L’exposició “Visions expandides. Fotografia i experimentació” que se celebra a CaixaForum permet comprovar l’evolució de la fotografia històrica i contemporània a través dels ulls, o més ben dit, de la càmera dels artistes més importants dels segles XX i XXI. De fet, les sales de CaixaForum es converteixen durant uns mesos en un museu de la fotografia. Veure obres de Man Ray, László Moholy-Nagy, William Klein, Alexandre Rodchenko, Raymond Hains, André Breton o Lisa Oppenheim, entre altres, ja és suficient motiu per anar a visitar-la.
Visions expandides. Fotografia i experimentació
Comissària: Julie Jones
CaixaForum Barcelona
Av. De Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8. Barcelona
Fins al 27 d’agost de 2023
CaixaForum i la fotografia
És obvi que la fotografia adquireix un gran protagonisme en les exposicions que es duen a terme habitualment a Barcelona, però no només es tracta dels espais dedicats exclusivament a aquesta disciplina artística, com és el cas de KBr/Fundació MAPFRE, FotoColectania, FotoNostrum, la Virreina Centre de la Imatge i Valid Foto, sinó que altres espais considerats com a multidisciplinaris també les ofereixen: Palau Robert, els museus MNAC i Picasso i les fundacions Vila Casas i Bassat.
Altrament, CaixaForum forma part d’aquest teixit expositiu i des de fa temps li dedica molta atenció, ja que ha mostrat els treballs de grans fotògrafs com Richard Avedon, Henri Cartier-Bresson, Robert Capa, Eugène Atget, Diana Arbus o Robert Doisneau, entre altres.
Visions expandides. Fotografia i experimentació es va poder veure anteriorment a CaixaForum Madrid, i després de Barcelona anirà a les seus de Sevilla i València. De fet, és la tercera vegada que la Fundació “la Caixa” i el Centre Pompidou col·laboren, tal com va succeir a les exposicions Càmera i ciutat. La vida urbana en la fotografia i en el cine i L’univers de Jean Prouvé. Arquitectura/Industria/Mobiliari.
La comissària és la parisenca Julie Jones, conservadora de fotografia del Musée National d’Art Modern-Centre Pompidou, que ha seleccionat dels seus fons 171 obres pertanyents a 99 artistes de diferents èpoques i tendències, proposant un diàleg entre fotografies històriques i contemporànies amb la idea “d’emfatitzar afinitats tècniques, formals i temàtiques”. Com a novetat s’exhibeix una fotografia botànica d’Emili Godes dels anys trenta provinent del MNAC.
En paral·lel a l’exposició es desenvolupen una sèrie d’activitats, entre elles un cicle de tres sessions on artistes, pensadors i educadors s’endinsen en l’experimentació per amplificar diferents maneres d’expressió fotogràfica. Els responsables d’aquests actes són Ada Sbriccoli i Arola Valls. També es fan conferències, taules rodones i tallers, que permeten al públic aprofundir en el terreny de la fotografia des de diversos vessants.
Visions expandides. Un conjunt d’imatges experimentals
La mostra es divideix en sis àmbits: Llum, Moviment, Alteracions, La visió a prova, Recrear mons i Anatomies. L’exposició inicia el seu recorregut en l’apartat la Llum, que es basa en el començament de l’experimentació fotogràfica a través de representar la llum des d’una perspectiva diferent de l’habitual, manipulant un nou llenguatge que segons la visió de Moholy-Nagy, “la investigació de la llum va donar lloc a un nou alfabet visual adaptat a un entorn en transformació”. A partir d’aquí apareix el fotograma, o el que és el mateix, imatges realitzades sense la càmera i extretes només per la connexió d’un o diversos elements en paper fotosensible.
Del teòric de l’art, fotògraf i pintor, a més de membre destacat de la Nova Visió i de l’Escola de la Bahaus com va ser Moholy-Nagy, s’exhibeix una sèrie d’obres de diferents moments que permeten comprovar els fotogrames des d’una òptica plenament abstracta, ja que no podem identificar els objectes que hi apareixen, provocant “efectes de transparència, profunditat i contrast que confereixen tota la seva singularitat a les fotografies sense càmera d’aquest artista”.
De Man Ray, descobridor del fotograma i un dels exponents més influents del dadaisme i del surrealisme, es mostren diverses peces, entre elles, una selecció de “Rayografies” —terme encunyat per Tristan Tzara— provinents del dossier Camps deliciosos, 1922. Els objectes que l’artista fotografia pertanyen al seu entorn més proper, com per exemple una pistola, unes claus o una pinta.
Del francès Maurice Tabard es mostra Arbre que camina, 1949, partint d’un plantejament surrealista on es fusiona el cos nu d’una dona amb un arbre i al fons sorgeix la Torre Eiffel. Es tracta d’una solarització, que consisteix a “sotmetre el negatiu o el paper fotosensible a una intensa llum blanca en el moment del revelatge.”
A Moviment destaca una obra de Man Ray: el retrat de la italiana Luisa Casati, 1922, que als dinou anys es va casar amb el comte Emiliano Casati i que va ser musa i mecenes de molts artistes i poetes europeus de principis del segle passat. La imatge apareix deformada, o sigui moguda, ja que existeix la idea de “representar visualment la sensació de moviment, que persistiria els anys següents, i que fa palesa la capacitat del mitjà fotogràfic de reinventar-se constantment”.
