Arts visuals

La fi de l’edat contemporània a l’IVAM-CADA Alcoi

L’IVAM CADA ALCOI acull ‘Un contínuum comú indefinidament llis. Projeccions sobre la contemporaneïtat en la col·lecció de l’IVAM ’ fins al 12 de febrer de 2023, una exposició de caràcter doxogràfic comissariada per Diana Guijarro. Convida a revisar el concepte de ‘contemporaneïtat’, indestriable d’’història’, amb una llista d’obres del fons de l’IVAM que travessen els darrers cent anys de la nostra era. Col·labora la Fundació Banc Sabadell.

Un contínuum comú indefinidament llis té una voluntat didàctica en la línia del constructivisme i la pedagogia postmoderna. L’objectiu del docent no és ensenyar, sinó l’aprenentatge de l’altre: l’alumne, qui visita l’exposició en aquest cas, ha de construir el seu propi coneixement des de la seva pròpia visió, és a dir, ha de compondre un relat alternatiu amb unes obres que descobreix a la mostra i amb el seu propi bagatge cultural, l’experiència i les emocions, els quals emplenen els buits que hi pot trobar.

Efectivament, el primer panell explicatiu pregona: «l’exposició ací no ensenya. Simplement, ens acompanya en un recorregut que ens faça sentir lliures i volem omplir eixos buits amb els nostres significats propis. L’exposició es configura com una eina que ens dona l’oportunitat de generar unes altres lectures de les obres, unes visions que es mostren igualment vàlides, perquè es basen en la singularitat de cada experiència».

Romanen preceptes d’anteriors projectes de Diana Guijarro, com ara els de l’exposició On estem. On podríem estar per la Fundació la Caixa: plantejava revisar com ens relacionem amb l’entorn i el paisatge, no sense concebre’ls dos espais transitats de definicions.

El concejal de Cultura de l’Ajuntament d’Alcoi, Raül Llopis; la comissària de l’exposició, Diana Guijarro; la directora de l’IVAM, Núria Enguita; i la irectora regional del centro de Alicante de Fundación Banco Sabadell,
Ana Ponsoda. Foto: Miguel Lorenzo.

Un contínuum comú indefinidament llis ens convida a revisar el nostre concepte de contemporaneïtat a través d’un assortiment de firmes i obres del fons de la Col·lecció de l’IVAM que filen el discurs expositiu: George Grosz (Alemanya, 1893-1959), André Masson (França, 1896-1987), Per Kiskeby (Dinamarca, 1938-2018), Bruce Nauman (EUA, 1941), Pipilotti Rist (Suïssa, 1962), Olaf Brenning (Suïssa, 1970), Sanja Ivekovic (Croàcia, 1949)… La contemporaneïtat és la qüestió cabdal, però, indestriable d’història. S’hi declara que «la cosa important no és definir què és allò contemporani, sinó descobrir quan ho és», i això ho fem retrospectivament.

Aquest collage de firmes pica l’ullet al realisme capitalista ¿porta de clausura de l’època constitucional, de les nacions, de l’Edat Contemporània al cap i a la fi? Probablement, escau llegir Realisme capitalista ¿No hi ha alternativa?, de Mark Fisher (Regne Unit, 1968-2017). A l’entrada, Orde d’éssers superiors (1968) de Sigmar Polke (1941-2010) ens rep: les litografies i els dibuixos aborden la societat de consum irònicament. Per la seva banda, Marc Bijl (Països Baixos, 1970), en la instal·lació Raons per a creure (2004), recela de creacions de propaganda que constitueixen tot un acte polític.

L’ocàs contemporani és a tot arreu. Dan Graham (EUA, 1942-2022), en un vídeo d’ambientació històrica a tall de mosaic, Rock, la meua religió (1982-1984), exposa un ritual contemporani, de caràcter primitiu. No falten els respectius sants com ara Patti Smith, una Maria Magdalena dels devots del rock. «La mort és una forma d’evitar créixer. El mite de James Dean és arquetípic. Portar els plaers corporals momentanis al límit transcendeix la història o la mort i, en un món condemnat, fins i tot és inevitable» (Dan Graham, 1942-2022).

