Ho comentava fa poc Marina Espasa, crítica literària i escriptora, a Twitter: no són pocs els unionistes que han acusat el procés independentista d’haver abocat Catalunya en el seu conjunt, i Barcelona en particular, a una mena d’autarquia resclosida i provinciana, però si et fixes en la quantitat d’escriptors de prestigi i d’intel·lectuals d’envergadura que han passat per la capital del país recentment queda clar que l’acusació no té ni cap ni peus. Espasa va referir-se concretament als sis Nobel de literatura que durant aquests últims anys han participat en una o altra activitat organitzada pel CCCB.
El mateix val aplicat al CCCB i a figures del món intel·lectual i de l’activisme. En són una prova fefaent els títols de la col·lecció Breus, que publiquen –conserven en forma de llibre– els debats entre dos i les conferències dels referits intel·lectuals i activistes. Vet aquí la llista dels últims títols, els quals són en versió bilingüe, català i la llengua emprada pel participant: La revolució avui, d’Angela Davis; Maternitat i activisme: un camí personal, de Jane Lazarre; El món que necessitem, de Donna Hathaway i Marta Sagarra; L’embolic del gènere: per què els cossos importen?, de Judith Butler i Fina Birulés; Les aigües de la humanitat, de Ben Okri; Arrautza, ou, huevo, oeuf, egg, de Bernardo Atxaga; i La causa animal avui, de Corine Pelluchon. Tot plegat, interessant i prometedor, com a mínim.
Com és bo de veure només mirant qui són els autors i quins els títols, queda clar que els temes abordats són els que ara mateix més interessen el gruix del progressisme global: el paper de la dona, la revifalla del feminisme i la incidència que està tenint i que hauria tenir en les dinàmiques d’unes societats regides “per un patriarcat en crisi”; la qüestió dels drets dels animals i la creixent sensibilització antiespecista; la diversitat cultural i lingüística i la necessitat de fomentar-la i protegir-la davant les amenaces que l’assalten, la disminueixen i la posen en perill de mort; la importància creixent del cos com a eina i agent polític, això és, amb una dimensió política; el concepte de revolució sociopolítica i econòmica i la seva viabilitat, la seva necessitat i/o la seva urgència…
Són textos en general contundents, reflexius i matisats però amb una voluntat diguem-ne militant i alhora pedagògica, uns textos que exposen de manera combativa, o si més no gens neutral, idees clares i, sovint, controvertides –en el sentit que provoquen debats i generen polèmiques–, de les quals el lector pot aprendre i/o discrepar, i que sobretot posen idees sobre la taula a les quals val la pena de prestar atenció.
Angela Davis, una de les figures més icòniques de la lluita a favor dels drets civils dels negres nord-americans, ofereix una dissertació en què tracta la qüestió del racisme i de la lluita feminista i en què acusa Occident d’estar encara amarat del relat i el marc morals i ideològics del colonialisme: “La incapacitat de resoldre el que sovint rep el nom de crisi dels refugiats o crisi migratòria posa la vigència actual dels relats del colonialisme i de l’esclavitud […]. Les reaccions profundament racistes que hi ha hagut, des de la incapacitat dels països europeus d’acollir refugiats fins a l’ofensiva islamòfoba del president Trump, constitueixen una temptativa d’ignorar les conseqüències actuals del colonialisme”.
Hi ha textos menys explícitament polítics i admonitoris i amb una dimensió més poètica i verbalment suggestiva, com és el cas de la xerrada del poeta i escriptor africà Ben Okri (Minna, Nigèria, 1959). A Les aigües de la humanitat, Okri reclama que el continent africà sigui redescobert i, sobretot, tingut en compte d’una manera molt diferent de com Europa i les altres grans potències mundials l’han tingut en compte en el passat i l’estan tenint en compte ara. “Hem de redescobrir l’Àfrica –diu Okri–. Hem de redescobrir l’Àfrica de veritat. El primer contacte que Europa va tenir amb l’Àfrica va ser equivocat. No va ser un contacte; va ser una apropiació […]. L’Àfrica va ser vista amb els ulls de la rapacitat i de l’esperit de lucre. Això va justificar tota mena d’injustícies”.
Més enllà del tema tractat, de l’estil emprat, del to personal de cada conferenciant i de la visió del món que cadascun d’ells exposa, tots els textos abans esmentats coincideixen en una característica: tots són propositius, és a dir, tots apunten, d’una manera més o menys oberta i explícita, cap a com haurien de canviar i de ser les coses. Hi té a veure, amb tot això, la connexió que la filòsofa catalana Fina Birulés explica entre la filosofia –el pensament– i la literatura i l’art.
Diu Birulés que “la importància de la literatura i l’art per al pensament té a veure amb el lloc en el qual ens col·loquen a través de la imaginació. És a dir, la possibilitat d’un relat sobre un esdeveniment implica no la immediatesa de les sensacions, perquè llavors ens posaríem a plorar en lloc de relatar, sinó la capacitat de dir una experiència”. De la mateixa manera –continua Birulés–, “podríem dir que el nostre compromís polític té a veure amb la imaginació. Únicament quan podem imaginar que la situació podria ser una altra, la podríem categoritzar d’injusta”.
En resum, la col·lecció Breus del CCCB, igual que les conferències i els debats que en són l’origen, tenen l’objectiu de posar idees sobre la taula, incentivar debats, estimular el pensament i generar discussions. L’objectiu, l’assoleixen.
