Jose Luis de Vicente (Granada, 1973) té claríssim que avui en dia els límits entre disciplines estan absolutament esborrades. I de fet, per tot arreu per on ha passat ho ha demostrat, des del Sónar +D, que va dirigir durant una dècada, o el festival d’arts lumíniques de Barcelona LlumBCN, o el Model. Festival d’Arquitectures de Barcelona o les diverses exposicions que ha comissariat en diverses institucions, sobretot al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), que s’han mogut en la intersecció entre tecnologia, art, disseny i innovació social.
Per això, el seu perfil no admet massa etiquetes fixes, i se l’ha definit com a investigador de la cultura. Ara, s’enfronta a un repte majúscul: la direcció del Museu del Disseny de Barcelona, després de la jubilació de l’anterior directora, Pilar Vélez. Després d’uns primers quatre mesos estranys marcats per una fractura a la cama que assegura que l’ha ajudat a veure el seu càrrec des d’una posició de vulnerabilitat, de Vicente, entusiasta, ràpid en les seves respostes, amb un discurs global i integrador, explica en aquesta entrevista les línies principals del seu projecte al museu.
Arriba al Museu del Disseny, nou anys després de la seva inauguració i amb el repte d’estar al davant d’una infraestructura immensa. Quina és la personalitat què li vol donar a la institució?
Es tancarà un cicle de gairebé deu anys i ara és un bon moment per a la reinvenció i per a la resignificació del museu, que coincidirà amb altres coses simbòlicament molt importants com la finalització de les obres de la plaça de les Glòries. Tot el projecte de transformació històrica d’atorgar centralitat a aquesta part de la ciutat, culminarà en el moment que el museu celebrarà el seu desè aniversari, el desembre del 2024. Si vaig decidir que volia venir aquí, és per la convicció que la ciutat està ara molt més preparada que fa deu anys per a les funcions que pot complir aquesta institució. Probablement si avui en dia haguéssim de produir un espai de tant pes simbòlic, arquitectònic i visual com aquesta institució cultural en el cor d’un nou espai central de la ciutat, seria molt difícil. I és que l’espai simbòlic del disseny, l’arquitectura i l’urbanisme en aquesta ciutat té un gran pes històric, al qual s’incorporen contínuament noves lectures interessants. El concepte de disseny, en el què portem de segle XXI, s’ha ampliat i estès moltíssim i ara parlem de molts altres termes com el disseny crític especulatiu, el pensament de disseny, el disseny per a inclusió…
Una situació molt diferent als temps del boom del disseny, oi?
En aquell moment a Barcelona, vam tenir una sensibilitat molt específica sobre que les formes de les coses, la cultura material i la manera com es produeixen els objectes importen. Avui vivim en un món en el qual moltes d’aquestes relacions s’han reconfigurat, no des d’allò material, sinó des de l’immaterial. El DHUB penso que anirà sobre que probablement aquest estiu tindrem un problema amb l’aigua, que venim d’un hivern que vam tenir un problema amb l’energia, que venim d’una tardor en la què teníem un problema logístic en un món amb una gran estructura de producció que s’estava engarrotant, veníem de l’estiu anterior en el qual encara teníem l’onada expansiva d’una pandèmia… Anirà sobre com podem parlar de la forma del món i de produir nous mons en un món com aquest. Soc entusiasta en aquest sentit perquè penso que mai hem necessitat tant un espai de pensament sobre el disseny o sobre la propera cosa que li direm disseny en un moment de superposició constant de crisis sistèmiques. En la concepció del disseny més tradicional ja hi havia aquesta tradició de solucionar problemes, però ara tenim la necessitat també de producció d’imaginaris i de ser conscients que anem cap un lloc on no viurem de la mateixa manera que vivim avui.
Per tant, pretén construir un espai de pensament, bàsicament?
