Arts visuals / Exposicions

La fe, la carn i la paraula

S’anuncia com una retrospectiva però no és una retrospectiva. Adopta l’aparença (més o menys ortodoxa) d’una proposta d’art contemporani però se situaria, deliberadament, als marges d’aquest format. Tot i la seva naturalesa crítica, el discurs de Núria Güell (1981) és sempre tangencial ja que l’artista es limita a formular interrogants (en cap cas pretén alliçonar o oferir respostes) i a fer visibles, problematitzant-les, algunes de les nostres nombroses contradiccions. Formar part de la cultura per subvertir-la (a ella i a la resta d’institucions que aquesta blanqueja) sembla ser allò que mou, en darrera instància, a la de Vidreres: «No entenc la pràctica artística com una pràctica cultural sinó tot el contrari: una pràctica social i políticament necessària en què allò cultural i allò establert es posen en joc». Juguem, doncs.

Tot ordre es vol pur
Artista: Núria Güell
Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani de Barcelona
Fins al 10 d’octubre de 2021
​Artistes convidats: Levi Orta, Rosa Casado i Mike Brookes, Lía Vallejo, Democracia, Habacuc.

Òbviament, el títol de l’exposició que es pot veure a la Fabra i Coats no és innocent: a què es refereix, Güell, quan afirma que «tot ordre es vol pur»? Ordre, voluntat i puresa vindrien a representar tres dels vells somnis d’una humanitat que, fins a cert punt, no és res més que l’heterogènia suma d’incomptables «comunitats de creients». L’artista ho té clar: «Per formar part de la comunitat que sigui cal tenir fe en alguna cosa. Fins i tot les persones més progressistes necessiten tenir fe en entitats abstractes, com ara la idea de bé o de justícia. Identificar qui és amic i qui és l’enemic també formaria part d’aquests mecanismes compartits…» La tempesta sembla perfecta: ningú està al marge d’un sistema de valors heretat que, en el fons, és l’encarregat de mantenir units els llaços comunitaris. La religió, en aquest sentit, només seria l’aspecte més evident (o visible) d’aquest fenomen. De fet, quan Güell decideix canviar els seus estatuts legals d’artista pels de religiosa el què fa, en realitat (i a banda de regalar un titular a la premsa més previsible), és posar al descobert una simetria imperfecta: en ambdós casos (l‘artista i la religiosa) calen grans dosis de confiança en una entitat imaginària (l’art o déu) per a seguir avançant en una determinada direcció. Això és la fe: creença ferma en la fidelitat, en la veracitat, en la capacitat d’algú, en la veritat d’alguna cosa, en l’eficàcia d’alguna cosa…

L’artista Núria Güell durant la presentació de la mostra als mitjans. Foto: Fabra i Coats

Una altra definició que pot il·luminar-nos és la del filòsof i teòleg Patrick Vandermeersch: «Creure, tenir fe, consisteix en un conjunt de moviments psíquics molt complexes que han estat configurats amb antelació per un determinat context». La idea no és intuïtiva: creure, segons Vandermeersch, no és una opció. Hegel deia una cosa semblant: «Podem trobar excel·lents les imatges dels déus grecs, i a Déu pare, a Crist i Maria veure’ls representats encara perfectament i amb tota dignitat, però això ja no ens ajuda pas a doblegar el genoll». Ras i curt: brillant o mediocre, banal o transcendent, pietós o irreverent, revolucionari o cortesà, festiu o tràgic, l’art, d’una manera o altra, sempre acaba essent un fidel reflex de la societat que el produeix. Possiblement el primer que ho va veure meridianament clar va ser Sòcrates: la seva maièutica (fer llum a les consciències servint-se de les preguntes més incòmodes), posats a imaginar una genealogia impossible, seria una parenta llunyana de l’estratègia assumida per Güell. I com el filòsof grec, l’artista conviu amb la incomoditat (i a voltes amb el rebuig més visceral) que la seva activitat provoca. Ho explicava a la perfecció en Joan Maria Minguet en un text imprescindible (Per acabar amb el consens de l’art. A propòsit del burro català): «Hi ha artistes que conceben que si l’art no s’entén com a conflicte, esdevé privilegi; que si l’art no s’entén com a pregunta és, d’immediat, resposta innòcua». No cal dir que Núria Güell és, possiblement, la representat més genuïna que tenim d’aquest reduït grup capaç de revelar l’estultícia de l’emperador servint-se, només, d’un vestit real però perfectament invisible.