Algunes de les peces representen situacions complexes pròximes a l’ideari cinètic, com Orfeu, de la sèrie Metaformes, 1959, d’Étienne Bertrand Weill; Les dues creus, 1948 i Homenatge a Bach, 1949, del fundador del nou realisme Raymond Hains. En canvi, de l’islandès Olafur Eliasson, del qui vam poder veure una retrospectiva a la Fundació Miró l’any 2007, basada en la percepció sensorial, les lleis de la física i els fenòmens de la natura, a partir de la llum, l’aigua…, aquí s’exposa el políptic de setze fotografies Estudi de les vibracions d’un vianant, 2004. Es tracta d’una acció que va fer el mateix artista en què es desplaça rítmicament en un espai concret, mentre una càmera capta els seus moviments i amb un temps d’exposició molt llarg.
El tercer àmbit correspon a Alteracions, en què el color s’utilitza assíduament tal com es pot comprovar a través de les arquitectures experimentals, com és el cas de la sèrie de gratacels de la novaiorquesa Elisabeth Lennard, que actualment resideix a Paris, així com la nord-americana Ellen Carey amb la sèrie Self-portraits, 1984-1987, on apareix ella mateixa en diferents postures, juntament amb unes formes geomètriques que cobreixen la cara i part del cos. Són obres que, com un avançament del high-tech, fan referència als materials industrials i tècnics que s’usen als pisos, murs i sostres, i “la seva habilitat tècnica permet a aquesta artista representar-se coberta d’un acolorit calidoscopi”. És coneguda principalment per fer servir una càmera de gran format, com és la Polaroid 20×24, de la que no existeixen gaires exemplars.
Artistes significatius del surrealisme com Man Ray i Dora Maar també estan representats en aquest apartat a través de retrats femenins que en el cas del primer no es veu el rostre de la dona perquè està incorporat al fons de la composició, com si formés part de la paret. Segons la comissària s’utilitzen una sèrie de tècniques a partir d’un mal ús, tant si es fa expressament o no del “revelatge del negatiu o la còpia o de l’obtenció de la imatge digital”, entre altres aplicacions.
El quart àmbit és el de La visió a prova, amb la utilització de tècniques que permeten veure coses inabastables a l’ull humà, però que gràcies al microscopi es poden arribar a contemplar, així com altres objectes com el telescopi, la radiografia, els infrarojos i les panoràmiques de 360 graus, que ja formen part de l’ideari professional dels que es dediquen a la fotografia.
A l’exposició s’exhibeixen treballs d’autors com Dennis Oppenheim, conegut principalment per les aportacions al land art i el body-art, a més de l’alemany Thomas Ruff. En el cas del primer, presenta Estudis per una radiografia de l’estómac, 1970. En aquestes peces la relació entre la ciència i l’art és ben evident, fusionant ambdues amb la idea de “modificar la funció tradicional dels raigs X, que així estan al servei d’una exploració doble: d’una banda, del mitjà fotogràfic, i de l’altra, de l’anatomia”. Respecte de Ruff, la seva obra gira entorn de l’arquitectura d’igual manera que l’obra d’Elisabeth Lennard, però amb la diferència que s’interessa també per l’arquitectura industrial. Amb la sèrie Nit 3 i Nit 11, 1992-1996, fotografia de nit l’entorn urbà de Düsseldorf, ciutat on viu, mitjançant una càmera tèrmica que li permet oferir unes imatges verdoses. Com que les imatges són llunyanes, l’artista “aconsegueix fer visible l’invisible i fa que ens plantegem la nostra relació amb la vigilància i el control”.
Possiblement, la secció Recrear mons sigui la més espectacular de l’exposició, sobretot pel gran nombre de sobreimpressions i la combinació de negatius, collages, retalls… Es tracta de fotografies on les temàtiques de tipus social i polític sovintegen, tal com succeeix amb l’obra del poeta romanès Ghérasim Luca, mitjançant Jardí Botànic, camí de les palmeres, Vestit dels caps indis Appiacaz (Amazones) i Indis de Mato Grosso, tots ells pertanyents a la sèrie Brasil, 1960-1970, on la manipulació de les imatges és ben evident, ja que damunt de les fotografies dels indis enganxa retalls de manuals, almanacs i diccionaris.
Artistes de diferents tendències i moments formen part de Recrear mons, com per exemple Moholy-Nagy, Roger Parry —que apareix al cartell de l’exposició i al catàleg—, Raoul Hausmann, Paul Bury, Gilbert & George i BrassaÏ, demostren l’existència d’un món visual allunyat de la realitat, per això aquestes “imatges recompostes admeten múltiples interpretacions i són la clau per accedir a l’imaginari dels seus creadors”.
L’últim apartat és el d’Anatomies, on la figura humana és la gran protagonista. Cadascun dels artistes mostra diferents maneres de representar el cos mitjançant diversos procediments tècnics. La majoria dels cossos són nus femenins —trobo a faltar en aquesta exposició els cossos nus masculins de Robert Mapplethorpe—, on la idea de moviment és ben evident tal com es pot comprovar a Dona puzle, 1936 de Lucien Lorelle, Venus ajaguda, 1927-1933 de Franz Roth, La caiguda dels cossos, 1936 de Pierre Boucher i A l’hora de l’observatori, els enamorats, 1934 de Man Ray.