Quan dic que el destí d’aquesta institució és ser la gran institució sobre la contemporaneïtat de la ciutat juntament amb el Macba i el CCCB, no ho dic només per una qüestió de legitimitat simbòlica pel que suposa en l’imaginari del disseny i l’arquitectura, sinó perquè necessitem espais per al pensament humanístic, per a la crítica i per a la producció de nous relats i també per a la pràctica i per la producció alternatives i de nous imaginaris. Aquí tenim l’oportunitat de fer una institució única al territori espanyol. Els seus anàlegs són centres de disseny contemporanis a Europa que miren cap al futur com el Triennale de Milà, el Nieuweinstituut de Rotterdam, el Design Museum de Londres o el MAK de Viena. I això incorpora el saber de les comunitats de dissenyadors que tenim però també a tota una generació d’arquitectes, dissenyadors, tecnòlegs i generadors de comunitats que estan contribuint globalment des de Barcelona a la construcció d’un imaginari alternatiu per a les dècades que vindran. Una de les grans fortaleses d’aquesta ciutat és que la relació entre les comunitats de producció i coneixement de la cultura i altres comunitats de producció de coneixement és molt més propera i fluida que en altres llocs. Per exemple, el festival Sónar ha treballat amb el BCN Supercomputing Center i l’Institut de Ciències del Mar s’involucra en projectes culturals, per exemple. Existeix un xarxa, una terra fèrtil i la voluntat per part de Barcelona de ser laboratori i d’experimentar constantment. S’experimenta a l’espai públic com les superilles, s’experimenta en institucions com el CCCB… I crec que en aquest espai simbòlic de Glòries hem de fer un centre on convergeixin totes aquestes dimensions.
Per tant, es fa seva totalment la idea del Disseny Hub?
Aquesta institució no és només un museu, malgrat que és cert que té una dimensió patrimonial. És un espai que s’articula amb un peu en el món de la cultura i un peu en el món de la indústria. El Dissseny Hub com a organisme no depèn només de l’Institut de Cultura de Barcelona sinó també de Promoció Econòmica i Indústries Creatives. Aquesta duplicitat és molt productiva, sobretot perquè quan parlem d’indústries creatives no només estem parlant de quina és l’activitat econòmica d’un sector com la moda o el disseny d’objectes, sinó de quina manera les indústries creatives totes plegades poden tenir un impacte com a comunitats d’innovació i com a productores de nous relats al voltant de totes les altres indústries. Arquitectes i dissenyadors són també investigadors i com a tals es comuniquen amb la resta de comunitats de producció i de coneixement. Aquesta idea és clau per entendre que necessitem noves formes d’institucions. Aquest museu ens parla també de quins relats, quins materials hem fet servir fins ara. I això ho integrarem. M’agrada molt la ciència-ficció i un dels trets d’aquest gènere és que no parla del futur, sinó que parla de present, doncs de la mateixa manera el nostre patrimoni no parla del passat, sinó que parla de present.
Aleshores, com s’integrarà la col·lecció patrimonial del museu a tot aquest discurs? Se li pot treure més profit que la presentació actual?
Bé, jo tinc una peculiaritat que és que mai m’he sentit específicament vinculat a una disciplina. He treballat amb companyies de teatre, amb companyies tecnològiques, amb Maria Arnal, fent exposicions… En realitat, el museu està fet d’una suma de col·leccions preexistents i ara ha arribat el moment de trencar amb el fet que ara es vegin d’una en una.
El cert és que en el moment de la inauguració, amb la presentació del nou edifici, va impressionar que per primer cop es poguessin veure per primer cop amb dignitat les col·leccions de tèxtil, de gràfica, de disseny industrial, de ceràmica…
Sí, es va fer l’exercici de mostrar les col·leccions quan es va inaugurar el museu però ara ja no estem allà. Hem de donar el pas de saber que no existeix la història del disseny gràfic o la història de disseny de producte sinó que hi ha una multiplicitat d’històries i d’històries ocultes. Si parlem d’identitat, de materialitat, d’espai públic i espai íntim, o de mobilitat, ens hem de replantejar la mirada de les col·leccions a partir d’unes preguntes que no es poden construir des de la història d’una sola disciplina i fer-les des de diversos punts de vista simultàniament. Moltes històries del passat ens poden ajudar a veure com resignifiquem els objectes. Quan parlàvem del plàstic als anys 60, era un material alliberador perquè significava una democratització del consum i produïa nous relats com l’arquitectura inflable, per exemple, i això es veia com un moment d’extrema llibertat. Ara aquella llibertat és un problema d’escala planetària que anticipa la necessitat de pensar un nou món que sigui la fi de l’era dels combustibles fòssils i de l’era en la què podiem llençar les coses. Però avui si hi ha una força que ha reformat el món és la computació. Aquest el reposicionament que hem de tenir en un moment com aquest.
