Enguany és el centenari de Joseph Beuys (1921-1986), l’artista alemany més rellevant de la segona meitat del segle XX, que deixà el llistó molt alt en la concepció de l’art expandit, una herència conceptual difícil d’explicar i encara més de gestionar. Avui és molt complicat obtenir obra plàstica de Beuys pel bloqueig en diferents museus i extenses col·leccions, com són la Max Berlin, la col·lecció Van der Grinten a Scholss Moyland, el Block Beuys al Hessisches Landesmuseum de Darmstadt i l’escassa presència d’obra al mercat gestionada per la galeria Taddaeus Ropacc.
Joseph Beuys. Pedagogia radical, democràcia directa i plàstica social
Comissari: Valentín Roma
La Virreina Centre de la Imatge
La Rambla, 99. Barcelona
Fins al 23 de maig de 2021
La darrera vegada que es va poder veure una gran retrospectiva escultòrica itinerant de Joseph Beuys va ser l’any 1994 a la Kunsthaus de Zurich, al Centre Pompidou, al Museo Reina Sofía, comissariada per Harald Szeemann. I encara que posteriorment hi ha hagut altres exposicions rellevants, com a la Tate Modern, cap ha tingut amb aquella magnitud plàstica i escultòrica.
Ara, la regió de Renània i Nord-Westfàlia concentra diverses exposicions i activitats sobre aquest artista radical que va saber transformar les idees de Rudolf Steiner sobre la triple dimensió de l’organisme social en una utopia possible o assolible al segle XXI.
L’exposició que ara es pot veure a la Virreina sobre Joseph Beuys amb documents de l’Arxiu Lafuente de Santander és una opció accessible, que permet recórrer les principals idees del pensament beusyià des de final dels anys 60 i fins a la seva mort, prenent com a fil conductor tres idees: l’activitat pedagògica, l’impuls de les idees en favor d’una democràcia directa i la plàstica social (o escultura social), que en l’afirmació “Cada persona és una artista, en potència” aborda la creativitat humana com a capital. És el Beuys més desmaterialitzat, aparentment net dels materials que defineixen la seva obra plàstica: el greix, el feltre, la mel, la cera d’abella, la sang, l’òxid, el cafè, la farina, l’oli, entre altres, però que canvia les matèries naturals per la matèria humana, la persona en sí.

El pensament plàstic de Joseph Beuys
“Thinking is Form” va ser el títol de l’exposició que el MoMA va dedicar als dibuixos de Joseph Beuys l’any 1993. El pensament plàstic de Beuys s’exercita en les accions-demostracions FLUXUS. En serien exemple Com explicar els quadres a una llebre morta (1965) o Manresa (1966), citades amb algunes fotos a l ‘exposició, accions rituals frontissa que ajuden Beuys a passar a l’acció política i social a final dels anys 60 seguint el Maig del 68 francès i el Woodstock americà a Alemanya. És precisament en el guió de l’acció Manresa, basada en l’esperit d’ Ignasi de Loiola, on es repeteix la pregunta “On és Element 3”? I és el mateix Beuys que en ser interpel·lat per aquesta pregunta, respon: El 22 de juny de 1967 vaig fundar el Partit dels Estudiants alemanys, el que recull el catàleg de la seva retrospectiva al Guggenheim de Nova York del 1979. Una completa exposició de dibuixos i fotografies de l’acció Manresa s’exposà al Centre Santa Mònica i a la Fundació Caixa de Manresa (1993-1995), seguida de l’acció Manresa Hbf, realitzada amb nova litúrgia pels seus col·laboradors a l’acció de 1966 Henning Christiansen i Björn Nörgaard a la ciutat de Manresa el 4 de novembre de 1994 en homenatge a Beuys i a Loiola.
És precisament de tot això que va l’exposició de la Virreina, com un llibre obert, il·lustrat amb documents, fotografies, revistes, múltiples i vídeos distribuïts en els tres àmbits temàtics ja citats, i ordenats a partir de la participació de Beuys a la documenta de Kassel de 1972, on l’artista munta durant 100 dies l’Oficina per a la democràcia directa; a la de 1977, en què s’exhibeix la Bomba de mel en el lloc de treball, una màquina per fer circular per l’escala del Museu Fridericianum un circuit de tubs que repartia mel com aliment energètic del cosmos (semblant a la circulació de la sang), acompanyada de discussions sobre les sortides econòmiques, el rol dels diners, l’ecologia en 100 dies de debats en què pren embranzida la Free International University (FIU) que fundà el 1973. La Bomba de mel és avui una relíquia, una màquina simbòlica que no funciona, exposada en una mostra al Museu Belvedere de Viena, amb motiu del centenari. L’última documenta en què Beuys participa és la de 1982, amb la plantació dels 7000 roures a Kassel, cadascun al costat d’una peça de basalt, paradigma de l’humanisme ecològic que promogué els darrers anys de la seva vida juntament amb el cultiu biològic a Bolognano i tota l’obra desenvolupada a Itàlia a l’Operazione Difesa della Natura, que s’exposà a Santa Mònica l’any 1993 i d’on prové la bandera de la FIU exhibida ara a la Virreina, donació de Lucrezia de Domizio Durini, avui al Macba.

