Arts visuals

‘Khrôma’: el Thyssen andorrà esclata en colors

Ja és irònic que justament una barrera de grisa lletjor amagui a la vista l’entrada al Museu Carmen Thyssen Andorra (coses de l’obra pública i les necessitats urbanes). Irònic perquè l’exposició que es desplega a la sala és justament Khrôma, l’univers emocional del color, un esclat brillant, una col·lecció molt pop i glamurosa, amb les seves Marilyn i Audrey Hepburn, molt urbana, amb menys concessions potser a les patums de l’art que en anteriors propostes, tot i així, amb un Saura negre, negríssim, o un Kandinsky de tons saturats i a punt de fer el salt a l’expressionisme.

Amb banda sonora incorporada: la fórmula ja assajada en mostres anteriors de proposar l’escolta de peces musicals incorporades a l’audioguia ha portat en aquesta ocasió a encarregar a un compositor del país, Oriol Vilella, la banda sonora de Khrôma. Millor no adormir-se, perquè l’antic Hostal Valira escaldenc acull la proposta fins al 7 de gener.

Acabat el mes d’agost, ja unes deu mil persones havien desfilat per Khrôma, inaugurada al febrer. L’espectador que accepta el recorregut proposat s’endinsa en l’exposició a través del negre, primer no-color en aquest cas, ves a saber si triat per l’equip de Guillermo Cervera, comissari com sempre de les propostes del Thyssen Andorra, perquè exorcitzi els mals fums de la vida urbanita abans de submergir-lo en la selecció posterior, densament poblada pels tons més vius i un cert to de diversió. La mandràgora, d’Antonio Saura, és el primer gran protagonista, atraient des de la foscor amb una composició —l’última de la sèrie que l’artista d’Osca va dedicar a “l’extravagant” planta, explica l’audioguia— on les formes de l’herba poblen sensualment la tela, recordant formes femenines. Gens lúgubres són la festiva Sortida del ball de màscares, de Raimundo Madrazo, pintada en aquell París nocturn i bandarra del canvi de segle, o Canny Glasgow, d’un John Atkinson Grimshaw fascinat per la vida portuària: el llenç convida a donar una ullada des de l’obscuritat del carrer fred i mullat cap a l’interior dels locals il·luminats que ens atreuen com a cuques de llum. La influència de Vermeer o Rembrandt s’albira en la composició Passatges, de Carmelo García Barrena. I del recorregut per aquest àmbit ens acomiada un sine qua non de les mostres de la col·lecció Carmen Cervera, Eliseu Meifrèn, que en aquesta ocasió està present amb Molins de vent a la vora del mar: fixem-nos, ens demana la guia, en les pinzellades finíssimes que perfilen els ocells, en el crepuscle que presagia nit de tempesta, en la transparència del mar.

La pau mental esclata amb el vibrant vermell sobre el qual posa, sorneguera, la dama de Masriera, acompanyada d’una Marilyn d’Antonio de Felipe. Tela amb polèmica, per cert: el valencià litiga amb la japonesa Fumiko Negishi per l’autoria de 221 obres, entre les quals la sèrie protagonitzada per la protagonista de Gentlemen Prefer Blondes. I en aquesta proposta tan pop, uns centímetres al costat un altre dels rostres més glamurosos de Hollywood, el d’Audrey Hepburn, en un retrat icònic reinterpretat pel moldau Natan Elkanovich, que acoloreix el famós vestit negre de Givenchy lluït a Breakfast at Tiffany’s. El creador, que va ser pastisser abans que pintor, utilitza eines pròpies de la rebosteria per acabar els llenços.

L’abstracció està present a través de la Composició II de Luis Feito. Recerca de la puresa, fascinació per la cultura nipona, equilibri. Com el que plasma l’escultura de Manuel Marín, art cinètic en grans dimensions, un arbre avantguardista que ret homenatge a la gamma cromàtica de Miró. No és l’única peça en tres dimensions del recorregut —una trentena de peces, breu, com marca el segell distintiu de la casa—, també hi ha l’esfera translúcida del iugoslau Vasa Velizar Mihich o la curiosíssima The Who Rock Box, on Phil Wainman encapsula reproduccions en miniatura dels instruments de la banda.

Una de les sales de l’exposició.

