Un museu sobre l’experiència de l’artista a Itàlia.
El poble de Bolognano, als Abruzzi, a pocs quilòmetres de Pescara, hi ha un lloc insòlit i potser desconegut per a molts: Il non luogo, que la mecenes, estudiosa i activista cultural Lucrezia de Domizio Durini ha creat als 86 anys com un centre museu dedicat a Joseph Beuys, en el lloc on aquest artista establí un estudi per al cultiu biològic del vi i l’oli en els darrers quinze anys de la seva vida, al costat de Lucrezia i el baró Buby Durini. Aquest lloc era conegut fins ara com Il Luogo de la Natura. Per a Beuys aquest petit poble era “el poble de la cultura en la natura”. Paral·lelament, Lucrezia de Domizio Durini ha publicat a Mondadori ‘Paradise. Il nonluogo‘, un recull del pensament ecològic de l’artista sumat a una lectura filosòfica i científica de l’obra de l’artista, i la confronta a idees fonamentals de pensadors del segle XX.
Els darrers anys de la seva vida, Beuys es va preocupar d’estrènyer encara més el seu pensament antropològic a la unió de l’home amb la terra. El seu pensament artístic derivà cap al renaixement de l’agricultura des d’un punt de vista dinàmic i ecològic, que portà Bolognano al centre de la terra, amb la rellevant discussió Difesa della Natura el 13 de maig de l’any 1984. Aquí creà el jardí Piantagione Paradise, reserva ecològica d’espècies d’arbres en extinció i que sota el guiatge de Lucrezia de Domizio Durini s’ha mantingut amb tot el seu esperit originari, tal com ell ho havia prescrit.
El museu Il nonluogo dedicat a Joseph Beuys, a Bolognano. Imatge amb la banda municipal que va acompanyar la inauguració.
Des del 1971 fins a la seva mort, Josep Beuys (1921-1986) va tenir una presència constant a Itàlia. En aquest racó dels Abruzzi va trobar la terra fèrtil per desenvolupar i posar en pràctica el seu pensament de defensa de la natura. Aquí va crear l’Operazione Difesa della Natura, amb un seguit d’obres que alimentaven el seu pensament sobre la natura i el pensament ecològic, entre les quals Olive Stone (1984) va ser una de les obres més significatives, avui a la Kunsthaus de Zurich per donació del matrimoni Domizio Durini. L’any 1993 el Centre d’Art Santa Mònica va acollir una completa exposició sobre aquest treball realitzat a Bolognano després d’una època en què Beuys s’havia implicat en la fundació del Partit dels Verds alemanys (1979). A la mostra es va exhibir el vi de la FIU (Free International University) creada per Beuys a la documenta de Kassel de 1977. Ara, una caixa d’aquest vi commemoratiu de l’Incontro con Beuys (1984) que va tenir lloc a Bolognano ha estat adquirit per la Generalitat de Catalunya dins la Col·lecció Nacional d’Art amb destinació al VINSEUM. Museu del Vi de Vilafranca del Penedès, que amplia la seu museística.
A Bolognano i Pescara han tingut lloc algunes de les discussions més importants sobre ecologia, agricultura i economia per a la transformació de la societat: l’esmentat Incontro con Beuys (1974), la Fondazione per la Rinascità de l’Agricoltora (1978), que va servir per presentar per primer cop a Itàlia la FIU i la publicació del text de Beuys Terza Via, una proposta econòmica per superar les diferències entre Orient i Occident. Amb aquests antecedents es generà la discussió l’Operazione Difesa della Natura el 1984 i Josep Beuys plantà el primer roure davant el seu estudi a Bolognano en record dels 7.000 roures de Kassel (1982), inici de la Piantagione Paradise amb la recuperació de 7000 espècies d’arbres diferents en extinció, que Lucrezia de Domizio Durini, després de la mort de Beuys i de Buby Durini ha continuat en solitari fins a l’actualitat. Cal recordar que el pensament pioner ecològic de Joseph Beuys s’ha desenvolupat mitjançant diverses plantacions: el Coco de mer i el Coconut (1980) a la finca la Coquille Blanche del matrimoni Domizio-Durini, a Praslin, a les Seychelles, treball del qual es va oferir una completa exposició a Caixa Girona el 2009 i avui a la col·lecció de la Kunsthaus de Zurich; la Piantagione Paradise a Bolognano (1982-1984) i els 7.000 roures a la documenta de Kassel (1982-1986).
