Arts visuals

La Biennal d’Art de Venècia 2024: ruta i recomanacions

Venècia, al llarg dels segles, ha estat un bressol obert de coneixement i comunicació entre pobles, ètnies de diferents cultures, llengües i religions. Una ciutat que originàriament fou poblada per refugiats de ciutats romanes i posteriorment esdevingué república independent i el centre de comerç més important de la Mediterrània. Aquell esperit obert a l’intercanvi i la curiositat per explorar cultures llunyanes van propiciar fa 129 anys que Venècia organitzés la primera Exposició Internacional d’Art, compromís que ha mantingut fins a l’actualitat amb la 60a edició. Des de la seva fundació, la Biennal de Venècia s’ha mantingut com una cita ineludible a l’agenda del sector artístic internacional, i segurament el seu model de participacions nacionals ha estat clau per la seva longevitat.

La globalització i el concepte d’un art sense fronteres han afavorit les crítiques d’un model caduc; malgrat tot, la Biennal de Venècia resisteix i renova aigües en cada edició. L’artista Alfredo Jaar, que el 1986 fou el primer artista llatinoamericà a participar en la Biennal, se’n feia ressò de la problemàtica del model nacional al Pavelló Xilè del 2013 amb la peça “Venezia Venezia”: una gran maqueta que mostrava els pavellons de la Biennal submergint-se a la llacuna sota les aigües, per tornar a emergir i enfonsar-se de nou, com un cataclisme cíclic… Des del 1986 fins a la 60a edició, la participació llatinoamericana, africana i asiàtica ha anat creixent fins al punt que, actualment, eclipsen l’art occidental fins fa poc hegemònic.

Sota el títol Estrangers arreu i comissariada per primer cop per un comissari sud-americà, Adriano Pedrosa, la Biennal d’Art 2024 parteix del principi que allà on vagis sempre trobaràs estrangers, i que siguis on siguis ets sempre estranger. La migració i la descolonització són els temes centrals. Pedrosa convida a mostrar aquella bellesa marginada, exclosa, oprimida i esborrada. Obres d’artistes estrangers, immigrants, expatriats, emigrats, exiliats o refugiats.

La mostra central, que presenta 331 artistes i col·lectius de 80 països, es reparteix en dos nuclis: el nucli contemporani i el nucli històric (1915 a 1990). Destaca una forta presència d’artistes indígenes i queer (“queer” significa ‘estrany’). Són artistes fins ara desconeguts que es troben als marges del món de l’art, majoritàriament del Sud Global (d’Amèrica Llatina, Àfrica, Orient Mitjà i Àsia del segle XX), i que ara exposen per primera vegada, pagant així un deute històric. L’art tèxtil és ben present i es troba en tots els espais amb obres que revelen un interès per l’artesania, la tradició i el fet a mà, i per les tècniques que de vegades es consideraven estrangeres o alienes a les belles arts.

La Biennal és extensa i requereix almenys tres dies per recórrer-la —un dia per l’Arsenale, un pel Giardini i el tercer per la ciutat— i, tot i això, no te l’acabes.
Per aquells que encara no l’han visitada tenen temps fins al 24 de novembre i, a continuació, oferim un possible itinerari tot convidant a descobrir noves mirades d’artistes que en aquesta 60a edició destaquen per la seva la potència i eficàcia de les seves propostes transformadores. És una selecció que s’aparta dels països hegemònics occidentals per comprendre la proposta d’enguany.

1r dia: Arsenale


A la mostra central dins el Corderie dell’Arsenale, val la pena de veure el nucli històric i, en especial, la secció Italians Everywhereamb un impecable sistema d’exhibició de cavallet de vidre i base de pedra dissenyat per la prestigiosa arquitecta italiana Lina Bo Bardi. Tracta la diàspora italiana mundial: amb una quarantena d’artistes immigrants italians de primera o segona generació d’artistes que van desenvolupar la seva carrera a Àfrica, Àsia, Amèrica Llatina, així com a la resta d’Europa i dels Estats Units.

