Aquest dijous, 4 de juliol, es lliuren els Premis Nacionals de Cultura 2019 que atorga el CoNCA, al Teatre l’Artesà d’El Prat de Llobregat. Una de les premiades és Josefina Matamoros, i no exagero si dic que és possiblement una de les personalitats més destacades del món artístic que ha donat la cultura catalana els darrers cinquanta anys. I quan diem món artístic ho fem en el sentit més ample, doncs la tasca de la Josefina ha tingut uns efectes molt per sobre dels que normalment té l’activitat cultural, ja sigui a nivell acadèmic, museístic, i en aquest cas fins i tot socioeconòmic.
La Josefina aplega diverses condicions alhora, la d’historiadora, de gestora d’equipaments museístics, però també d’activista cultural en el sentit més ample. Aquestes tres condicions no sempre van lligades, sobretot per que la figura del gestor que pensa en clau acadèmica no és habitual, i ja no diguem si a sobre es projecta i s’incardina sòlidament sobre un territori. La Josefina va ser directora del Museu d’Art Modern de Ceret entre els anys 1986 i el 2012, ni més ni menys que un total de vint-i-sis anys, tot i que abans, a principis dels anys vuitanta, ja ha havia dirigit el Museu Puig de Perpinyà.
El balanç de la seva trajectòria és extraordinari, sobretot pel salt qualitatiu que va donar el museu de Ceret durant la seva direcció. Per descomptat, el nom de Ceret ja formava part de la història de l’art català i universal, a partir de les diverses estades d’artistes d’avantguarda des l’arribada del pioner Manolo Hugué l’any 1910. El museu, inaugurat el 1950, i dirigit inicialment per Pierre Brune, ja tenia un fons notable donat per col·leccionistes i artistes rellevants vinculats al poble. Però a partir d’aquest fons la Josefina va aconseguir que el museu obtingués una posició de referència no només en el terreny estrictament patrimonial sinó també en relació al circuit museístic francès i fins i tot internacional.
Ella mateixa explica que els inicis no foren fàcils, sobretot per que aleshores ningú no es podia imaginar cap on es projectaria aquell museu en els anys següents, i com passaria a ocupar un espai referencial. Indirectament, la seva tasca –i evidentment del seu equip—,va tenir un efecte molt positiu sobre el teixit econòmic de la població i de la comarca, una d’aquelles quimeres –per que rarament passa— que tot sovint cerquen els equipaments culturals, i que en aquest cas tindria un dels exemples més potents. Es podrien adduir diferents causes del seu èxit, però un parell destaquen sobre les altres: En primer lloc, la reestructuració del mateix museu i de la col·lecció permanent, que es reinauguraria l’any 1993 sota la presidència de Mitterrand. Per fer-nos a la idea, en els anys de la seva direcció la col·lecció va passar de 500 a 2.000 obres, és a dir va quadriplicar el seu fons, bàsicament gràcies a la política de donacions. I això no és mai resultat de l’atzar sinó que acostuma a anar lligat a la percepció de qualitat i prestigi de l’equipament.
En segon lloc, al meu entendre el més rellevant, la gran l’ambició expositiva, amb mostres d’una qualitat extraordinària gràcies a l’obtenció de préstecs que, per l’estatus del museu, no semblava fàcil obtenir, en un terreny on acostuma a imposar-se el quid pro quo. És evident que estem parlant de França, amb unes condicions més favorables en el terreny museístic, però molts altres museus del mateix país i del mateix entorn no van fer el salt qualitatiu que féu Ceret. I això no hi ha dubte que està relacionat amb la personalitat de la Josefina, dotada d’una ciclòpia capacitat de treball; d’una inhabitual intuïció per als projectes i d’una passió que sempre ha mantingut en cadascuna de les exposicions que ha engegat.