L’hipogeu, ara museu Joseph Beuys
Fa uns anys, Lucrezia de Domizio Durini va construir sota l’estudi de Beuys un hipogeu subterrani de 1.000 metres quadrats en cada nivell i amb motiu del centenari de Joseph Beuys ha enllestit un projecte museogràfic amb vitrines, objectes, documents i arxiu de la relació de Joseph Beuys amb els Durini, des de 1971 fins al 1985, un museu visitable amb cita prèvia de gran valor museístic. Hi ha dues vitrines excepcionals que destaquen per sobre de tot: Telefonini da campo (1972) i The Elements, amb matèries orgàniques, que l’artista donà a Lucrezia de Domizio el 13 de maig de 1984 amb motiu de la presentació de l’Operazione Difesa della natura i la discussió que se’n derivà. Completen el muntatge 24 edicions d’obra gràfica i múltiples d’aquesta operació datats entre 1974 i 1984, a més d’objectes, fotografies, correspondència i vídeos i tres pedres de basalt emprades per Beuys en la plantació dels 7.000 roures a Kassel.
Lucrezia ha transformat un petit poble de 300 habitants en un lloc d’art en majúscules, que el recupera a escala ambiental i cultural. Ella ha promogut cases d’artista que han adquirit alguns artistes amics i ha dedicat una plaça del poble a Joseph Beuys i un carrer a Harald Szeemann, que sempre li va donar suport, com també ho va fer Pierre Restany.
L’hipogeu és una arquitectura pura de dos cubs superposats subterranis, que mantenen la natura pura, sense alterar l’espai natural per sobre de l’arquitectura. El muntatge ha tingut presents les matèries simbòliques més estimades per Beuys: el ferro, el coure, el feltre, el greix, la fusta i la pedra. Així, l’interior representa la “utopia concreta” beuysiana. A l’exterior, enmig d’un context natural paradisíac, hi ha 178 senyals estables, realitzades per artistes contemporanis. L’any 2015 hi vaig deixar el senyal “Manna Terra”.
El conjunt de l’hipogeu i la natura que l’envolta ha estat batejada amb el nom d‘Il nonluogo, un lloc que exemplifica el pensament beuysià i la “Utopia de la terra”. Un dels projectes inacabats de Josep Beuys a Bolognano va ser l’Svecciatoio, avui també a Zurich, que es mostrà també al Centre d’Art Santa Mònica. Es tracta d’una vella màquina agrícola que selecciona el gra un cop s’ha fet la sega, i que s’havia de concretar en una Operazione Grano per a la FIAC de París de 1986, una operació contra la fam al món. Aquesta màquina, posada al servei de l’agricultura biodinàmica, disposava els grans segons la seva grandària i pes en set compartiments de manera que es podia inferir la potencialitat humana del treball en comú des de la diversitat, des del gra de blat més petit al gra més gran i productiu. Al mateix temps, la màquina que no és mai usada en els conreus i cultius biodinàmics, constitueix aquí un desafiament, una proposta per a un ús conscient de la màquina en el cultiu per fer-lo més sa i productiu. Sembrar i recollir són els dos pols d’una acció beuysiana sobre la fam del món per donar moviment i acció a l’agricultura biodinàmica, una proposta per donar compliment a la seva Utopia Concreta, la Utopia de la Terra. L’aliment ve de la terra, el manà ve de la terra, del gra, de la farina, és l’aliment bàsic del món, un material modelable amb aigua que forma part del nostre cos, de la nostra digestió.
Múltiplos de la Difesa della natura, editats per Lucrezia de Domizio
Un art antropològic
Joseph Beuys va ser un artista visionari, incòmode al seu temps, perquè va canviar completament la visió de l’art com a disciplina i eixamplà especialment el concepte de l’escultura, que va unir estretament l’home contemporani a la seva vida quotidiana i a la seva potència creativa. Contra la convenció dels materials emprats tradicionalment en escultura, estàtics i opacs, ell va introduir materials orgànics, com cera d’abella, feltre, animals morts o greix, però també el so i la veu com a matèria escultòrica, la paraula en la força del verb, o el cultiu biològic com un moviment endavant per crear un món més ecològic i respectuós amb la “mare terra”.
