Quan es va obrir la Model a principis del segle XX, la presó estava allunyada de la ciutat, però, a poc a poc, Barcelona la va engolir. El Centre Penitenciari d’Homes va ser inaugurat el 9 de juny de 1904 i va ser batejat com la Model perquè havia de ser un exemple de sistema penitenciari. Tanmateix, la Model ha estat l’indret més sinistre de Barcelona.
La presó va ser construïda segons una teoria higienista anomenada panòptica. La torre central de la presó, des de la qual s’estenen sis galeries, estava dissenyada amb la intenció de permetre un control efectiu sobre el presos, “l’ull que tot ho veu”. Aquesta supervisió havia d’anar acompanyada d’una bona alimentació i educació: s’hi havia d’ensenyar els presos a llegir i escriure. La realitat va ser una altra. Per la Model van passar, a banda de delinqüents, nens, marginats, obrers, polítics, antifranquistes, homosexuals i un president de la Generalitat. A més, a la Model es van perpetrar quaranta execucions. Allí se sentencià a mort Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna, i va ser garrotat Salvador Puig Antich. Després de cada execució, s’hi hissava una bandera negra.

Durant els primers anys del franquisme, van passar per la Model, segons el capellà de la institució, unes trenta-cinc mil persones. Dins d’aquella sordidesa, tanmateix, va sorgir una flor. L’artista Helios Gómez va pintar-hi un mural. Helios complia condemna sota l’acusació d’associació i propaganda il·legal. El director espiritual de la presó als anys 50 era el pare Lahoz, el qual va demanar-li que pintés uns frescos dedicats a la Mare de Déu de la Mercè, patrona dels presos -a més de patrona de Barcelona-, a la cel·la que feia de capella, situada davant del corredors de la mort, a la quarta galeria. Helios Gómez, d’arrels gitanes, va fer la verge morena i, sota la imatge, va pintar una esgarrifosa escena: set presos, famèlics i mig despullats, enredats en un filat espinós que simbolitzava la falta de llibertat. Gómez, segurament inspirat per la cançó de moda, Angelitos negros, de Machín, va decidir pintar els protagonistes de l’escena religiosa amb trets gitanos. La cel·la serví d’oratori i era coneguda com la Capella gitana. A partir dels anys vuitanta, la cel·la va romandre tancada. Malauradament, el 1998, aquesta obra singular va ser tapada per una mà de pintura al·legant criteris higiènics, decisió de l’administració penitenciària de al Generalitat. Fet i fet, un atemptat absurd al patrimoni artístic ja que sembla que l’obra és irrecuperable.
Helios Gómez, nascut a Sevilla, va ser pintor, cartellista i poeta, membre de les avantguardes culturals barcelonines de la primera meitat del segle XX. També destacà pel fet de ser membre fundador i primer president del Sindicat de dibuixants Professionals de Catalunya, creat el 1936 a Barcelona. Alhora, va ser el representant més emblemàtic dels grafisme ibèric d’aquella època.
Helios va començar com a ultraista, moviment artístic oposat al modernisme que apel·lava a les imatges vigoroses, de vegades xocants, amb referències al món modern i a les noves tecnologies. Va passar etapes dadà-cosntructivistes, productivistes, moviment aquest darrer soviètic, el qual considerava que l’art havia de tenir un paper pràctic i útil. Després de la guerra civil, va experimentar amb el surrealisme.
El seu llenguatge era figuratiu, sintètic, directe, elegant i amb preferència pel blanc i negre, encara que la seva pintura en color era llampant. L’obra que va realitzar com a il·lustrador i grafista va ser força remarcable. Va fer portades de llibres, i publicà a diaris i revistes obreres. També treballà per publicacions alemanyes i de la Unió Soviètica. En aquests mitjans, adoptà un expressionisme amb forta influència cubista, causat per les limitacions tipogràfiques de les revistes en què col·laborava.

Helios Gómez havia viatjat a Berlín, Bèlgica, Viena i Moscou, i va anar fent-se un nom com a artista. Els seus cartells són encara avui un paradigma de l’art d’avantguarda. Un quadre seu, que va ser exhibit al Pavelló de la República Espanyola durant l’Exposició Universal de París de 1937, es guarda al MACBA. Titulat ‘Evacuació’, és una escena universal d’un poble fugint de la guerra, però els qui fugen són el poble gitano, com a col·lectiu oprimit.
L’artista era anarcosindicalista i gitanista militant. Durant la Guerra Civil, va combatre als fronts de Mallorca, Madrid i Andújar i, finalment, a la 26a Divisió Durruti al front d’Aragó, on organitzà un batalló de cavalleria amb gitanos anomenat columna Ramon Casellas. El 1939, va haver de travessar el Pirineu per refugiar-se a França. Va ser internat als camps de concentració de Vernet i Argelers. Després, va ser deportat a l’Algèria francesa. Fugint de les tortures i vexacions del camp de Djelfa, on va ser internat amb l’escriptor Max Aub, aconseguí un salconduit per retornar a Espanya el maig de 1942, on va reprendre la lluita antifeixista a la clandestinitat. Arrestat, sense judici ni sentència, va ser empresonat vuit anys a la presó Model de Barcelona. Allí pintà una obra, a hores d’ara perduda, un clam d’angoixa dels presoners que podria haver estat un magnífic record de la infàmia que es vivia entre aquelles parets. Helios Gómez morí al 1956 poc després de sortir de la presó. Va tenir una vida de pel·lícula i va realitzar una obra fecunda, malgrat que ha estat un artista ben poc conegut, tot i la seva rellevància.