Arts visuals / Art World

José María Sicilia: “El meu treball és un rizoma sense centre”

Read it in English

Captura l’efímer per apressar aquell intangible que esdevé eternitat en les seves teles. Una conversa a l’aire, els cants d’un aucell, un centelleig fugaç, una aroma que ens surt al pas i fins i tot el so del desastre. La llum en el gest i la poesia en la matèria poden sorgir d’una cançó, d’un bell escrit i fins i tot del pla d’un intricat circuit tecnològic. I encara que tan diversos siguin els punts de partida que donen a llum les obres amb les quals José María Sicilia (Madrid, 1954) continua expandint l’àmbit de la pintura, existeix una sorprenent i íntima connexió entre tots aquests estímuls i no és una altra que la sòlida concepció de l’art com a doble vehicle de coneixement i gaudi visual.

És el seu un projecte de fort ancoratge conceptual i intel·lectual que posseeix l’aparença sensible de la gran pintura, i on la raó i l’emoció, o el visual i el tàctil o sensible, compleixen una funció equidistant. I si abans era la seva mà el recurs que duia a terme la “traducció” de les emocions sorgides, entre d’altres, de les seves lectures de poesia mística, més recentment és la tecnologia aquell recurs invisible responsable d’algunes de les peces de l’artista. A més, i per tal de no deixar de banda aquell territori fèrtil del manual, i juntament amb les peces creades per un programa informàtic, Sicilia experimenta amb la vibració dels dibuixos brodats manualment per laborioses costureres. És així com, en l’obra de l’artista es produeix l’encontre excepcional i extrem del mecànic i del meravellosament tàctil.

José María Sicilia. “Luz en la luz” (14), 2021. 190 x 113. Brodat damunt seda

Juan Manuel Bonet va encunyar el terme “els anys pintats” en una sèrie d’exposicions sobre aquella generació d’artistes que van connectar amb les tendències expressionistes internacionals i van introduir l’aire fresc i arrabassat del gest i el color en la pintura espanyola dels vuitanta. Entre ells, i junt amb Miguel Barceló, José Manuel Broto, Miguel Ángel Campano o Ferran García Sevilla, amb qui va coincidir a París, José María Sicilia va destacar molt aviat amb la seva personal visió d’una poètica expressionista d’una tensa serenitat. Han passat dècades des de les seves exitoses exposicions a França i Nova York — amb les pintures de grans flors sobre càlids fons de cera blanca—, i de les mostres històriques al Reina Sofia (1987 i 1998), així com la del monestir de Santo Domingo de Silos (2000), un cant a l’espiritualitat de la matèria amb formes semblants a petites flors pintades damunt subtils papers japonesos.

Vista de les obres de la sèrie “La luz que se apaga”. “L’horabaixa”, exposició de José María Sicilia al Museu Reina Sofía, 1997

Durant anys, les flors van ser referents centrals del treball de Sicilia, que sempre ha afirmat que no es tracta de “motius” sinó de pintura. El 2002, es va presentar a Son Carrió (Mallorca), la seva mostra “Un despertar sense imatge”, en què per primer cop les flors foren substituïdes per motius pictòrics fets amb teles portades de l’Índia. La realització d’aquestes pintures s’inspirà en l’observació del moviment de les robes dins el corrent d’aigua i el cos que les manipulava als rentadors públics, que feu pensar a l’artista “en el Renaixement i les Mènades gregues, en el moviment intens i en la seva immobilitat”.

José María Sicilia davant d’una obra inclosa a la seva exposició “Un despertar sense imatge”. Centre Cultural Ca N’Apol·lònia de Son Carrió, Mallorca, 2002

Més tard, desenvoluparia obres resultades dels enregistraments del desastre de Fukushima, sota el títol de “Fukushima, flors d’hivern”, belles composicions “aquoses” que ara apareixen com un referent de les seves sèries de “La bogeria de veure”. Per a l’execució d’aquelles obres, l’artista va utilitzar els registres sonors obtinguts per la Universitat Politècnica de Barcelona. La introducció dels sons humans, barrejats amb el baluern del tsunami, que eren el testimoniatge més descarnat del terrible de l’accident i el dolor dels supervivents, conferien als treballs de l’artista una dimensió dramàtica només mitigada per la bellesa de les imatges.

Vista de “Fukushima – Flores de invierno”. José María Sicilia, Matadero Madrid, 2013

Per al seu retorn a l’escena mallorquina amb Baró Galeria, José María Sicilia va reunir pintures que, com explicava en el seu text Enrique Juncosa, exploraven el llenguatge dels signes, traduint en imatges plànols de circuits, músiques populars i fins i tot els cants del bell trupial, captats directament en la naturalesa. En aquesta excepcional mostra, coincidien obres de motius “retallats” damunt seda, que envaïen atzarosament el camp visual del rectangle creant l’efecte visual d’un collage, vibrants combinacions de geometries multicolors i teles de factura naturalista, sense oblidar les peces de minuciosa execució obtingudes mitjançant la pacient tasca de convertir la simple costura en una hipnòtica filigrana visual.

José María Sicilia. “Luz en la luz” (11), 2021. 142×202. Seda

En una estada de l’artista a Palma, vàrem mantenir la conversa que transcrivim a continuació.

PR.- José María, rep la meva sincera enhorabona per la teva exposició “La bogeria de veure i l’obert”. Em va sorprendre molt gratament el teu conjunt d’obres tan diverses i m’agradaria que ens parlessis sobre el vincle que unifica aquest conjunt.

