Arts visuals

La casa Descatllar: ocells migratoris

És una exposició exterior que segueix les parets de la casa Descatllar i les del centre cultural Caminade. Al peu de l’església de pedra de rius o sobre les antigues muralles, els retrats intimistes de negre i blanc d’en Eduard Alegra aprofiten dels espais que neixen en un poble en mutació. Una exposició a mirar davant i dintre de la casa Descatllar; una ocasió per tornar sobre la seua història i un pretext per fer la coneixença dels qui la fan.

Illa del Riberal sembla recordar difícilment el ric passat agrícola que va aixecar la fortuna de les grans i antigues famílies del poble. N’atesten els allotjaments que broden la via principal, cubs homogenis d’un rosa pàl·lid. Entre ells, resistint a les polítiques urbanístiques municipals, les cases de mestres i d’arquitectes, petits palauets rurals, han acabat de fer part de la topologia dels pobles rossellonesos. Al cor del poble, al nucli històric que segueix l’antic traçat de la cellera medieval, uns espais continuen malgrat tot de portar i d’aportar la vitalitat cultural i artística del país. En quatre anys, la casa Descatllar ha acabat de ser-ne un dels referents importants. Coneguda també amb el nom de Providence, s’ha plantejat la voluntat de convertir-se en el projecte dels seus amos: un centre d’art viu català.

Entrada del santuari.

D’ençà de la seua obertura, la casa Descatllar no ha parat d’afirmar-se en el conjunt del paisatge cultural nord-català i transfronterer. Entre les seues parets, ressonen una multitud d’històries viscudes per una multitud de propietaris. I fins i tot a vegades experiències contradictòries. Fundada al segle XIII, acompanyant l’expansió econòmica del poble del Riberal, la casa acull l’endemà del Tractat del Pirineu els intrigants de la conspiració de Vilafranca. El senyor Emmanuel Descatllar i Dessoller va ser un dels líders del complot, que esperava, el 1674, l’aixecament armat en diferents punts dels comtats per alliberar-los, amb l’ajuda de tropes vingudes del sud de la nova frontera. Detingut, va ser torturat a la ciutadella de Perpinyà, i executat a prop de la llotja de Mar. El seu cap va ser exposat a l’entrada de Vilafranca. Com moltes propietats nord-catalanes, la seua casa va ser oferta a una família noble francesa fidel a la monarquia novament instal·lada. La casa tornà a canviar de propietaris amb la Revolució del 1792 i la fi dels privilegis nobiliaris. Finalment entrant al segle XX, una rica família de militars -uns quants íntims amb els partidaris de l’Algèria francesa- s’hi va instal·lar.

En tornar de la Selva de Mar, el 2018, una parella aposta per insuflar-li una vida nova. El Dimitri Xató i la Cristina Campadieu tornen a investir el lloc, aquesta ultima sensible a l’energia que traspua per les parets. Al mig de la pols, dels pinzells i del guix, la parella instal·la el seu quarter. Però també un espai destinat a artistes vagabunds. Llavors neix el projecte de la residència, lloc d’acull de creadors i al mateix moment d’exposició. Les nombroses sales es converteixen en tallers, les escales en escenaris, el pati en galeria. Els dos solen innovar i fusionar els conceptes, sense témer de combinar-ho tot en un únic espai.

La Providence/Casa Descatllar sembla ser la finalitat de les diferents vides que la parella va experimentar. Ja, el 2013, el tàndem inaugura Itaca, una botiga que proposa al centre de Cotlliure productes gastronòmics i artesanals d’arreu dels Països Catalans. “Vam tenir dificultats a l’hora d’explicar el nostre projecte, relata la Cristina. No sabíem que havíem creat un dels primers concept-store de Catalunya del Nord. El nostre, de concepte, era difícilment definible”. Una rancioteca, composta de vins rancis del nord i del sud de la frontera, olis d’olives, ampolles de vidre de les Balears, plats, teles i mobiliari… La parella comença a esbossar a través de l’expressió pluridisciplinari d’una identitat una ideologia que floreix entre l’art i l’artesania, entre l’ideal i el material: “Vivim molts elements del quotidià en català. Això fa tangible la nostra identitat” resumeix la Cristina.

La cuina, laboratori experimental de la cultura.

Avantguardista, la parella ho és, i representa ella mateixa una multitud d’horitzons. La Cristina, filla i neta de vinyaters de Banyuls de la Marenda, treballava fins al 2014 al Domaine de la Tour Vielle, als contraforts de l’Albera, amb una set de curiositat que mai aconsegueix a apagar. El Dimitri també és un veritable tastaolletes. D’origen belga, va venir als vuit anys a visitar la germana del seu avi bretó instal·lada a Catalunya del Nord. Per ell, és una bufa cultural: “He entès de seguida que m’instal·laria aquí. Als divuit anys vaig tornar, vaig començar a treballar d’obrer. Fent obres a casa seua, el Marc Fouquet em va preguntar: Saps cuinar? Em va agafar i vaig aprendre a cuinar durant el bombolleig de les Feries de Ceret”. Amb l’artista-cuiner, el Dimitri s’enamora de la gastronomia catalana. “Vaig acabar fent sushis per raons econòmiques: en aquest moment, ningú en feia a Perpinyà”. La Cristina, ella, banya en aquest mateix ambient cultural des de la seua joventut, sense tenir-ne compte fins als seus viatges a Menorca. “Tenia vergonya de contestar en castellà a gent que em parlava en català”.

