Arts visuals / Exposicions

Josep Maynou; un narrador d’històries

Per a la seva segona exposició a Bombon Projects, Josep Maynou presenta una sèrie d’obres noves i altres més antigues realitzades amb objectes trobats, regalats o apropiats. Sota el títol de Chuletas l’artista reuneix un seguit d’estris que transforma i els atorga noves lectures en un procés tothora obert a la metamorfosi. Unes narracions multidisciplinàries i experimentals que adopten el format instal.latiu, sovint presentades en espais no pròpiament expositius. La majoria de les vegades les peces funcionen com a arxiu o detonant per començar a desenvolupar petits relats, com a notes de recordatori a manera de registres d’allò quotidià. Li agrada treballar amb el que l’envolta i té a mà i això modela el que els va succeint a les peces. Encontres fortuïts o trobades provocades, tan se val, ja que tothora el joc, la ironia, la sorpresa o la memòria configuren uns artefactes emblemàtics i uns enginyosos tòtems a mig camí entre la metàfora i la paradoxa.

Josep Maynou. Chuletas
Bombon Projects
Trafalgar, 53. Local B. Barcelona
Fins al 6 de maig de 2023

Convertit en un narrador contemporani i seguint un procés sempre obert a les mutacions, Josep Maynou (Barcelona, 1980) -que viu i treballa entre Barcelona i París-transforma d’una manera lúdica objectes quotidians en els protagonistes centrals. Podríem dir que són autobiogràfics, perquè cadascun evoca moments en el temps de les seves activitats. Aquests, en conjunt, fan referència a una imatge àmplia de les relacions familiars, de l’amor, del joc, dels viatges, i de la manera com la feina i les vivències de l’artista estan en constant investigació. Opera amb l’apropiació de residus, de materials de desfeta, amb la reutilització de tot allò que està impregnat de vida i amb les empremtes que l’ús ha deixat.

Vista general exposició Chuletas de Josep Maynou. Fotografia Roberto Ruiz

Partint de performances, vídeos casolans i nous artefactes que s’afegeixen a la creixent col·lecció de coses personals, apareix com un cronista modern i, alhora, assumeix el paper d’un arqueòleg contemporani, sense deixar de ser mai un voyeur que observa tot el que l’envolta. Sovint desplega la seva obra en instal·lacions contextualitzades fora d’espais expositius, perquè l’obliguen a exercitar-se d’una altra manera i a adaptar-se a emplaçaments menys convencionals; el posen a prova i l’exigeixen prendre altres decisions. Com que es trasllada força per aquest nomadisme que el caracteritza, també els llocs de feinejar poden canviar molt. Molts anys sense tenir cap estudi permanent l’han imposat altres maneres de processar i adaptar-se a noves condicions.

Josep Maynou. Argent. 2022. Diferents objectes. Fotografia Roberto Ruiz

Chuletas submergeix l’espectador en un laberint de propòsits, d’èpoques determinades de l’existència de l’artista, que fan al·lusió a persones i indrets que l’han influït en la manera de viure i d’exercitar. Com si fossin apunts que es porten ocults per a copiar en un examen, dues grans instal·lacions dialoguen una davant de l’altra. Per una banda, Chopping Chuletas està configurada per una sèrie de taules de tallar de fusta penjades d’una barra metàl·lica que són com uns diaris d’idees. De mides i formes diferents, contenen missatges escrits amb la tècnica del pirogravat (gravar en foc sobre fusta) i representen petites caricatures, textos i observacions que funcionen com a memoràndums d’intencions de treball no realitzats, extractes de converses per a no desaprendre, fragments d’exercicis, dibuixos… A l’altra banda de la sala hi ha una sèrie d’obres noves realitzades sobre planxes de ferro, totes de la mateixa mida i a l’igual que les taules de fusta, estan escrites i dibuixades amb un aparell de soldadura: línies fines i sòlides amb relleu que semblen tatuatges.  Segons escriu Samuel Leuenberger en el text de sala: “A través de la repetició d’aquests blocs de notes de fusta o metall tenyits monocromàticament sorgeix una certa sensació de calma, familiaritat i introspecció que ens connecta amb les nostres pròpies histories, o com diria Jung, un subconscient col·lectiu compartit detingut en els temps en què vivim”. I segueix dient “Josep Maynou és un arqueòleg modern perquè veu les coses com realment són, sense cap suggeriment d’intenció d’hipèrbole, simplement serveixen com a codis de trucs per a tothom i tot pot arribar a ser”.

Contra la paret del fons, davant de l’entrada de la galeria, se situen tres grans pantalles verticals de televisió que mostren breus videoclips. Són imatges de la seva ombra xutant una pedra, de la seva parella cantant al ritme d’una cançó o d’una parella de gent gran caminant per un carrer agafats de la mà, mentre a l’altra sostenen ampolles de lleixiu idèntiques. Maynou crea innombrables vídeos curts, realitzats amb el telèfon mòbil, i els afegeix al seu creixent inventari d’observacions vitals. Segons diu, els vídeos acaben sent apuntadors de reflexions i esborranys de projectes; són com petites accions i escultures en moviment. De fet, va començar a manipular objectes i escultura després de fer aquests vídeos, ja que abans tot era més bidimensional a la seva feina.

Una visió imaginària del ritme rutinari explicada a través de la ironia dels objectes. De la mateixa manera que les llibretes de tempteigs, aquests elements expliquen la història d’un instant específic i constitueixen la referència històrica i de contingut de l’aspecte performatiu de la pràctica de l’artista. Qualsevol utensili comú es pot transmutar en la base de les obres de Maynou: un punt de llum readaptat en una làmpada de la que hi pengen multitud d’estris recuperats que en fa pensar en les aranyes barroques; cinturons personals que estrenyen i subjecten una columna de la sala; un colom de la pau de fusta pintada amb un cigarret al bec; agendes d’anotacions acumulades en pila a terra; un fragment de tanca urbana modificada en suport d’un cendrer i un encenedor o una motxilla negra en memòria del dia que li van robar la seva i li van deixar aquesta buida.

Josep Maynou. Bucle de vídeo. Tríptic. 2023

L’exposició de Maynou canvia literalment els espais de Bombon Projects en una espècie de bazar, on una presentació lúdicament desordenada d’efectes quotidians, es van reconfigurant en obres d’art per explicar històries individuals i també col·lectives. Gran nostàlgic, camina entre anecdotaris oblidats, es passeja per ecos d’experiències col·lectives i es capbussa en un univers de somnis, tothora amb una poètica basada en la recuperació d’anònimes històries que reconstrueix per fer-les seves. Deixa que siguin els mateixos materials els que parlin i expressin els seus misteris, enigmes o dubtes, alimentant una nova amalgama que transcendeix les parts per constituir un tot. Moments viscuts, records personals, reivindicacions o estats d’ànim queden reflectits gràcies a les possibilitats metafòriques dels elements en joc i a la incorporació de recursos de múltiples territoris evocatius.

L’any passat el Centro de Arte Contemporáneo Párraga de Murcia va presentar la seva primera exposició individual institucional a l’Estat Espanyol. L’eix central va girar envers el tema de la llum i va aplegar una selecció de components transfigurats en estrafolàries escultures lumíniques, així com alguns dels vídeos i accions de l’artista.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Premi GAC 2022 a la Crítica d’Art (Galeries d’Art de Catalunya). Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close