Joan Fuster deia que la societat valenciana havia creat tants personatges decisius i importants que no sabíem on col·locar-los. I aquesta és la sensació que ens trobem en alguns carrers de la ciutat de València. A la plaça anomenada Alfons el Magnànim tenim la impressionant estàtua de bronze d’un Jaume I a cavall feta per Agapit Vallmitjana, un dels millors escultors de les acaballes del segle XIX del nostre país. I a la plaça d’en Teodor Llorente tenim… l’estàtua de Josep de Ribera, un dels pintors més genials de la història de la pintura universal.
Però hi ha un altre escultor que va fer moltíssimes estàtues per a la ciutat. Era extraordinàriament bo i molt prolífic: va fer les estàtues del marqués de Campo, de Teodor Llorente… i de Josep de Ribera. Li la van encarregar als 22 anys, i la van fondre a Roma el 1887, a la mateixa ciutat on ell estava impregnant-se de la màgia d’aquells passats i aquelles pedres. València volia posar-se guapa i començava a encarregar estàtues. I per això, va ser la consagració de Benlliure com a escultor genial, poderós, que sabia captar el caràcter dels personatges a partir d’un fang primigeni que després es transformava en bronze. L’estàtua la van posar primer a la plaça del Temple, després al final de la davallada de Sant Francesc, i finalment, on és ara: a la plaça de… Teodor Llorente. Perquè en aquesta plaça va nàixer l’homenot valencià de la Renaixença catalana. I és que Fuster tenia raó: massa gent important.
Un dels pintors més impressionants del barroc europeu nasqué a Xàtiva en un moment convuls. Moments d’expulsions massives, d’imperis que feien aigües, de monarquies incompetents i ineficaces, de corts sòrdides i d’integrismes religiosos. El pintor és Josep de Ribera i la història de la seua pintura és tan apassionant com la de la seua desgraciada vida.
De fet, naix en una Xàtiva governada per personatges cortesans que miren cap al centre del món. Ço és: Madrid i la seua cort. El declivi del gran imperi castellà aconseguit gràcies a la gestió de les terres americanes dels primers Àustries-Habsburg està en una franca decadència. Pertot arreu, hi ha els clars i els obscurs d’una potència que es veu superada per la ineptitud dels seus governants. Felip III i el patriarca Ribera acaben d’expulsar més de 300.000 valencians de religió musulmana. Això ha sumit el Regne en un caos social, polític i econòmic. La cort castellana ja no venç en les batalles i l’armada invencible va ser l’última oportunitat de véncer l’emergent domini anglès. Una reina blanquíssima i plena de collars, perles i flocs guanyava a un decadent emperador-planeta que només va riure un parell de vegades en la vida. Aquells anys, Déu era protestant.
Castella era un imperi arruïnat, on els Àustries durant cinc generacions s’havien degenerat per matrimonis consanguinis: si en la política manaven els “validos”, en la privacitat manaven les necessitats carnals. El Felip IV tingué 32 fills il·legítims i com que se’n penedia, manava resar tot un convent de monges per no tornar a pecar. Les Províncies Unides assolien la independència. Portugal i Catalunya es rebel·laven… Allò que Carles V i Felip II havien mantingut a través de la diplomàcia i els equilibris, ara per les armes era impossible de controlar. Felip IV, el besnet de Carles V, era un integrista catòlic que es va veure abandonat per l’emperador de Viena, que renuncià a defensar només el catolicisme. Estava sol davant d’un món que es dividia en dos: el dimoni dels protestants i els àngels dels catòlics. I es retirava a l’Escorial, on resava, plorava i tenia experiències… “místiques”.
La seua pobra dona va ser en un primer moment una graciosa i vital nena que venia de Viena: es deia Mariana i el primer que li van dir quan volia posar-se unes mitges que li havien regalat era que “una reina castellana no té cames”. El caràcter de la cort de Madrid va agrejar el seu… entre que el seu oncle —el rei Felip IV— mirava de fer-li un fill. I ella esdevingué a poc a poc en una cabrejada teutònica i frustrada. Els regnes de les Espanyes suporten reis infames i pobres, que mengen peix pudent en safates d’or, que es moren de fred perquè no poden pagar ni la llenya que els ha d’escalfar. En aquesta obra tràgica naix a finals del segle XVI a Xàtiva un personatge al·lucinant. I Benlliure s’encarrega de convertir-lo en un gegant. Perquè realment, Josep de Ribera és molt baixet.
Benlliure ens ha representat Josep de Ribera vestit de cortesà de principis del segle XVIII. A les mans porta una paleta amb olis i uns pinzells. Us propose que ens l’imaginem dins d’un gran escenari de teatre, amb una certa olor decadent de naftalina rància i passada. Una caixa on la dramatúrgia s’alimenta de tragèdia i d’esperpent.
