La Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana va iniciar en 2017 el ‘Pla d’incentiu del patrimoni artístic valencià’. Des d’aleshores l’ens públic ha adquirit 110 obres, ha invertit 1,5 milions d’euros i en la seua quarta edició 36 obres individuals i 1 col·lectiva composen la compra de 2020. Un conjunt que, després de viatjar pel territori valencià, arriba al Centre del Carme Cultura Contemporània, considerat -per mèrits propis- l’epicentre d’agitació cultural al cor de la ciutat de València.
Art Contemporani de la Generalitat Valenciana, IV.
Centre del Carme Cultura Contemporània
Museu 2, València
Fins al 23 de gener 2022
Les 37 peces noves provenen de les tres províncies valencianes i abasten equitativament ambdós gèneres, fent palès, si més no, el compromís de territorialitat i de paritat de la gran col·lecció d’art contemporani de la Generalitat Valenciana. A l’edició germen, ‘Primers Moments’, 2017, el seu comissari, Ricard Silvestre, ja proposava cinc grans eixos sota els quals agrupar les obres, en aquesta necessitat humana d’ordenar per a entendre. És així com l’heterogeneïtat de llenguatges i poètiques del conjunt operístic discorre sobre l’eix del temps i la memòria, dels plantejaments feministes, de les friccions entre allò tecnològic i allò quotidià, del binomi individu-societat o sobre la cultura de la sostenibilitat.
De la província de Castelló prové Alejandro Mañas qui a ‘Sons de llibertat’ viatja als paisatges idíl·lics que en un passat van ser l’escenari d’afusellaments durant la Guerra Civil. A meitat camí entre la pel·lícula ‘El nome de los árboles’ de Ramón Lluis Bande i ‘Les jotes de les silenciades’ d’Art al Quadrat, Mañas situa la seua càmera per enregistrar les paraules de record, angoixa i impotència de les dones de Cella a Terol. Per la seua part, Laura Palau es nodreix de la quotidianitat de la vida rural de les comarques d’interior per retratar a ‘Observatori, 2018-19’ la vida de les abelles als ruscos. Completen el grup castellonenc Ester Pegueroles amb ‘Km 0’ i Julia Galán amb ‘Mordazas’.
Mentre que de la província de València es donen cita Carolina Ferrer. A ‘Escenografías de la memoria: la lógica de una obsesión’ l’artista dona forma a un fragment de la seua memòria personal mitjançant la imatge d’un espai arquitectònic. La pintura de Ferrer transgredeix el gènere del paisatgisme amb una mirada insistent, geomètrica, i que persegueix atrapar la persona espectadora, en el mateix reflex que desprèn la capa de resina epoxi amb que recobreix totes les seues obres, fent entrar l’espectador i l’espectadora en eixe llindar de l’existencialisme en que es situa la seua obra.
Arrelades en la denúncia més feroç es troben les obres ‘Refusés 2 y 13’ de Lluis Masià, una gran bufeta a l’espectre polític, econòmic i dels Media, quan es tracta de mirar i crear empatia amb les persones refugiades que arriben als nostres països. I ‘14,24’ de Juan Fabuel que fotografia les platges, llocs d’oci i també portes d’entrada per a qui fugeixen del caos dels seus països d’origen. Una dualitat aterradora d’un mateix indret que Fabuel posa davant els ulls de la societat actual per fer-nos pensar sobre les dinàmiques i drames darrere els moviments humans dels refugiats.
Per la seua part Núria Riaza demostra que les noves generacions necessiten seguir debatent sobre el trauma de la Guerra Civil espanyola. A ‘La memòria de les pedres’ l’escenari són les fosses comuns on ocorregueren barbàries comeses per un mateix poble, també contenen anhels, coratge i resignació d’aquelles persones que pergueren éssers volguts i a la vegada testimonien la vergonya d’un país que encara no els ha fet justícia. També Chema López insisteix aquesta vegada sobre el període de la Transició democràtica. Al gegant oli sobre lli ‘DOLOR ES’ ens situa davant una penetrant i formidable Lola Gaos en el paper de Martina, la mare brutal de Furtivos, la pel·lícula de José Luis Borau. López escull el fotograma en que el personatge espera impacient l’arribada del seu fill de la ciutat. Rodada en 1975 la pel·lícula és història recent de l’Estat espanyol per quant retratava des de la immediatesa la lluita entre la il·lusió dels nous temps i l’empremta d’un règim aferrant-se per seguir viu.
Completen el conjunt d’artistes de la província de València Ángeles Marco amb ‘Escalera-Rampa per a Legánes’, Alex Marco amb ‘Down on the street’, Vicente Ortí amb ‘Femeneidad’, Silvia Lerín amb ‘A metal flower is a dead flower’, Amanda Moreno amb ‘Sleepwalker Chronobiology’, Carmen Ortíz amb ‘Devenir. Decimoquinta puerta’, Oliver Johnson amb ‘The Observer Effect’, Sergio Barrera amb ‘Antigesto n.º 21 y 22’, Carmen Calvo amb ‘Serie Naturalezas II’, Elena Martí amb ‘Out of place’, Lluc Margrau amb ‘ShÖji’, Juan Ortí amb ‘Sin título, 1 y 2’, Roberto Mollà amb ‘Diamantes tristes’, Alejandro Casanova amb ‘Identidad perdida en suelo hidráulico y Trasunto de identidad’, Claudia Martínez amb ‘Halo. Un bosque en la nieve + Red’, Concha Ros amb ‘Les Dones’ i Vinz Feel Free amb ‘Don’t be Afraid /No tengas miedo’.
I, finalment, de la província d’Alacant es donen cita les obres de Juan Carlos Nadal ‘Noctiluca’, Josep Pedrós i Ginestar ‘Refugi’. El col·lectiu DimasIA (Diana Lozano i Álvaro Jaén) ‘El estanque de las nubes’, Elena Aguilera ‘Debajo de ningún cielo’, Iluminada García Torres ‘El hilo de Ariadna’, Jesús Herrera ‘Proposal for equestrian portrait’; M. Reme Silvestre ‘Igual de lleno, igual de grande I’, Miguel Calatayud ‘Tres viajes’, Nuria Fuster ‘Mirrors have memory’, Pablo Auladell ‘El Paraíso perdido, 2013-14’ i Silvia Sempere Ripoll ‘Sordium Continuum. Placeres Bárbaros’.
En el seu moment el crític d’art Ricard Silvestre ja alertava que aquesta col·lecció estava donada a registrar “el caràcter crític sobre els principis que defineixen la nostra contemporaneïtat i d’ací, el valor artístic de les peces”. Una premissa feta tesi com bé demostren les obres de l’última compra pública d’art contemporani valencià que avui s’exposa al Centre del Carme Cultura Contemporània.
