Arts visuals / Exposicions

La bellesa controvertida de Helmut Newton

Controvertida, brillant, eròtica, sensual, intensa i decadent, l’obra del fotògraf Helmut Newton (1920-2004) no deixa indiferent. Amb una trajectòria que es va construir a partir del seu treball en revistes, Newton va introduir una nova manera de concebre la fotografia de moda, molt més complexa i narrativa. El nou centre FotoNostrum, en col·laboració amb la Fundació Helmut Newton de Berlín, presenta per primer cop a Barcelona una àmplia exposició de Newton, que inclou el conjunt de 75 imatges en blanc i negre fetes entre el 1972 i el 1983 que el mateix fotògraf va seleccionar i anomenar “Private Property”, i que van formar part d’un llibre homònim que ara també s’ha reeditat.

Private Property. Helmut Newton
Comissariat: Matthias Harder
FotoNostrum. Barcelona
Fins al 3 de juliol de 2022

L’aportació més gran de Helmut Newton a la fotografia de moda és haver normalitzat narratives afegides al simple i estàtic posat del model amb una peça de roba o un complement amb motius publicitaris. Davant una escena muntada per Newton, no queda altre remei a l’espectador que mirar amb deteniment la fotografia. Veurem més d’un detall que ens dispararà la imaginació i ens provocarà moltes preguntes, potser algunes inquietants o torbadores. Newton, com pertoca en un gènere amb intencions publicitàries i comercials, tenia molt clar que havia d’oferir bellesa per captar l’atenció de l’espectador o del lector de la revista on es publicava la fotografia. Amb la seva trajectòria, mal que pesi a alguns o algunes, el fotògraf alemany va deixar ben clar que era un amant de la bellesa i de passada allò tan relliscós de definir que anomenem glamur. Això sí, sovint la bellesa de les fotos de Newton és tremendament convulsa, tant en el sentit més bretonià del terme com del més prosaic.

Elsa Peretti, Nova York (1975) © Helmut Newton Foundation

Al cap i a la fi, malgrat haver nascut el 1920, Newton és un fill visual de la pintura i fotografia surrealistes, a més de tot l’esperit lliure i ric que va impregnar la cultura de la República de Weimar. Encara que ell fos un nen durant aquells anys, hi ha en tota l’obra de Newton una flaire a l’ambient dels cabarets de la seva Berlín natal i als fotogrames del director Josef von Stenberg. Quan era un adolescent, Newton va treballar com aprenent per a la fotògrafa de moda Yva, una creadora totalment connectada amb els moviments d’avantguarda.

Yva no va poder escapar del nazisme i va morir en un camp de concentració, però Newton, degut també a la seva condició de jueu, va exiliar-se a Singapur i posteriorment.

a Austràlia, país on començar a treballar després de la guerra a la revista Vogue. La seva carrera va ser fulgurant a partir d’aquí, però el seu estil propi es va construir als anys 60 gràcies als nous aires de la revolució sexual. En un món que ja era extremadament més permissiu, Newton va introduir el nu i la imatgeria sadomasoquista en publicacions que només uns anys abans mai de la vida haurien publicat imatges tan explícites per promoure un vestit o una bossa de pell. Amb la complicitat dels seus clients, doncs, Newton va construir un univers propi, intensament sexualitzat en què la dona estava al centre, gairebé sempre alçada en talons d’agulla i mostrant força carn.

Diuen que Newton tenia una gran capacitat de convèncer  les seves models de fer el que ell volia. En l’esplèndid documental Helmut Newton: perversión y belleza (2020), la cantant i model Grace Jones admet que el fotògraf era “una mica depravat, però jo també ho era”. Newton tensava la corda en moltes de les seves imatges, en escenes absolutament planificades.

Un exemple és la curiosa fotografia que Newton va fer el 1981 per a la publicitat d’una clàssica gavardina de Burberry. En lloc de vestir la model amb la peça de roba, és ell el qui se la va posar. El veiem reflectit en un mirall mentre fotografia a una model completament nua. Mentrestant la dona del fotògraf, June, assisteix a l’escena asseguda en una cadira de directora de cinema. I en primer pla, la part posterior del cos de la model. Tot aquest muntatge evoca en part la complexa maquinària visual de Las Meninas. Tot per una gavardina, en certa manera amagada en l’autoretrat reflectit al mirall. És el cos nu de la dona qui atrapa el receptor. Newton utilitza el cos despullat femení exposat com a reclam principal, com fa en la majoria de les seves obres amb models nues. I de passada converteix l’espectador en un voyeur.