I què en pensa de la vella demanda que a Barcelona es faci un museu d’arquitectura?
El debat de si ha d’haver un museu d’arquitectura és un altre. L’arquitectura és una comunitat que té les seves institucions de referència com la Mies van der Rohe i com el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Per tant, no tinc un posicionament respecte a això. No tenim una col·lecció d’arquitectura al museu ni penso que sigui prioritària tenir-la. Ara bé, estic totalment convençut que l’objecte de disseny per excel·lència és la ciutat i tenim la voluntat d’explicar la tradició de Barcelona com a laboratori urbà. Aquesta ha estat una ciutat que ha estat sempre un espai d’experimentació en la història de l’urbanisme. La ciutat és un objecte de disseny on es prenen decisions de disseny constantment i que impliquen a arquitectes, dissenyadors, urbanistes, dissenyadors gràfics, comunitats, artistes… Aquesta idea és molt important per mi. I quina exposició permanent faltaria en aquest museu? Doncs segurament la que tracti el tema que l’art i la ciència del disseny a les ciutats és un dels nostres grans llegats culturals. És un tema crucial i més ara que anem cap a Barcelona, Capital Mundial de l’Arquitectura el 2026. No sé si som prou conscients que aquesta cultura de debatre l’espai públic constantment no és comú a d’altres ciutats. En altres llocs, és un debat només dels tècnics però aquí qualsevol canvi provoca un diàleg constant i això és riquíssim.
Passa des de finals del segle XIX aquest debat ciutadà…
Sí, aquí interessa molt com canviem la forma de la ciutat per ser la ciutat que volem ser. I provocar aquest debat des del museu, m’interessa i més fer-ho des de Glòries perquè és la zona zero, és la sala d’estar simbòlica de la ciutat, sobretot quan la plaça sigui un parc urbà i tenint en compte que l’edifici del museu connecta dos realitats ben diferents de la ciutat. També ens agrada molt la idea que la nova boca del metro surti dins del museu i això ja estarà llest el gener de l’any que ve.
Que el metro entri literalment al museu té molta gràcia. Què pot aportar això al museu?
Tenint en compte que a més del museu, l’edifici del Dhub també acull el FAD, la biblioteca del Clot…, està clar que hi ha molta gent que passa per aquí. També incorporarem l’edifici annex, que està a la banda dels Encants separat de l’edifici principal i que fins ara no havíem utilitzat mai per a activitat pública. Ara han començat les obres i volem que cap a finals d’any sigui un edifici un espai de recerca, que hi hagi residències. Amb tot això el museu serà un gran intercanviador que serà també carrer i que amb el metro Línia 1 connecta amb les grans institucions culturals de Ciutat Vella, amb el nou eix de Montjuïc i finalment amb l’Hospitalet. La idea de museu-carrer implica moltes coses i s’ha d’explicar que és un museu per a tothom.
Fa deu anys també es pretenia que el museu fos el símbol de la nova centralitat de Glòries. Creu que això ha funcionat fins ara?
Aquí la noció de barri tradicional no acaba de funcionar perquè de fet estem en una cruïlla de barris: el Poblenou, Meridiana, el Clot o fins i tot Diagonal. És cert que el bar i la biblioteca són espais que han funcionat molt bé. Aquests deu anys han suposat també el procés de construcció d’un entorn que s’està consolidant. També pròximament obrirem la botiga, que és molt simbòlica perquè serà la primera llibreria de Glòries i perquè estarà especialitzada en disseny, arquitectura i innovació. En aquest sentit, també no podem oblidar que aquesta ciutat té més de 20 escoles d’arquitectura, disseny i arts visuals. Hi ha al voltant de 10.000 estudiants que estan produint cada any i que una de les principals coses que Barcelona envia a la resta del món són dissenyadors i arquitectes.
I quin pes tindran els públics en la seva gestió del museu?