Es impressionant la quantitat de documents i arxiu que ha generat el pensament de Joseph Beuys, prodigat i escampat els últims anys de la seva vida per ell mateix. No és cert que l’època de prèdica d’aquestes idees abandonés l’obra plàstica, escultòrica, material, ja que d’aquest període final de la seva vida hi ha instal·lacions importants i de gran magnitud com Grond (1980-1981), El monument al cérvol Per a Georges Maciunas (1982), El final del segle XX (1983), Olivestone (1984), avui a la Kunsthaus de Zurich o Plight (1985) al Centre Pompidou.
Concepció pedagògica i teoria del coneixement
Tot i l’extensa presència de material documental que dificulta sovint una lectura ràpida i senzilla del pensament de Beuys, l’exposició marca les documenta de Kassel com a fites de lectura, el que ajuda a fixar i ancorar els materials en algun punt estable. En aquest sentit és important remarcar-ho, si bé costa veure el rerefons i els antecedents de les opcions que Beuys presenta en cadascuna de les documenta, ja que aquest esdeveniment artístic publica, però no és allà on es crea el fet.
El 1972 presenta l’Oficina per a l’Organització de la Democràcia directa a Kassel, en defensa dels drets del poble. Hi ha un cansament dels partits polítics (“Die Zeit der politischen Parteien ist vorbei”). El seu temps ha passat. Es crea l’Organització dels Abstencionistes en favor del Plebiscit, que es funda el 2 de març de 1970 a partir de l’anàlisi que fa el Partit dels Estudiants Alemanys que després es transforma en Zona Fluxus Oest. La prova de foc són les eleccions al Parlament del land de Renània del Nord-Westfalia el 14 de juny de 1970. El cartell diu: “No al vot dels partits” i exhorta els votants a exercir el dret a l’autodeterminació popular mitjançant plebiscit sobre els drets fonamentals i les llibertats. Firmen el cartell Joseph Beuys, Jonas Hafner i Johannes Stüttgen. Però quan s’integren en la Federació Regional de les comunitats d’electors lliures i independents dels lands d’aquesta zona, renuncien al terme “abstencionista” i el seu nou nom canvia en Organització per a la Democràcia Directa Plebiscitària, fundada el 19 de juny de 1971 i orientada a un objectiu concret: “…activar l’impuls a l’autodeterminació en l’assemblea de simpatitzants per a la consecució gradual i no violenta de la sobirania popular que ens garanteix a tots la Constitució. Es creen tres grups de treball en relació a la triple estructura de l’organisme social de Steiner: la vida intel·lectual (recerca, cultura, ciència, educació); la vida econòmica (producció, distribució, transport i tràfic comercial) i la vida jurídica (política, administració, jurisprudència). Les dues últimes han de ser fecundades per la via intel·lectual i les tres controlades pel poble com a sobirà suprem.”
Beuy arribà a la conclusió que no hi ha una altra possibilitat de fer alguna cosa per a la persona si no és a partir de l’art. Això que ell veia cada cop més clar va ser un impediment per formar part dels estaments polítics, ja que la seva entrada al Parlament amb el Partit dels Verds que va contribuir a fundar va ser impedida pels comunistes.
Per dur a terme el seu programa Beuys necessita una concepció pedagògica i una teoria del coneixement que vagin de la mà. En la pedagogia ha de garantir que impliqui a la persona com a ésser creatiu, i en conseqüència, és un ser lliure, i s’ha de comportar de forma antiautoritària. En la teoria del coneixement Beuys afirma que només la persona creativa por transformar la seva situació i actuar revolucionàriament a partir de la seva creativitat.
Beuys es prodiga en múltiples conferències sobre Socialisme Democràtic Lliure, a Nàpols, a Düsseldorf, a Essen, a Roma, entre altres. L’acció Escombrar l’1 de maig de 1972 a Plaça Karl Marx de Berlín amb una colla d’estudiants fa de fons del cartell de la discussió a la Kunstverein de Hannover el 1973. Beuys tanca la democràcia directa a Kassel amb el combat de boxa simbòlic entre ell i Abraham David Christian Moebuss.