Pel que fa a les exposicions temporals va optar per una línia molt definida, combinar l’art contemporani amb les exposicions històriques, és a dir la base tel·lúrica —doncs molts dels artistes exposats van passar o estaven molt vinculats a Ceret—, amb la més lligada a la missió del museu com a centre d’art contemporani. Potser una de les exposicions decisives fou Matisse-Derain. Un estiu a Cotlliure, 1905 (2005), realitzada amb motiu de la commemoració del centenari de l’estada de tots dos artistes a Cotlliure com a pioners del fauvisme. Però també n’ha fet moltes altres dedicades a artistes com Picasso, per exemple Picasso Céret 1911-1913 (1997), o l’extraordinària mostra dedicada a Chaïm Soutine (2000); o les que féu sobre Raoul Dufy (2003) o els fauves hongaresos (2008), entre tantes altres que podríem citar.
En paral·lel, en tot moment va mantenir contacte amb el teixit artístic barceloní, de manera que va programar exposicions temporals d’artistes com ara Joan Miró, Antoni Tàpies, Perejaume, Joan Brossa, Riera i Aragó, Tom Carr, Apel·les Fenosa, entre altres. Aquesta tasca de pont entre els dos espais de catalanitat no és gens forçat, al capdavall està en l’essència mateixa del paper de Ceret com espai de trobada d’artistes d’un costat i l’altre del Pirineu. He estat testimoni de la manera de treballar de la Josefina a causa de la nostra amistat des de fa anys, i s’entén perfectament com ha estat capaç de muscular d’aquesta manera el museu de Ceret. Ella sempre es reivindica, a causa dels seus orígens a les Terres de l’Ebre i de la seva tasca a Ceret, com una personalitat perifèrica. Però no ho fa a partir de la recurrent accepció victimista del mot, sinó que ho fa des d’una visió integral del territori que percep en allò local, en allò singular, una potencialitat que no necessita replicar models externs suposadament cosmopolites. Totes les seves exposicions sobre artistes que han passat per Ceret han cercat combinar el factor local amb l’universal, i en general són exhaustives i molt documentades, de manera que han deixat catàlegs de referència.
Amb la seva direcció va aconseguir per a Ceret una de les fites de tot museu, obtenir la fiabilitat absoluta per al visitant. Rarament ens preguntem què hi ha a Ceret, sinó que hi anem per que sabem que no ens fallarà, com aquell restaurant on ens fiem a ulls clucs del que ens canti el cambrer. Això no està a l’abast del tots els museus i molt menys dels petits, i la Josefina ho va aconseguir de la única manera possible, mantenint l’exigència a tots els nivells i durant molts anys. Des que es va jubilar l’any 2012 no ha parat, ha continuat comissariant exposicions importants a França, com per exemple Picasso et les Arts et les Traditions Populaires al Mucem de Marsella (2016); ha treballat fins l’any 2018 com a directora del Museu de Cotlliure gratis et amore, els darrers anys alternant-ho amb la direcció de Ceret.
Malgrat que sempre havia mantingut el lligam, els darrers anys ha intensificat una notable tasca activista amb entitats i institucions de les Terres de l’Ebre, d’on és originària la seva família, concretament del Godall (Montsià), i des d’on marxà amb els seus pares als set anys. La Josefina ha fet l’únic que realment té sentit en una feina, o en la vida, passar-hi deixant molt més del que un s’hi ha trobat. De fet, els que treballem en museus som uns simples intermediaris, del tot transitoris, entre un patrimoni i una societat, poca cosa més, i això la Josefina sempre ho ha tingut present. Potser per que ha dedicat el seu temps a construir, i ho ha fet des del talent, s’ha guanyat un enorme respecte al món de l’art a França, una plaça difícil, i també a Catalunya, ara confirmat per aquest premi.
A causa del seu prestigi és possible que aquest sigui un dels casos en que ens veiem més necessitats nosaltres de donar-li el premi que no pas ella de rebre’l. Amb la seva acceptació honora la cultura catalana; i amb la justa decisió del CoNCA, en realitat no fem altra cosa que honorar-nos a nosaltres mateixos.