Aquesta institució operarà des de la comprensió de que com som una comunitat de comunitats ens trobem amb un públic que té una relació pura i exclusivament material amb el museu com a espai, fins a la gent que té una relació fortíssimament vocacional en qualsevol dels àmbits que s’hi tracten. No és un tema menor. De vegades mesurem els públics com una manera de rendibilitzar la institució, de quanta gent passa per la porta. Per mi aquest no és el model. Per exemple, l’exposició Big Bang Data, que vam fer al CCCB amb l’Olga Subirós, era un dispositiu que servia per ajuntar i convocar a moltíssimes comunitats de pràctica que tenien alguna cosa a dir en aquell espai. Aquest és un model que m’interessa moltíssim i que es pot adaptar aquí perfectament.
I parlant d’exposicions temporals, quin serà el model a seguir? Es repetiran exposicions tipus com la de David Bowie o Banksy?
Ara estem en el moment de produir la temporada del 2024 que serà la que ja dependrà totalment de mi. Un dels temes dels què parlarem seran les polítiques del disseny, de com el disseny li ha donat forma al món i a la societat però també del que la societat demana del disseny. Parlarem de la força de la commutació que és transformadora de la nostra fenomenologia del món, una mica en la línia de l’exposició actual, Digital Impact, que sembla que estigui en la línia de la de Bowie o Banksy però que és tot el contrari. També parlarem de la noció de la ciutat com a objecte de disseny definitiu i també com estem entenent el segle XXI des de la sostenibilitat, la circularitat, les noves materialitats, de les polítiques identitàries…. I també tractarem la història de les ciutats, recuperarem moltes històries que no són conegudes i des dels 80.000 objectes de la col·lecció farem preguntes tranversals però també parlarem de com el disseny, amb els seus companys com la tecnologia, la ciència, la política, aborda la necessitat de produir un món nou, que és el nostre problema número u. De vegades no sé si som conscients, que com a ciutadans de la Unió Europea ens hem proposat que al 2050 les emissions de CO2 que produïm a l’atmosfera, han de ser de zero. I com produirem proteïnes i calories per a tothom, com canviarem la mobilitat, i tot tenint en compte que la innovació no pot només tecnològica, sinó també filosòfica i de pensament. I és que és molt important produir alternatives de futur perquè no tenim més eines ara mateix que la nostra capacitat de transcendir la temptació de l’”apocaliptisme” i del conservadorisme de dir que no es pot fer res. No ens queda una altra que dir constantment que les coses poden ser d’una altra manera.
Ens bombardegen amb notícies apocalíptiques constantment.
La nostra idea del creixement com a garantia de felicitat i la relació entre creixement i benestar s’ha acabat. Penso que podem ser i hem de ser profundament pro positius en crear continguts i contrarelats que denuncïn el consumisme apocalíptic com una forma complaent paralitzant i fer-ho entenent que aquest missatge té una dimensió profundament política. Estem en un moment en què la missió que podem complir és imaginar fort, no des de la fantasia de l’escapisme, sinó des de la capacitat d’imaginar que moltíssimes coses es poden fer d’una altra manera. Tu ara pots trobar gairebé a qualsevol hora del dia els 365 dies a l’any, un tomàquet sense no haver de caminar més de 200 metres. Això no ha passat mai a la història de la humanitat. Però tampoc passava fa 15 anys. Els nostres pares i els nostres avis no havien conegut això. Pots apostar per solucions més tradicionals o provar coses radicalment diferents i no provades. Sospito que la solució està en una barreja de les dues coses però el que no pots fer és no fer res. I és que ja portem uns anys vivint en un constant “després de la fi del món”.
Tindrà recursos per al seu projecte?
Aquesta institució té un edifici de primera escala però som un museu municipal, de l’Icub amb l’ajut essencial i clau d’Indústries Creatives. Hem de produir recursos per fer tot el que volem fer però està clar que necessitem més eines que les de qualsevol museu municipal. A més els 29.000 metres quadrats han de ser refugi climàtic, literalment i simbòlica. El consum energètic de l’edifici ha d’estar correlacionat amb el rendiment social i cultural. És apassionant i no serà fàcil però crec val la pena perquè el paper d’aquesta institució és més necessari ara que fa deu anys. I probablement aquesta eina ara no seria possible.
I reclamaria l’autonomia de gestió per al museu respecte a l’Ajuntament?
Aquesta ha de ser l’evolució natural d’aquesta institució. Hi ha una gran quantitat d’energia dissipada per aquesta manca d’autonomia per això aquest tema està sobre la taula.