Per primera vegada en la seva història, Benín participa en la Biennal de Venècia i ho fa a l’Arsenale, amb una exposició fefaent comissariada per Azu Nwagbogu i amb la participació de quatre artistes: Chloé Quenum, Moufouli Bello, Ishola Akpo i Romuald Hazoumè. Amb el títol “Tot el que és preciós és fràgil”, l’exposició explora la rica història de Benín, tocant temes com el tràfic d’esclaus, el motiu amazònic, l’espiritualitat i la religió vodú. En l’àmbit contemporani la mostra s’endinsa a la filosofia Gèlèdé, centrant-se en la “rematriació”, una interpretació feminista de la restitució que defensa no només el retorn dels objectes saquejats pels francesos, sinó també la filosofia i els ideals beninesos anteriors a l’època colonial.

2n dia: Giardini

El Pavelló d’Austràlia ha obtingut, merescudament, el Lleó d’Or a la millor participació nacional de la Biennal de Venècia, per la instal·lació de l’artista Archie Moore “Kith and kin (Parents i amics). Es ret homenatge als aborígens australians, la cultura continuada més antiga de la humanitat que, al llarg de la història, ha patit nombrosos intents d’aniquilació, física i cultural. Un pavelló silenciosament poderós amb una instal·lació minimalista absolutament eficaç, que ens assenyala que els sistemes de parentiu aborigen inclouen tots els éssers vius del medi ambient en una xarxa més àmplia de relacions. Tots som un i cal tenir cura de tots els éssers vius.

Rússia, que no participa en la Biennal de Venècia des de la invasió d’Ucraïna, ha cedit l’ús del seu pavelló a Bolívia. El pavelló acull l’exposició Mirant al futur passat, estem caminant endavant, una col·lectiva molt digne i poètica a la qual destaca el treball subtil de l’artista boliviana Alexandra Bravo. Organitzada pel Ministeri de Cultures, Descolonització i Despatriarcalització de Bolívia, l’exposició parteix d’una cosmovisió aimara que contempla com el present conté les llavors del futur, sorgint del sòl fèrtil del nostre passat. El passat no és fix i amb la saviesa i la lluita podem crear un futur més just i sostenible, i superar el món capgirat pel colonialisme.

Al Pavelló del Japó, sens dubte el més creatiu i poètic, podem veure-hi l‘exposició Moré Moré de Yuko Mohri, comissariada pel coreà Sook-Kyung Lee. Per primera vegada a la història del Pavelló del Japó, el comissari és un “estranger” d’un país veí. L’artista ha emplenat el pavelló de so, llum, moviment i olor, per tractar el tema de l’aigua en un món on les inundacions afecten el medi ambient, i especialment a Venècia. Inspirada amb les fuites d’aigua del metro de Tòquio i amb una varietat d’articles disponibles a Venècia, l’artista ha construït una escultura cinètica que ressona amb un ampli ventall de temes en un món que s’enfronta a múltiples crisis globals. Paradoxalment, es fa evident com tota crisi inspira la màxima creativitat i mesures enginyoses.

La presència d’artistes espanyols a la mostra internacional és pràcticament nul·la. Només un únic artista, Marcelo Expósito, ha estat seleccionat per Adriano Pedrosa a les diferents seccions de la Biennal de Venècia 2024. Desconec les causes de tal extinció, però és una realitat prou «incòmoda» i difícil de digerir que mereix una anàlisi profunda i fred per part del sector artístic i polític.

