totalment d’acord. I en aquest sentit de la mateixa manera que les paraules diuen el que diuen però també poden dir altres coses, la fotografia que jo vull fer també. Hi ha la fotografia finestra, diríem, i la fotografia mirall, on t’hi reflecteixes, amb molts més significats que els que són evidents de la imatge que veiem a simple vista.

El fet que ara tots portem a la butxaca una càmera com és el mòbil ha canviat molt les coses?

Sí. Recorda com viatjàvem abans. Portaves un o dos o tres rodets. I te’ls havies d’administrar, en certa manera. Potser estaves en un lloc on no tenies accés a comprar-ne de nous, per tant estaves limitat per fer les fotos. Vaig llegir fa poc els resultats d’un estudi que explicava que abans de la introducció massiva del mòbil com a càmera fotogràfica, els viatges resultaven molt més satisfactoris que ara. Molt interessant. Potser perquè abans ens dedicàvem a gaudir més directament de la realitat que teníem al davant.

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Actualment escriu sobre temes artístics i musicals en diversos mitjans de comunicació culturals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques i galeries d’art. Ha comissariat l’exposició en línia Una rapsòdia visual per a la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya; i les exposicions Convidats & Amfitrions al Museu Frederic Marès, i Visites inesperades, simultàniament al Museu d’Art de Cerdanyola i al Museu de l’Empordà de Figueres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close