Ho veuen? La cultura pop és molt protagonista en Khrôma. També està present en la peça de la sèrie La gran crítica, del xinès Whang Guangyi: estètica propagandística barrejada amb còmic i publicitat capitalista nua i crua. La policromia, argumenta l’exposició, “l’experimentació rabiosa del color”, és l’exponent d’una societat plural, és democratitzadora, és el reflex de la llibertat de creació de la societat contemporània. Això ho demostren In a New York State of Mind, de Charles Fazzino, una mena d’on és Wally, amalgama de personatges, edificis, símbols, on l’autor cerca les tres dimensions en una peça que juga com aquelles postals desplegables que ens encantaven de petits. O Private Yet, del novaiorquès Alec Monopoly, amb mirada frívola a allò que mou el món, sexe i diners, personificats en Jessica Rabbit i el Tio Gilito, dibuixats sobre retalls de les pàgines d’economia dels rotatius econòmics més influents.

Entre humorística i inquietant és la composició del valencià Equip Crònica que obre l’apartat taronja de l’exposició. L’escala és una referència evidentíssima a la Bauhaus i personatges tan prosaics com aquell Míster Polil que personificava un antiarnes. Els objectes quotidians —si és que els llibres encara formen part del dia a dia— també fiquen la poteta en Khrôma: l’àmbit exhibeix l’esbós de la portada d’Examen de Psyche, dissenyada per Nikolai Sedelnikov seguint els postulats del constructivisme soviètic. El color no és casual: a Orient està íntimament relacionat amb l’espiritualitat. En l’art occidental va ser un dels colors preferits dels prerafaelites, present en les cabelleres de lànguides figures femenines. A la famosíssima Ofelia de John Everett Millais sembla referir-se l’obra adjacent, Nena al riu, d’Isabel Villar Ortiz de Urbina, que pinta aquí un altre dels seus universos utòpics de dones i animals salvatges.

La rica intensitat del blau, aquell caríssim pigment en el passat aconseguit amb lapislàtzuli, centra les últimes mirades a l’exposició: colors saturats i textures en Los Ángeles, del mexicà Carlos Almaraz, i pinzellada postimpressionista en Festa al camp, de l’uruguaià Pedro Figari. Amb un dels noms més coneguts de la mostra: Vassili Kandinski, present amb una tela de petites dimensions, Murnau, cases a l’Obermarkt. Poc realista, de colors molt saturats, la vista en realitat reflecteix amb fidelitat un racó urbà que encara avui —informa la guia— es manté immutable.

El color, el gran protagonista de l’exposició.

Trenta-cinc obres integren el recorregut per la planta baixa de l’Hostal Valira. Però ara que el paisatge andorrà es tenyeix de blanc, els colors de l’art habiten altres exposicions. A la sala de l’Ambaixada d’Espanya, per exemple, des del 30 de novembre es pot veure obra de Maïs Jorba, una proposta que coincideix amb el 75 aniversari de la declaració dels drets humans. La proposta de la barcelonina traspassarà l’espai de la sala i una de les peces, Metropolis (quatre torres, que s’enfilen fins als tres metres i mig), s’exhibirà al veí Parc Central. Una àrea, per cert, que esdevé epicentre de les arts plàstiques a la capital: al bell mig s’aixeca l’actual sala d’exposicions del Govern, que ara mateix acull Orlan: el cos com a manifest, i L’Institucional, espai cedit al col·lectiu artístic local La Xarranca.

Per degustar més propostes, les sempre esforçades galeries: després d’una època desoladora de tancament de sales, algunes aconsegueixen mantenir programació més o menys estable. L’escaldenca Taranmana (al costat mateix de l’edifici comunal, molt a prop de Caldea) proposa Encara els llibres, de l’artista Agusti Puig, i Art al Set (al principal eix comercial, encara que tímidament situada en una placeta interior) exposa la sèrie de la castellonina Cristina Babiloni Fish Mentality. Encara més reservada —però l’esforç segur que valdrà la pena— és Galeria Alta, singular projecte engegat per Pancho Saula a Anyós. Exdirector de l’agència Elite a Espanya i fotògraf ell mateix, ofereix selectes propostes. Fins al 3 de febrer, una selecció d’instantànies d’Steven Meisel, un dels retratistes de moda més reconeguts del moment. I atenció, perquè el Centre d’Art d’Escaldes-Engordany (CAEE), a unes passes de distància del Thyssen, inaugura dijous una mostra centrada en Matisse i comissariada per Rosa Perales. Obra gràfica, però quina millor manera d’enllestir una passejada pel color a Andorra?

Accés a l’exposició.
Alba Doral
Periodista. Llicenciada per la UAB. Ha treballat en mitjans gallecs (La Voz de Galicia, El Progreso) i des de fa 14 anys es mou per Andorra: al Diari d'Andorra va exercir com a redactora de cultura i des de febrer del 2020 explora nous àmbits al BonDia.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close