Joseph Beuys creà un nou vocabulari artístic, basat en materials orgànics, modelables i informes, exemple del moviment de la vida mateixa i de la seva constant transformació. D’aquí que, finalment, l’home sigui també una matèria a cultivar, com una escultura que necessita un modelatge constant, una metamorfosi. En el seu pensament artístic i antropològic, l’home és una creació i pren un doble sentit, el de ser escultor i escultura al mateix temps, fet que també expandeix a la societat, la qual és també escultor i escultura ensems. Per això, no es tracta d’un art basat en l’habilitat artística o en les disciplines tradicionals (pintura, escultura, gravat, etc.) sinó que es tracta d’un art antropològic en què l’home és a la vegada camp d’acció, material i eina per a una regeneració constant de l’home contemporani.
Així, l’obra esdevé un espai d’acció en tots els àmbits de la creativitat humana i de les seves manifestacions, i és des d’aquesta plataforma de pensament creatiu que és possible abordar la política, l’educació o l’ecologia, de la manera que va fer-ho Joseph Beuys. La paraula “creació” és la clau de la seva acció. L’home que crea té una capacitat d’acció total. Així concep Beuys el món: L’Home total = Art Total.
La missió de Lucrezia de Domizio
La Baronessa Durini ha pres la missió de difondre el pensament de Joseph Beuys a tot el món en conferències, llibres i ara amb aquest museu únic a Bolognano. El llibre Paradise. Il nonluogo és un bon recull de textos sobre el pensament de Joseph Beuys i un testimoni de la dedicació d’aquesta mecenes al pensament beuysià a través de textos i discussions transcrites.
Fa trenta anys que el pensament de Joseph Beuys m’ha unit a Lucrezia de Domizio Durini des d’un ja llunyà 1993 en què presentà l’Operazione Difesa della Natura al Centre d’Art Santa Mònica on jo treballava, amb la presència de Harald Szeemann i Félix Bauman, llavors director de la Kunsthaus de Zurich. Jo acabava de fer un seminari curatorial amb Harald Szeemann a Bordeus i preparava una exposició i publicació sobre l’acció MANRESA de Joseph Beuys el títol de la qual és el nom de la meva ciutat de naixença.
Aquests fets s’encadenaren en la meva història personal i m’uniren a un llarg període de treball, amistat i col·laboració solidària amb Lucrezia de Domizio Durini. Puc citar la invitació a fer una conferència a la Roca Paolina el 1996, publicada a la revista Risk, impulsada per Lucrezia, la meva participació en els cent dies de la Biennal de Venècia el 2007 en memòria de Joseph Beuys a la Thetis, i el treball curatorial conjunt de la mostra Diary of Seychelles, a Caixa Girona, amb el jardí de Beuys dissenyat per Lucrezia al Parc Roig de la Costa Brava el 2009. Posteriorment, moltes altres col·laboracions amb artistes contemporanis.
Sempre he admirat de Lucrezia la seva gran integritat i coherència personals. Ha treballat més de cinquanta anys per l’art en una lluita constant per fer un gir de 360 graus a la nostra societat. Lucrezia és una activista, rebel, crítica, una combatent per les idees transformadores de la humanitat, una dona que s’ha enfortit lluitant al costat de grans homes, com Joseph Beuys, Buby Durini, Harald Szeemann, Pierre Restany, homes d’una grandesa sense parangó en l’art del segle XX, que han estat els seus consellers i sempre al seu costat en l’aventura artística.
La seva casa sempre ha estat oberta als artistes, a les noves idees, a la creativitat. És gairebé l’única dona supervivent d’una generació d’homes rellevants ja citats, que saberen crear un cercle de persones que treballaren per fer avançar el segle XX mitjançant la paraula, la conversa, el pensament ecològic, la reflexió entorn de la dimensió humana de la natura.
En aquest context, Lucrezia de Domizio ha defensat davant el món la creativitat com a capital, la democràcia directa, la defensa de la naturalesa i el pensament ecològic amb aquest “no lloc”, diferent de tots, que és la Piantagione Paradise, avui museu Joseph Beuys en homenatge a la natura, amb la col·lecció de rellevants obres del mestre alemany, envoltat d’un paradís d’espècies en extinció presidit per un roure que Beuys plantà en un ja llunyà 1984.
El seu leitmotiv és que “L’artista oggi deve essere al servizio della società”, un pensament de Beuys escrit a la revista Risk, que un cop més ella ha seguit amb la creació d’Il nonluogo a Bolognano, una altra “utopia concreta”, que ella ha fet realitat.