Helmut Newton: ‘Autoretrat amb esposa i models’, París, 1981 © Helmut Newton Foundation

Clarament, ho fa en fotos com la que mostra les cames amb mitges negres i sabates de taló de dues dones exposades a la mirada escrutadora d’un home amb vestit i corbata, en un moment que ens fa pensar en la selecció d’un client en un bordell. O en la dona nua que veiem d’esquena en un balcó, que remet a les dones d’esquena a la finestra de Salvador Dalí.

Newton busca la provocació i les situacions morboses i no té pietat amb el voyeurisme de l’espectador: veiem una model encadenada com un gos a un llit i ajupida contra una butaca en una habitació d’hotel i a una parella fent sexe sobre la taula d’un despatx a través d’un espiell. És només pur morbo i voluntat de ser escandalós, o Newton va voler posar sobre la taula en aquestes imatges la idea del consentiment? Està la dona encadenada per voluntat pròpia a un joc sadomasoquista o està sent sotmesa contra la seva voluntat? L’acte sexual de la taula és consentit o és un cap abusant d’una empleada a l’oficina? Moltes de les obres de Helmut Newton juguen amb l’ambigüitat d’aquestes situacions.

Segurament, Helmut Newton ho tindria força difícil avui per publicar en revistes com Vogue algunes de les seves fotografies més agosarades. No només per una qüestió de ser políticament correcte, sinó perquè és evident que el cos de la dona apareix clarament objectualitzat en moltes de les seves obres. Ell assegurava que estimava les dones, però en una cèlebre conversa amb Susan Sontag, ella li va respondre a aquesta afirmació que això és el que diuen tots els misògins. Misogin o no, és cert que l’obra de Newton es pot qualificar en molts moments de sexista, com ho era a la seva època la majoria de l’art i la publicitat. Newton no s’escapa del seu context masclista.

Helmut Newton: ‘Dona en home’ (1979), Moda de Yves Saint Laurent per al ‘Vogue’ francès © Helmut Newton Foundation

En tota la seva ambigüitat i contradiccions, algunes de les imatges de Helmut Newton, en canvi, mostren una dona empoderada i que domina el seu propi desig i l’expressa. Dona examinant un home, del 1975, feta per anunciar un senzill vestit de flors, mostra una dona asseguda en un sofà amb les cames obertes i sabatilles que mira, seductora, a un home sense camisa. Ella és la poderosa, ella és qui sedueix i l’home és l’objecte. Cal mencionar també les poderoses fotografies de Newton que entren en el territori de l’androgínia i els personatges que avui en diríem no binaris i que són absolutament icòniques com Dona en home.

A part del Helmut Newton provocador en la fotografia de moda, a l’exposició també trobem el Newton retratista de celebritats. El seu retrat d’Andy Warhol és icònic, assegut en una butaca amb una jaqueta de cuir negre i mirant desafiant a càmera. En canvi, Newton va captar una certa vulnerabilitat en el rostre pensatiu de David Bowie, el 1982. Al pintor David Hockney el fa posar en una piscina, un dels temes emblemàtics en l’obra de l’artista, però la fotografia està plena d’altres detalls que ens conviden a l’observació precisa. També és icònic el retrat de Charlotte Rampling, que mira amb cara de desconfiança l’espectador.

Polèmiques i sexisme a part, l’exposició de Helmut Newton posa també en evidència la seva gran qualitat com a fotògraf. Encara que menys elegant que altres fotògrafs del seu gènere com Richard Avedon o Herb Ritts, era efectiu i provocador. També és evident que la seva influència ha estat immensa en altres fotògrafs com Mario Testino o Steven Meisel, autor de les fotos del llibre Sex de Madonna. Newton va crear un estil propi que ha perdurat.

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Actualment és col.laboradora freelance de temes artístics i musicals en mitjans com El Mirador de les Arts, Catorze i El Temps de les Arts. També realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques com el Museu Picasso i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close