Malgrat l’equívoc que pot generar el nom, la Bianyal és un certament anual que busca generar un diàleg entre les arts visuals i performàtiques, i el patrimoni natural i cultural de la Vall de Bianya. A cura de David Santaeulària, la Bianyal va arribar a la seva setena edició adaptant-se a les circumstàncies actuals.
La Bianyal
A Cura de David Santaeulària
La Vall de Bianya, La Garrotxa
Per qui no el conegui, el municipi de la Vall de Bianya té una gran extensió i una de les portes d’entrada a l’Alta Garrotxa i es caracteritza pels seus boscos exuberants i pel seu ric patrimoni de masies i esglésies. Amb aquest paisatge de fons, la Bianyal té com a principal objectiu donar a conèixer el territori que l’envolta, alhora que construeix, a través del llenguatge de l’art contemporani, una mirada sobre l’entorn. La mostra no busca portar obres ja fetes i esperar que dialoguin amb el context, sinó que proposa als artistes treballar des del lloc i per al lloc.
Un altre encert de la Bianyal, conseqüència directe de treballar en un lloc al marge de les grans institucions, és la proximitat amb què construeix la relació entre obra, artista i públic. El format de la mostra consisteix en visites guiades en què comissari i artistes acompanyen el públic en cada una de les intervencions, i permeten la interacció dels espectadors tant amb els artistes com amb les obres. En aquesta ocasió, a causa de la covid, totes les propostes es van centralitzar a l’entorn de l’església de Sant Andreu de Socarrats i el mas Sobeies, cosa que va provocar que aquells que havíem participat en edicions anteriors trobéssim a faltar els viatges en autobús d’una banda a l’altra de la vall. L’excepcionalitat del format, però, permetia badar molt més del que és habitual i perdre molt més temps en cada una de les intervencions.
Qui ens va fer perdre temps, en un bon sentit, va ser Marla Jacarilla, que partint del llibre humorístic El arte de perder el tiempo de Noel Clarasó Daudí, crea una lectura performàtica en què enumera deu maneres de perdre el temps poc habituals, que li serveixen per qüestionar la idea de productivitat utilitarista. Durant el monòleg, Jacarilla ens parla de veure per Youtube el trailer de set hores de la pel·lícula més llarga del món, mentre esperem el bus en una estació de metro. També ens convida a procrastinar tot buscant a internet fotografies de King Jong-un mentre mira per prismàtics, balla o celebra el seu aniversari o, ens explica com aconsegueix adormir-se mentre cerca gifs de gatets i els compara amb gifs de polítics. Jacarilla va acabar la seva acció referenciant una de les frases més populars del conte Bartleby de Melville, “I would prefer not to”.
A més de la performance, Jacarilla ens va proposar un joc. Ens va demanar que busquéssim fins a un centenar de postals amagades en tot el mas Sobeies, en cadascuna de les quals hi havia escrita una forma diferent de perdre el temps. Només vaig aconseguir trobar-ne una que posava: Desmonta tu máquina de coser pieza por pieza y vuélvela a montar intentado convertirla en una batidora.
A la mateixa planta on Jacarilla va fer la seva intervenció s’exhibien dues peces de Tura Sanglas, anomenades Batecs i Eina. Com en la mena d’utensilis que es fan servir per avivar el foc, Sanglas també utilitza el ferro forjat per crear poemes objecte que ens parlen de l’espai domèstic rural. Batecs és un conjunt de sis “eines” que poden semblar estenalles i tenen la forma de dos cors oposats. En obrir-se i tancar-se, en alguns casos els cors bategaran alhora i, en d’altres, ho faran descompassadament. A Eina, Sanglas construeix un utensili amb una forma que n’impossibilita l’ús, cosa que el converteix en un objecte inútil. D’aquesta manera ens remet, d’una forma semblant a la proposta de Jacarilla, a la idea de l’utilitarisme contemporani.
La pintura va ser més present que mai en la Bianyal d’aquest any. Potser el fet que l’edició es concentrés en un sol espai va facilitar que hi hagués més presència pictòrica. Gino Rubert va presentar el quadre Els amants, inspirat en un somni que va tenir el propi artista, mentre que Francesc Ruiz Abad va exposar l’obra És el principi d’un nou final, formada per sis quadres que no van passar el filtre de “quadre acabat”, però que, per algun motiu, l’artista va decidir que no se’n volia desfer. Ruiz Abad pinta el darrera dels quadres i els exposa penjats del sostre, de manera que podem relacionar les imatges de l’anvers i del revers.
La darrera proposta en l’àmbit pictòric és la d’Oscar Holloway, Holding on to. Aquesta proposta consisteix en una sèrie de nou retrats eqüestres fets per Richard Stone Reeves, en cadascun dels quals es presenta un mosso de quadra que subjecta un cavall. Holloway altera digitalment reproduccions dels originals de Reeves i n’elimina els cavalls, i així crea un retrat en què la peça d’exhibició –el cavall– desapareix i queda de relleu la figura marginal del mosso de quadra. La col·lecció es va exposar a la part noble del mas Sobeies, l’ostentosa decoració de la qual denota l’interès dels antics propietaris de presumir de la seva riquesa, el mateix objectiu que tenien els originals de Reeves.
Oscar Holloway també ens va presentar una segona peça, Monarch of Glen. En aquesta peça, el públic és convidat a mirar a través d’un visor d’un fusell de caça cap a un mocador que té un cérvol estampat. Amb aquest gest, l’artista converteix una imatge idíl·lica de la natura en un objectiu a abatre pel simple interès de matar.
Finalment, dues propostes que treballen amb aliments, tot i que presenten formes i tenen objectius molt diferents, van tancar la mostra. Per una banda, Víctor Masferrer va presentar els primers resultats del seu projecte Contenir i explotar, un cultiu de carbasses dins d’un motlles amb els quals intenta fer reproduccions de mans. Masferrer va començar el projecte a certament artístic Ü del Bac, que se celebra a la Vall del Bac, nucli també situat a la Vall de Bianya.
Per altra banda Ariadna Rodríguez i Iñaki Álvarez que formen col·lectiu Nyam Nyam i actualment resideixen a Mieres, van presentar-nos una proposta que segueix en la línia d’investigació holística sobre com construïm la cultura i les relacions socials a través del menjar. En aquesta ocasió, ens van convidar a degustar una cervesa feta amb aigua de la font del mas Sobeies. A l’etiqueta de l’ampolla hi havia imprès un codi QR que ens conduïa a un àudio que calia escoltar mentre es bevia la cervesa. En aquest àudio, una veu ens relatava l’origen volcànic de l’aigua d’aquella font i l’origen de la cervesa. Ens explicava que fa milers d’anys, a l’antic Egipte, durant el procés de fabricació del pa, es van adonar que si es barrejava més farina que aigua i es deixava fermentar s’aconseguia pa, però que si es posava més aigua que farina, en fermentar-se, s’obtenia cervesa.
També he format part de col·lectius artístics com Morir de Frío i Supterranis.