Fer el que ningú fa, singularitzar-se, i anar a vegades en contra del sentit comú: així són els dos. Tornar a donar pell nova a aquesta casa era també una aposta arriscada. Illa, com Prada, i com la majoria de les valls del Conflent i del Riberal, com la multitud dels pobles de Catalunya del Nord, va viure difícilment la decadència de l’activitat agrícola nord-catalana, a partir dels anys 1970. L’heliotropisme, amb la fugida del jovent, l’arribada de jubilats nord-europeus i l’eixamplament urbanístic descontrolat varen també influir sobre les comunitats pobletanes, sobre l’activitat econòmica, sobre la vitalitat de la proposta cultural. Ho varen fer perquè ningú ho feia, per tornar a emprendre la fórmula d’en Dimitri.

Exposició mural-

Davant del borbolleig del Procés, que s’accelera el 2014 de l’altra banda de la frontera, la Cristina i el Dimitri aixequen les veles d’Itaca i creuen els quants quilòmetres que els separen de la Salva de Mar i de Barcelona, el cor del batec de l’independentisme. El projecte Itaca sobreviu al canvi de decòrum i s’hi esbadella. Allà, funden un primer festival d’art contemporani, allotjant els artistes a casa dels habitants del barri. La parella s’hi troba amb la gent del Konvent de Berga, amb la qual treballen avui dia intensament, des d’Illa, intercanviant els artistes residents i els projectes culturals. “Actualment, el transfronterer representa un 80% del nostre calendari i de la nostra actualitat”. El parèntesi sud-català dibuixa i determina el futur projecte illenc. “Vam viure aquests quatre anys a la Selva com un accés a la llibertat. Vam descobrir tot un món associatiu, una manera de viure tot això en societat, un estímul cultural perpetual”.

El 2018, en tornar a la Catalunya francesa, la Cristina i el Dimitri posen les primeres pedres del projecte de Centre Català d’art Viu a la casa Descatllar. L’edifici es paga una revenja. Els caps de fila de l’independentisme català exiliats hi troben un santuari, un refugi que fa una encamellada a la Història. S’espera així tranquil·litzar la fúria del fantasma d’en Descatllar, i que la seua ànima hagués pogut trobar -almenys- un cert descans.

Un laberint històric.

“Volíem crear una ambaixada cultural”. Al bell mig de les obres de restauració de la casa, artistes d’ambdós bàndols de la frontera ocupen les habitacions de la nova Providence-Casa Descatllar, creant i exposant al mateix moment. Etern maniobrer, el Dimitri continua muntant instal·lacions artístiques, participant amb la Cristina a escriure en les publicacions de l’editorial del Coucous Clan, el “clan dels cucuts”. Les portes, que donen directament sobre el carrer, queden obertes al públic. “Els artistes arriben amb el seu material propi. Hem tingut músics, com El Petit de Cal Eril o Valentina & The Electric Post, artistes plàstics o fotògrafs”.

Mai la parella deixaria d’anar al festival Art & Gavarres. I sobretot el Dimitri, que hi presenta les seues obres, pintures o escultures. Llavors tancada a l’agost (durant el festival), la Providence-Casa Descatllar no s’impedeix de presentar les seves obres als curiosos. Durant dos mesos, de l’agost al setembre, cobra la seua façana dels retrats d’en Eduard Alegre, que ha fotografiat les “orenetes d’Illa”, aquests treballadors vinguts dels quatre vents per les temporades de collita de fruites. Alegre imposa un diàleg entre els habitants d’Illa del Riberal i aquests treballadors temporals. Per la gent del poble, aquests immigrats laborals són a la vegada familiars i eterns desconeguts. Al mig de les files de presseguers, a sota dels hivernacles, magrebins, portuguesos, espanyols i romanesos venen a participar a les collites, atrets pel salari.

Un dels retrats dedicats a les “oronetes d’Illa”, d’Eduard Alegre.

Els agricultors varen patir del tancament de les fronteres durant l’epidèmia de Covid-19. La mà d’obra, gairebé exclusivament estrangera, no va poder venir a fer la temporada de collita d’albercocs, seguida de la dels préssecs i de les cireres, abans de començar les veremes… Fa temps que la població local no participa més a l’activitat agroalimentària de Catalunya-Nord. “Nin, siguis pas agriculteur” deien els pares als seus nens. Els actuals propietaris són gent tossudament perseverant, filles i fills d’agricultors o aventurers forasters. La ma d’obra, orenetes, vingudes del sud, portades pels vents càlids, jugant amb les fronteres econòmiques. Eduard Alegre els hi ret un homenatge magnífic, on el negre de les fulles dels arbres fruiters contrasta amb el blanc de les pells d’aquests treballadors. Temporals o anuals, mà d’obra o propietaris, tots es barregen; el somriure cansat per la feina, content per l’objectiu. Projectats al frontispici de la casa Descatllar, aquests retrats muts són un clam, una introspecció a sota dels hivernacles del Riberal. Una manera de recordar les mans i els ulls dels qui fan, i com ho fan.

Un altre dels retrats de la sèrie.
Louis Dagues
Graduat en Història, Civilització catalana i Cooperació europea a la Universitat de Perpinyà. Curiós de tot i de tots, sempre ha desitjat entendre el seu territori i la seva societat, en una recerca perpetual d'identitat.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close