Referir-nos de manera específica a un llenguatge artístic sempre és complicat i estrany. I potser més des d’una escena artística – la local – on la forta herència conceptual propicia uns registres de presentació més centrats en idees i processos que en disciplines estables i convencionals. No obstant, una bona excepció a aquesta sentència, potser massa categòrica, la trobem en la situació actual de la pintura en el context de Barcelona. En el fons, tot i aquest pes del conceptual històric, podem dir que el llenguatge pictòric es troba en un moment de gran intensitat, on conflueixen un bon nombre d’artistes centrats en la seva pràctica, i exhibint a més un ventall generacional molt ampli.
Aquest article no pretén, ni molt menys, establir cap genealogia de la pintura a Catalunya, sinó més aviat apuntar i celebrar la seva forta presència contextual, i fer-ho des d’un present intens que connecta passats i projecta futurs. Per tant, proposo simplement un repàs nominal ampli que defuig la panoràmica cronològica i es basa en una grata situació de fertilitat pictòrica; una proliferació de la pintura on es troben, barrejats, sense ordre, convivint, tot un seguit de noms destacats en l’escena artística local. Per altre banda, soc molt conscient de posar en joc la meva pròpia vinculació generacional amb el context, i això, parlant de pintura, em porta a llegir aquest moment fèrtil a través de dos noms que – diria – poden funcionar com a artistes-frontissa del fet pictòric en l`àmbit català. Es tracta de Pere Llobera (Barcelona, 1970) i de Rasmus Nilausen (Copenhagen, 1980). Tot i la seva vinculació professional i afectiva (ambos artistes comparteixen estudi a Salamina, a L’Hospitalet), la diferència de deu anys entre ells denota unes clares diferències en la seva concepció de la pintura. Mentre el primer connecta amb una tradició figurativa, narrativa, paisatgista inclús, que mantindria una singularitat més allunyada, d’entrada, de l’art conceptual, el segon s’insereix – també des de la figuració, però més encaminada al símbol, al llenguatge, a l’abstracció – en unes lògiques projectuals que obren camí cap a una generació d’artistes més joves. En principi, Pere Llobera establiria línies de connexió generacionalment cap a dalt: Rafel G. Bianchi (Olot, 1967), Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957), Carles Gabarró (Barcelona, 1956), Lluís Hortalà (Olot, 1959), Gino Rubert (Mexico D.F,1969) o Tomàs Morell (Barcelona, 1964); també en principi, Rasmus Nilausen ho faria cap a baix: Mercedes Mangrané (Barcelona, 1988), Francesc Ruiz Abad (Palamós, 1990), Marc Badia (1984), Michael Lawton (Sheffield, 1980), Aldo Urbano (Barcelona, 1991) o Bernat Daviu (Barcelona, 1985).
Dit això, me n’adono que tampoc és del tot cert. Tant per actitud com per factura, des de Pere Llobera arribaríem també a artistes més joves com Víctor Jaenada (Barcelona, 1977), Jan Monclús (Lleida, 1987), Germán Portal (Montevideo, 1979) o Federico García Trujillo (Tenerife, 1988) ; i des de Rasmus Nilausen ho faríem també a artistes de més trajectòria, com Regina Giménez (Barcelona, 1966), Jack Davidson (Aberdeen, 1958), Eduard Arbòs (Barcelona, 1959), Yamandú Canosa (Montevideo, 1954), Sabine Finkenauer (Rockenhausen, Alemània, 1961) o Jo Milne (Edimburg, 1966).
Per tant, tot i les imprecisions derivades del binomi Llobera-Nilausen que he escollit com a baròmetre de la pintura actual a Catalunya, penso que realment existeix aquesta possibilitat de llegir el context pictòric a partir de les seves posicions. Si més no, i més enllà dels lligams que comentàvem amb artistes més consolidats o més emergents de l’escena local, el binomi també ens serviria per a detectar altres tradicions i formes de fer que no passarien per la manera com Pere Llobera i Rasmus Nilausen entenen la pintura. Penso per exemple en clars referents de l’abstracció com Joaquim Chancho (Riudoms, Baix Camp, 1943) o Xavier Grau (Barcelona, 1951), en la cosmogonia personal de Evru (Evrugo Mental State, 2001), en les metodologies de treball de Gonzalo Elvira (Neuquén, Argentina, 1971) o en la posada en crisi de la pintura d’Ignasi Aballí (Barcelona, 1958).
I si ara, deixant de banda la llista de noms, posem el focus en la multiplicitat de discursos que d’ells se’n deriven, tornem a constatar aquesta fertilitat pictòrica que ofereix el present de la pintura a Barcelona. Les línies d’actuació són molt àmplies i diverses, però les podríem sintetitzar en dues. Per una banda, trobem tot un treball d’autoreferencialitat pictòrica – entenc que molt propi del nostre context – on el fet de pintar prima per sobre d’allò que es pinta, equiparant-se amb dinàmiques processuals i performatives que semblarien més pròpies d’altres disciplines. Aquí hi conviuen pràctiques d’arrel conceptual, que aposten per una mena de dissecció pictòrica que obre molts camins de reflexió: la lectura paròdica, el sentit de l’humor, l’activisme, la repetició constant, les relectures històriques… Per l’altre, trobaríem el fet contrari; la pintura que no es qüestiona a si mateixa i es reafirma per tant mitjançant les seves temàtiques i funcionalitats. Penso en les reformulacions del paisatge, en la condició narrativa, en la revisió de l’abstracció, en els pensaments cosmogònics…
Per acabar, voldria afegir dos comentaris que, des del meu parer, permeten entendre certes especificitats de la pintura llegida des de Barcelona. En primer lloc, durant molt de temps, vaig pensar que un/a pintor/a no podia més que trobar-se amb més dificultats a l’hora d’aplicar a les convocatòries i beques de desenvolupament de projectes que el context artístic ofereix; uns ajuts molt versats a una lògica de projecte i a unes justificacions discursives tot sovint allunyades de les rutines diàries d’algú/na que ha decidit anar cada dia al seu estudi a pintar. Per sort, diria que, actualment, aquesta problemàtica s’ha desdibuixat, o al menys s’ha equilibrat. Penso que aquí té molt mèrit la pintura emergent, que ha entès aquestes lògiques com a part integral del treball artístic, i això ha donat peu a una pintura potent, gens acomplexada i convençuda de les seves possibilitats. En segon, recordo amb fascinació el comentari d’una mestre de secundària dirigit a l’Ignasi Aballí durant un curs d’art contemporani que vam fer junts a Martorell. En un moment de debat amb els assistents, la mestre li va dir: “tu no ets un pintor, tu ets un lingüista de la pintura”. Aquests dos fets – una pintura processual i una pintura autoreferencial – em semblen atributs essencials per aproximar-nos a la pintura des de Barcelona.
www.davidarmengol.com