A banda d’això, cal reconèixer que l’aposta del Pavelló d’Espanya és brillant, valentament i històricament molt rellevant, ja que qüestiona les narratives colonials i els modes de representació històrics. Per primera vegada en seixanta edicions, una artista no nascuda a Espanya, la peruana Sandra Gamarra, representa el país a la Biennal de Venècia amb el projecte “Pinacoteca migrant”. Gamarra ens convida a rellegir el patrimoni pictòric espanyol (Murillo, Zurbarán, Velázquez.), i a visualitzar cultures silenciades. Segons l’artista peruana, per descolonitzar cal començar a derruir les jerarquies que situen unes cultures per sobre de les altres. Només així podrem reescriure aquestes relacions a tots els nivells, no només el cultural.
Si bé aquest fet pot ser llegit com un símptoma que Espanya s’uneix a un moviment o procés de descolonització que involucra tot Occident i que va començar anys enrere amb altres països europeus i als Estats Units, cal ser crític i vigilant… Sobretot quan, per una banda, Espanya ven la imatge de participar en aquesta partida descolonial i de país progressista, obert i igualitari, mentre, per dins, a l’estructura d’estat predomina una mentalitat conservadora i reaccionària, que queda lluny d’una democràcia avançada. Tot i que es fan exposicions de la línia “descolonitzadora”, molts temes continuen sent tabú.

3r dia: Ciutat

Havent recorregut l’Arsenale i els Giardini saltem al Pavelló Català…, però abans recordem que la participació de catalans a la Biennal de Venècia es remunta a principis del segle XIX: Anglada Camarasa ja participà el 1905. Durant la dictadura Dalí i Miró també van passar pel pavelló franquista; i amb la democràcia, Clavé, Miralda, Tàpies, Brossa, Muntadas, Barceló, Francesc Ruiz i Jordi Colomer.
Des del 2009, hi ha un Pavelló català als Eventi collaterale, potser no el desitjat com fora el Palau Fortuny, però té un gran pes per la seva presència cultural i en el simbòlic. Així, artistes de la talla de Daniel G. Andújar, Mabel Palacín, Francesc Torres, Albert Serra, Antoni Abad, David Bestué, Marcel Borràs, Albert Garcia-Alzórriz i Lara Fluxà han representat la cultura artística catalana. 
La proposta d’enguany, Bestiari, s’inspira en un text medieval (Disputa de l’ase) d’Anselm Turmeda, un dels fundadors de la literatura catalana. Sota el comissariat de Filipa Ramos, l’artista Carlos Casas ha ocupat el pavelló amb una instal·lació visual i sonora. Una proposta centrada en el paisatge (parcs naturals de Catalunya) i els animals (sons de ratpenats, abelles, dofins, ases, elefants, cotorres i serps), i que s’allunya dels enfocaments antropocèntrics per explorar noves experiències interculturals i d’interespècies. 

A la ciutat —tan complicat d’arribar com al pavelló català—, destaquem el Pavelló de Nigeria, que participa en la Biennal amb el Palazzo Canal com a seu. Sota el títol Nigeria Imaginary set artistes exploren, amb diversos mitjans (des de la pintura, la fotografia, l’escultura, el so o el cinema), els grans moments de la història de Nigèria, moments del passat, del present i futur. Presentant diferents perspectives i idees construïdes, records i nostàlgies, imaginen una Nigèria del futur. Exploren la ressaca colonial i qüestionen el futur d’aquest llegat amb una nova manera d’entendre els objectes saquejats. També presenten futurs possibles amb una visió utòpica per a una nova Nigèria i ens convida a un estat de somni, situant-nos en les ments i les perspectives dels nigerians contemporanis perquè puguem reimaginar Nigèria amb ells.