Güell destaca pel seu esforç comunicatiu i per realitzar un art gens encriptat. Foto: Fabra i Coats

Sigui com sigui, i com afirma també en Joan Maria Minguet, les herències sempre contaminen. Aleshores, com es planteja una retrospectiva capaç de bandejar aquesta màxima? Com fugir del risc que suposa parlar d’un mateix? De nou, l’estratègia és genuïnament socràtica: traslladar el pes i la responsabilitat d’entomar les qüestions més incòmodes a l’altre, a l’interlocutor que tots necessitem per a esdevenir éssers complerts (aquell «héteros autós» o «diferent idèntic» del que parlava Aristòtil). La retrospectiva, en mans de Güell, esdevé una nova modalitat d’art expandit que assumeix la relativa irrellevància de l’autora si la comparem amb el missatge que aquesta intenta vehicular. Potser per això l’artista està més a prop del que pot semblar d’entrada de la religiosa o dels nombrosos capellans amb els que s’ha entrevistat: ella «només» és una mitjancera, una mèdium que, donat el cas, pot ser substituïda per una altra sempre que es mantingui l’essencial del missatge que es vol transmetre. Els seus convidats (Levi Orta, Rosa Casado i Mike Brookes, Lía Vallejo, Democracia i Habacuc) hi són, per tant, com a mínim per dues raons: primer, per assenyalar la precària identitat de l’artista, la seva diguem-ne manca de substància (l’artista només és mentre treballa) i, segon, per emancipar allò que l’artista produeix (uns productes que no sempre podem identificar amb el concepte clàssic d’obra) del seu productor. La propietat intel·lectual és necessària, però no deixa de ser una entelèquia creada pel mercat. Per això Derrida podia afirmar que el llenguatge parla a través nostre, que no ens pertany, que nosaltres només en som usuaris temporals: com l’art, la seva existència tan sols és constatable perquè aflora (o floreix) esporàdicament gràcies a sensibilitats i intel·ligències ben esmolades com ara la de Güell.

La mostra de la Fabra i Coats és modèlica en molts sentits, començant pel seu plantejament formal. Foto: Fabra i Coats

Sigui com sigui, un dels riscos o de possibles malentesos de la proposta de Güell (organitzada en tres actes i un epíleg que no cal engrunar) passa per la seva relació amb la institució religiosa i amb les qüestions de la fe. Si l’artista se centra aparentment en la tradició catòlica és per un doble motiu que té a veure amb la proximitat (el rector de Vidreres i l’església del poble són els que són) i amb l’evidència i l’exemplaritat (la seva estructura i el seu dogma de fe vindrien a representar un paradigma que no els és exclusiu). I és que, contra pronòstic, afirma l’artista, «ells, els capellans i l’església, són els que en surten més ben parats. De fet, quan els preguntava què pensaven dels meus projectes la seva sorprenent reacció, amb l’excepció del capellà de Vidreres, que si que em va renyar, va ser d’agraïment: gràcies Núria, em deien, perquè l’església necessita gent com tu en tots els àmbits i l’art contemporani no pot ser una excepció. La monja youtouber, per exemple, em resulta més propera que determinats artistes». I és en aquest punt que emergeix amb molta intensitat el pinyol del discurs de Güell: l’enemic realment perillós és el de la correcció política, el del neocolonialisme emparat rere la idea de bé, el del multiculturalisme enganyós, el de l’ordre i la justícia sostinguts gràcies al monopoli de la força, el de la legalitat patriarcal (aquests obscurs jutges del Tribunal Suprem Espanyol, que semblen implacables profetes de l’Antic Testament) i un llarg etcètera que, d’alguna manera, ens encarreguem de fer més digerible i confús servint-nos del llenguatge i de la seva infinita capacitat performativa.

Ja ho deia Pessoa: «La civilització consisteix a donar a qualsevol cosa un nom que no li escau, sense que hi tingui cap relació, i després a somiar-ne el resultat. I, realment, així es crea una realitat nova. L’objecte esdevé realment un altre. Fabriquem realitats». El viatge proposat per Núria Güell és, finalment, un intent de realitzar el mateix recorregut però en direcció contrària.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Vídeo promocional (Fabra i Coats)
Eudald Camps i Soler
Llicenciat en Filosofia i en Història de l’Art, exerceix la crítica d’art de manera ininterrompuda, des de 1999, al Diari de Girona. També és comissari independent. Col·labora en diferents mitjans i premsa especialitzada en art contemporani (Papers d’Art, la Revista de Girona, Outer Horizons, Contagi, o Bonart.), també en ràdio (COM i CAT Ràdio) i televisió (TV2). Ha participat en seminaris i conferències a la UAB, al C.C. La Mercè, a la Universitat Miguel Hernández d’Alacant i a la Universitat de Venècia (IUAV). És autor de nombrosos catàlegs monogràfics i del llibre de fotografia Projeccions, interiors amb artista editat el 2008 per Caixa de Girona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close