JMS.- El vincle de totes aquestes obres és la traducció. Totes elles són traduccions d’un so o imatge. Abans teníem la llengua —llavi—, que corresponia amb una forma de silenci. Bastava una mirada per a comprendre’s, estàvem dispensats del llenguatge, ara vivim en la confusió de les llengües. Traduir és estar en l’altra riba, que és desconeguda, un naufragi, les traduccions són dolentes, dolentes sempre. Aquestes obres són traduccions de l’experiment de Young o, entre altres, del cant del trupial.

PR.- La primera impressió de la teva mostra és que has aconseguit dur la teva obra a un punt distant, però mantenint els teus principis i l’essència del teu quefer. Què em dius sobre això?

JMS.- No tinc ni principis ni essències a conservar. Si observo el meu treball des dels inicis, em sembla un rizoma en el qual l’organització dels elements no segueix línies de subordinació jeràrquica, amb una base o arrel donant origen a múltiples branques (vegeu l’arbre de Porfirio), sinó que qualsevol element pot afectar o incidir en qualsevol altre. El meu treball igual que el rizoma i la meva vida manca de centre, d’això m’adono ara.

PR.- Després de quatre dècades, la teva obra continua exemplificant aquell esperit poètic i alhora especulatiu que ja tenia quan interpretaves plàsticament el misticisme de Sant Joan de la Creu, encara que ara el trobis en la prosaica complexitat d’un circuit. La pregunta és: com t’han canviat els anys transcorreguts?

JMS.- Intent estar atent al fet que alguna cosa o algú truqui a la meva porta i digui “soc l’aventura”.

PR.- Sovint les teves obres sorgeixen d’estímuls sonors, uns terribles com un terratrèmol i altres delicats com les cançons dels ocells. Això ens du a la qüestió, fonamental del teu treball, de la dualitat del terrible i el bell, o de la vida i la mort i la intangible entitat de les emocions.

JMS.- El sinistre o lleig pot tenir una lectura molt més profunda que el bell i el sublim per la seva condició i essència secreta. El sinistre en els estudis clàssics de l’estètica és present, encara que desapercebut, perquè no es reconeix com una categoria principal com la bellesa, però sí com una categoria necessària que es llegeix sota altres nomenclatures com “el lleig” o “el monstruós”. El lleig té, a tall de tema central, el patiment, el sofriment i el dolor, és a dir, allò que ningú o el que pocs volen veure. No obstant això, el lleig o sinistre forma part juntament amb el bell o sublim de la bellesa.

PR.- La bellesa, entesa com a missatge de coneixement és i ha estat sempre una constant en la teva obra. Això em recorda Stefano Zecchi, filòsof italià que associa la bellesa a la veritat de la filosofia. Et sents identificat amb aquesta afirmació?

JMS.- Sobre la veritat i la bellesa t’envio un text d’una sarsuela en què es reflexiona sobre això: “A la meva mare li han diagnosticat un adenocarcinoma pulmonar en estadi IV i metàstasi òssia. Ens va dir l’oncòleg que sense tractament li donava un màxim de sis mesos, però que la volia tractar per a intentar detenir-ho i veure si funcionava un tractament de quimio, cada tres setmanes + Tarceva. M’agradaria saber si hi ha algun tractament alternatiu, he sentit parlar de l’Ocoxin + Viosid i Renoven. Doctor, necessito saber si hi ha esperances de curació, o sobre quin temps podem tenir-la amb nosaltres”.

PR.- Finalment, m’agradaria saber quins són ara les teves prioritats artístiques.

JMS.- Estar atent. 

José María Sicilia. “Luz en la luz” (12), 2021. 200 x 138. Seda

Premi Nacional d’Arts Plàstiques amb tan sols trenta-cinc anys, José María Sicilia és un curiós i inquisitiu descobridor d’imatges, una personalitat singularíssima referent de l’art internacional que elabora cal·ligrames visuals amb la mateixa meticulositat amb què un monjo budista teixeix els seus mantres. En la seva obra conflueixen vida i naturalesa, ciència i espiritualitat, observacions i invencions, cabals que flueixen des d’aquest mateix riu que és el seu quefer des de fa més de quaranta anys. I de vegades les seves pintures són com a torrents i altres són recessos, aigües clares i cursos crescuts, sempre traduccions sensibles d’aquesta experiència o troballa que impregna la diferència en l’igual. És la realitat de la vida, el seu bullir, els seus girs imprevistos, la bellesa creada i el fet terrible que la destrueix, els sentiments, l’èxtasi i el temor o la força motriu de la imaginació, els secrets que acullen les fascinants creacions d’aquest artista, l’obra del qual és i ha estat un constant viatge d’exploració que es rendeix davant la poètica i fugaç entitat de la matèria, proporcionant-li aquesta durada que només fa possible en la seva pintura.

Pilar Ribal Simó
Llicenciada en Història de l’Art (1993) i Màster en Gestió Cultural (1995). Exerceix la crítica d’art des-de 1995, amb col·laboracions a premsa escrita i revistes especialitzades (Lápiz, El Cultural, Art.es, Arco Noticias, Art Investor, Lluc, etc.). Fou docent de la Universitat de les Illes Balears (Història de la Fotografia i Patrimoni Cultural), Responsable Artística d’Es Baluard, Directora-Gerent de la Fundació Palma Espai d’Art i, entre d’altres, Directora de Artactiva, s.l. Autora de centenars de texts i assajos crítics, ha comissariat nombrosos projectes expositius per a institucions públiques i privades a nivell internacional. L’àmbit experimental del Dibuix Ampliat és una de les seves línies d’investigació artística. Associada d’ACCA i membre de la Junta Directiva d’ACCAIB, actualment és Responsable de Cultura i Pràctica Artística Contemporània de la Fundació ITINEREM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close