De les exposicions a la ciutat, a la Scuola Grande della Misericordia de Venècia, hi trobem la majestuosa exposició “Zeng Fanzhi: Near and Far / Now and Then”. Dissenyada per l’arquitecte Tadao Ando, ​​l’exposició presenta obres recents de l’artista xinès Zeng Fanzhi: noves pintures abstractes i obres sobre paper fet a mà rendides amb tinta, grafit, guix i pols d’or, entre altres pigments minerals. Zeng Fanzhi és magistral en el seu domini tècnic i provoca una emoció fascinant. El seu treball és fruit de dècades d’investigació en teoria del color, basant-se i desafiant les pràctiques impressionistes i puntillistes. La intervenció arquitectònica de Tadao Ando eleva el treball de l’artista, mentre Zeng desafia els espectadors a reconèixer la superioritat de la pintura com un art i una artesania tradicionals.

En paral·lel a la Biennal, la Col·lecció Peggy Guggenheim presenta Jean Cocteau: The Juggler’s Revenge (Jean Cocteau: La venjança del malabarista). Comissariada per Kenneth E. Silver, és la retrospectiva més gran mai organitzada a Itàlia dedicada a Jean Cocteau (1889–1963), l’enfant terrible de l’escena artística francesa del segle XX.
Cocteau fou una figura molt prolífica i versàtil —poeta, novel·lista, dramaturg, i artista i crític d’art i música—, i aquesta exposició se centra en el vessant d’artista visual: el dibuixant, artista gràfic, muralista, dissenyador de joies de moda i tèxtils i cineasta.
Tanmateix, la seva homosexualitat i l’addicció a l’opi que mai va ocultar, van fer que ocupés una posició marginal dins de l’avantguarda, i el connecta amb la temàtica de la Biennal d’enguany.


L’exposició explora els principals temes de l’obra de Cocteau: Orfeu i la poesia, l’eros, el classicisme en l’art, la relació especial amb Venècia i la relació amb la seva amiga i mecenes Peggy Guggenheim (la qual va iniciar la seva carrera en el món de l’art l’any 1938 amb una exposició de dibuixos de Cocteau), el cinema i el seu interès pel disseny, expressat en la moda i especialment en la joieria i les arts aplicades.
La mostra també ens connecta amb el seu cercle d’amistats: Josephine Baker, Coco Chanel, Serguei Diàguilev, Édith Piaf, Pablo Picasso i Tristan Tzara.
Una selecció magnífica i fresca de pintura, dibuixos, cartes, cartells, llibres, joies i films ens mostren la relació ambivalent de Cocteau amb el cubisme, el dadaisme i el surrealisme, però també amb el món de la cultura popular, la publicitat i el cinema, apuntant cap a la seva influència en artistes posteriors, com Andy Warhol, Félix Gonzáles-Torres i Pedro Almodóvar.

Per acabar i per damunt de tot, cal destacar Monte di Pietàa La Fondazione Prada. Un projecte ideat per l’artista Christoph Büchel a l’edifici que va acollir el Monte di Pietà de Venècia, una organització catòlica que operava a la frontera entre una casa d’empenyorament i un banc. Les persones amb pocs ingressos podien accedir a préstecs a baixes taxes d’interès. Els fons provenien de donants caritatius, i els deutors oferien objectes de valor com a garantia.
Partint de la història de l’edifici, “Monte di Pietà” és una investigació profunda de l’artista sobre el concepte de deute com arran de la societat humana i vehicle principal a través del qual s’exerceix el poder polític i cultural. Històricament, Venècia ha estat sempre una cruïlla de camins comercials i artístics, un context ideal per explorar les relacions entre aquests temes complexos de la societat contemporània.
Una exposició magnífica i crítica que mostra com, a la història occidental, els diners i el deute sempre han estat lligats al poder social i polític. A tall d’exemple, la República de Venècia va ser un Estat mercantil que contribuí al naixement dels mercats financers moderns basats en el deute i el reconeixement legal de la propietat intel·lectual. Un deute alhora vinculat a l’acumulació d’actius tangibles i intangibles, on l’art juga un paper important pel valor simbòlic i econòmic dels béns i objectes.

Ariadna Mas Vall
Historiadora de l'Art i Gestora Cultural. Actualment és directora del digital cultural El Temps de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close