Dins del seu petit cos guarda el tremp i la força d’un pintor extraordinari. Curiosament, ens el trobem cap a 1615 a Roma, molt jovenet, i allí comença i interpretar un pintor també maleït: Michelangelo Merisi, il Caravaggio, que deixa un estel d’imitadors, de seguidors extraordinari.
El nostre Ribera admira el Renaixement romà, però el complementa cap al gust naturalista que aproximaria els fidels als temes religiosos predicats per la Contrareforma. Ell reivindica la “lletjor”, valora i magnifica la deformació. En les corts europees és normal trobar “fenòmens” humans: nans, nanes, deformes… Entren en la mateixa categoria que els gossos i altres animals més o menys exòtics. I igual que tenen l’obligació d’entretenir i divertir, també és cert que estan “protegits” del rígid protocol dels Àustries. Ribera dignifica la deformació, igual que ho fa Velázquez en “Las Meninas” el mateix any que mor el nostre artista: el 1652. Perquè una part del barroc anuncia els programes de sang i fetge de les televisions-brossa actuals. Ribera des de Parma, des de Roma, des de Nàpols, esdevé el pontífex del barroquisme tenebrista que —atenció— està en procés de buscar la llum: els cecs, els rodamons, els deformes, els tolits… prenen els llenços. Són els maleïts de la societat, que envaeixen les retines del poble pla que els veu en les esglésies al costat de sants o “fent” de sants. I si són al costat d’ells, és que tenen una mena de salconduit per tal d’arribar ells mateixos al paradís.
Però també sap relatar la mística, la senzillesa dels il·luminats, d’aquelles persones que tenen fe, que creuen honestament en la providència divina… El de Xàtiva sap captar l’espiritualitat serena com ningú. El Museu de Belles Arts de València posseeix un Ribera extraordinari. Alguns consideren que és una versió molt ben feta d’un original del mestre de Xàtiva que es troba a Abbeville. Però si és una versió, és millor que l’original. I és molt possible que la fera el mateix mestre, sense ajuda de taller. Representa Teresa de Jesús. La “fotografia” tenint una inspiració de l’Esperit Sant amb uns ulls que se’l miren amb una bondat extraordinària. Tot és negre en el llenç tret de la cara de la monja, les mans i els ulls. Ribera no s’ha estat de posar-li una piga en un rostre que de tan senzill, és —senzillament— bell. Però la piga està a punt de transformar-se en una berruga peluda.
Les mans que estan a punt d’escriure acaben amb unes ungles no del tot netes. Ungles i mans de dona treballadora i mirada de dona intel·ligent. L’excusa de mirar l’Esperit Sant dona a Ribera la possibilitat de representar la dignitat femenina… i la imatge naturalista d’un colom digne d’eixir en la National Geografic.
Però Ribera no sempre és mesurat. És un geni i això —i la seua tècnica extraordinària— el fa pintar sang que raja sobre pells fetes parracs, martiris, braços trencats, cadàvers unflats, cossos destrossats, budells penjant… El seu petit cos va ser capaç de renovar tècniques i continguts en la pintura del segle XVII que, per una altra banda —i tret de poques excepcions—, navegava entre la repetició i la interpretació. Ningú com ell capta l’espiritualitat, la pietat i la dolçor d’una crucifixió, i alhora el dolor d’uns músculs a punt d’esclatar del crucificat. Ningú com ell trau llum de la foscor, com en la nostra extraordinària Teresa, que sembla fer llum on hi ha tenebres. En algunes altres obres dignifica arrugues, que les fa sàvies, fa mans humanes i les connecta amb les divines. Admira Caravaggio i Rafael. És Josep de Ribera, el de Xàtiva. La dona barbuda pot ser el paradigma d’aquell moment de la història. Potser un cas de disfòria, una dona atrapada en el cos d’un home, que existí realment i que tingué dos fills.
Guido Reni considerava Ribera “piu enso e piu fiero” que Caravaggio. Perquè potser el salvatgisme del geni té una explicació. Ja que segons com és la sublimació d’una vida tràgica. De fet, Ribera fugí d’una cort ostentosa, buida, decadent, sòrdida, plena d’excentricitats i hipòcrita. Fugí d’un germanastre del Felip IV que va raptar per amor la filla del pintor —també pintora— i la violà. I ell volgué defensar-la… Impossible fer justícia davant d’una gent poderosa que controlava precisament, la justícia. Ell va fugir molt lluny a viure entre pobres i rodamons que l’inspiraven en moltes de les seues obres. La seua vida va acabar al barri de Possilippo de Nàpols, on només els monjos de la Cartoixa de Sant Martí li encarregaven obres. El millor escenari per acabar una història plena de tenebres, però també de llums i de dignitat. Posarem llum a la foscor…