Nova pedagogia i plàstica social
Tots aquests moviments d’activisme crític i polític de Beuys i demanda de participació dels estudiants al si d’una institució acadèmica anacrònica com la Kunstakademie de Düsseldorf, fan que el Ministre de Ciència Johannes Rau cessi Joseph Beuys de la seva cadira acadèmica, que no li serà retornada fins a inicis de l’any 1979, no sense que entretant, ell flirtegi amb l’Escola d’Arts Decoratives de Viena, convidat pel seu rector i artista Oswald Oberhuber a obtenir una plaça i on va deixar una empremta pedagògica important des de 1978 i fins a 1983 i una documentada visita a la comuna d’Otto Mühl. Les fotos del retorn de Beuys triomfant en barca pel Rin a l’Acadèmia de Düsseldorf presents a l’exposició mostren com qualsevol gest de Beuys es converteix en una acció artística.

La FIU (Free International University) va començar com una “escola lliure” amb un nom una mica llarg i complicat: Escola Lliure Internacional de Creativitat, Comunicació i Diàleg Interdisciplinar i el 23 d’abril de 1973 es crea l’associació que la patrocina. Enfront de la industria cultural i el consum, Beuys proposa amb la FIU descobrir el potencial creatiu, desenvolupar-lo i articular-lo. A Kassel 1977 la FIU hi té un gran paper. Emergeixen idees alternatives al sistema establert, en favor de les energies alternatives, l’ecologia, l’ educació comunitària, amb grups que treballaran a Dublín, a Itàlia i a Alemanya.
La intervenció de la FIU a Kassel es perllongarà a la propera documenta, de 1982, en què coordinarà la plantada dels 7000 roures, concebuda com a reforestació de la ciutat. La documentació de l’exposició reflecteix aquest pensament ecològic que es manifesta a la documenta de 1977, amb cartells , fotos, documents de tota mena, essent una organització que encara es manté viva en l’actualitat. És interessant recordar, encara que no sigui present o de forma manifesta a l’exposició el paper del cercle d’Achberg a la documenta de 1977, creat el 1971, on Beuys va tenir una paper rellevant al costat del seu mentor, Schilinski. Es tractava d’ un club de steinerians, però outsiders de la comunitat antroposòfica, quan les pissarres encara no eren vistes com a obra d’art i s’esborraven després de les conferències. Els congressos anuals, segons testimoni de Rainer Rappmann tenien com a clau buscar una “tercera via”. És precisament el manifest Tercera Via (un llibret vermell), que també s’exposa, un document bàsic de 1978, que surt precisament de buscar una alternativa al capitalisme i al comunisme, a reunificar Orient i Occident. Un document que va ser traduït al català l’any 2009 per Caixa Girona amb motiu de l’exposició de Joseph Beuys Diary of Seychelles.

Tal és la implicació de Joseph Beuys amb el cercle d’Achberg, que fins i tot hi posa diners perquè es pugui comprar l’espai de la seu. El cercle publica la revista Jedermensch (Cada persona), on ressona la transformació individual que postula el pensament de Beuys. Rappmann afirma que la idea de la democràcia directa ve de Schilinski, que creu que no som iguals davant la llei, sinó en relació a la llei; és a dir, que cal participar en la formació de la llei.
La plàstica social o “escultura social” és un terme que apareix a mitjan dels anys 70 i que es va fixant i consolidant posteriorment a partir del llibre Soziale Plastik. Materialien zu Joseph Beuys que publiquen Rainer Rappmann, Peter Schata i Volker Harlan el 1976. És també l’escultura invisible, concepte que escriu a la galeria nächst St. Stephan de Viena el 1979. Cal l’impuls de Crist, la conscienciació del jo, l’autodeterminació i l’aplicació de la creativitat com a capital, per transformar interiorment cada individu, que ho ha de fer amb el seu propi esforç per tal d’ establir una nova societat. El missatge de l’art del segle XX vers el segle XXI s’ha quedat en l’afirmació “Cada persona és un artista, en potència”, si la persona aplica la seva creativitat al treball. Aquest és el capital.

L’exposició recupera un document gairebé inèdit: l’entrevista completa que l’artista Muntadas va fer a Joseph Beuys al seu estudi de Düsseldorf en el marc de l’obra Between the Frames (1983-1993), una revisió del sistema de l’art dels anys 80 en què l’artista entrevistava a 160 personalitats del món de l’art. Presentada en vuit apartats en una mena de panòptic circular. Set dels capítols eren dedicats a marxants, col·leccionistes, galeries, museus, guies, crítics i mitjans de comunicació. Un darrer capítol funcionava com a epíleg (1985) i és aquí on hi ha l’entrevista amb Beuys, austera, reflexiva, intimista, poc comunicativa, estranyament en ell, algú acostumats a dirigir-se a les masses.
L’exposició que podem veure a la Virreina és per llegir i rellegir, és un centre de documentació obert, una biblioteca per prendre notes i estimular la recerca i la reflexió sobre el missatge polític, artístic, social i econòmic que Beuys traspassa al segle XXI.