En aquest imaginari postmodern apreciem els impulsos que arrisquen «la identitat de la història». A la calçada romana que voreja el Mediterrani, han obert un roadhouse, un bar de camioners americans al mig d’enlloc, en una carretera que sembla infinita. En passar d’una sala a l’altra, es convida el visitant a una conversa imaginària entre una compilació d’opinions, sentències i creences que escometen les últimes dècades de la contemporaneïtat. Els historiadors i els filòsofs en resten al marge.

La secció «Quan alguna cosa falta, quan alguna cosa no hi és» rumia la naturalesa del museu, un lloc difícil de categoritzar o definir, gairebé impossible, atesos els preceptes: les condicions de mobilitat i d’innovació permanent; la predisposició als experiments, l’assaig estèril i les divagacions que devoren el temps. Museu, exposició i magatzem es confonen:Un element que juga amb la sintaxi visual de les escultures i de les paraules en un exercici narratiu d’especulació”.

Una de les sales de l’exposició. Foto: Miguel Lorenzo

Ens topem amb una sentència d’Estètica relacional (1998) de Nicolàs Bourriaud (França, 1965): “[…] no es pot considerar l’obra contemporània com un espai per recórrer (on el ‘visitant’ és un col·leccionista). L’obra es presenta ara com una duració per experimentar, com una obertura possible cap a un intercanvi il·limitat”.

La comissària comentava que la secció «La contradicció com a principi» aborda el model d’artista i els moviments artístics, indestriables dels conceptes identitat i geni. Sospitem comparacions, paral·lelismes o preteses divisions entre artista i dissenyador. Dissertem entre cubistes, alguns d’ells llorejats per Wilhelm Albert Vladimir Apollinaris de Kostrowitzky, conegut pel seu pseudònim Guillaume Apollinaire, dins Meditations esthétiques (1913),i devots de l’avantguardista rus Kazimir Severinovich Malewicz, figura central d’aquesta secció i clau dels artistes que experimenten en la qüestió espacial. Pels voltants dels anys vint del segle passat, Milewicz volia convèncer els alemanys amb el seu treball, exposat entre cubistes, i els de la Bauhaus d’acceptar-lo entre les seves files, però entropessà amb la indiferència i la negativa. Llavors el rus es rebel·là i els contestà amb el Supremacisme: «cal reduir les formes de la naturalesa a la mínima expressió geomètrica, encara més que el Cubisme; el vell ja no aprofita; els naturalistes ja no serveixen per explicar el món».

Projecció de Lip Sync (1969) de Bruce Neuman (EUA, 1941) i casc corinti amb gravats de senglars (s. d.). Foto: Miguel Lorenzo

D’antuvi, sembla una tertúlia de contraposicions, entre adscrits i reaccionaris al cubisme, nogensmenys entre l’Europa nord i sud, però no podia ser més que excloent havent-hi esguard de les minories nacionals immerses en la tendència d’una postmodernitat importada al sud. La composició del taulell de tertulians comparteix ideologia: uns són més radicals i els altres no ho pareixen tant. Els objectes de decoració del taulell tenen reminiscències grecollatines. Suggereixen un sentiment arqueològic, que no pas art ni cultura viva.

No obstant això, un racó d’aquests corredors del fast thinking, delata la fecunditat del marginat perquè provoca les reaccions i produccions de la resta. Un casc corinti de bronze amb gravats de senglars està palplantat davant el televisor, voltat de sensacionalisme, composicions i acusacions afectades pel presentisme històric… i fotografies de l’Agència EFE, de les quals una d’Alberto Esteve ens parla de les cendres d’un antic imperi al Mediterrani, semental i fecund, que duu el casc adaptat a les esterilitzacions postmodernes, amb visera, com aquell casc que “eliminava la identitat individual del guerrer per a servir uns interessos més grans i d’una altra amplitud en el temps, aconseguir l’eterna glòria de l’hoplita entregat”.

Uno de los más de cincuenta inmigrantes que pretendían entrar en España a bordo de un barco marroquí se encarama al tejado de una de las naves del Puerto de Valencia y amenaza con tirarse al vacío o cortarse las venas si se le obliga a volver al barco’. Fragment de la fotografia d’Alberto Esteve (23/1/1999).

Irene Elisa Santacreu Cortés
Natural d’Alcoi. Graduada en Filologia per la Universitat d’Alacant. Actualment cursa el Màster en Estudis Literaris per la Universitat d’Alacant. Col·labora amb la revista Tipografía la Moderna. Publicació «Retórica y demagogia» en Eikasia: revista de filosofía.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close