A l’exposició “sota la llum del mar” Espe Pons fa un assaig fotogràfic: partint d’una recerca sobre la biografia política del germà petit del seu avi, que va lluitar per les llibertats i la causa republicana, fotografia, en peregrinació, els llocs que van des de la seva detenció i execució fins a una fossa comuna. L’artista omple el silenci esborrat de la història tot aportant a l’ètica la qualitat estètica, la qual explora amb les particularitats de la fotografia, i fa parlar els llocs acallats de la tortura, la injustícia i la mort.
Hem visitat junts, i en silenci, l’exposicio acuradament instal·lada en una sala del Palau Solterra, de la Fundació Vila Casas, a Torroella de Montgrí. Avui, diumenge a la tarda, prenc la paraula i us hi convido.
El present és un retrovisor que projecta les imatges cap al futur. El treball d’investigació sobre la memòria d’Espe Pons valida, a través de les fotografies d’una memòria esborrada, el que va ser un assassinat polític, i interpel·la qui les observa sobre el sentit del present de la memòria històrica.
L’art contemporani se’ns fa necessari quan tenim tendència a l’oblit. La recerca de la veritat és tan necessària com la recerca del sensible. En el punt de vista fotogràfic d’Espe Pons, els espais habitats pel silenci parlen del testimoni que roman del no-visible, d’allò callat. La seva explicitació narrativa es basa en la història del germà petit de l’avi de l’artista, Tomàs Pons Albesa. La vida negada pel feixisme remou la consciència artística contemporània i la nostra ètica.
Espe Pons ens ofereix un “assaig fotogràfic” a partir de la captació d’imatges de “llocs de càstig i de terror humà”, en el seu estat actual, que havien estat viscuts en el turment per un familiar seu, Tomàs Pons Albesa, des del moment de la detenció i tortura, l’empresonament en condicions denigrants i el judici militar fins a l’execució.
Les imatges, en lloc de constituir un relat d’aproximació estrictament biogràfica, o un reportatge periodístic, proven de fer reviure des del silenci de la imatge i la sensibilitat de l’artista allò que el temps esborra de la història. Les imatges callen i parlen al mateix temps des la veritat callada que, ara, és donada a la llum.
La fotografia necessita de la llum. La història també necessita de la veritat. I tanmateix aquest relat, més que donar la força a allò raonat per la història altra, explora des de l’art la similitud del real. Més relacionat que raonat.
L’artista, després d’una recerca biogràfica sobre el seu familiar, arriba als llocs soferts per aquell i ens els trasllada despullats amb el silenci de la fletxa del temps. Un silenci conscient i reparador a fi que la imatge buida del seu passat torni a fer visible en el seu present aquells temps i espais parladors de crueltat, dolor i injustícia. L’autora repara, així, la víctima, com si l’art fotogràfic, limitat a la fatalitat i la immediatesa del present, pogués redimir el seu passat.
La fotografia, doncs, en lloc de congelar l’instant i aturar el temps, fa reviure el passat històric sense condicional, i posa en condicions l’art visual per recuperar un potencial propi de l’art literari, que és art de memòria, com ho és també l’art olfactiu, del que és conegut el seu poder evocatiu, i l’art tàctil, de forta càrrega fetitxista. Fins i tot a través d’aquest sistema relacional oïm el crit de qui fou torturat, la ignomínia dels qui els jutjaren i la dignitat davant dels assassins.
Sovint se’ns demana si la fotografia d’un conflicte, reproduïda a tort i a dret en els mitjans de comunicació de massa i en el món global a l’instant, té la capacitat de cridar la nostra atenció i despertar els valors de solidaritat humana. També sovint s’ha retret a l’art més pur i abstracte la seva indiferència davant la lluita permanent que cal mantenir, a tota hora, contra les forces reaccionàries que pretenen un estat alienant i repressor vers qualsevol forma d’expressió lliure.
Qui sap si el programa teòric que s’establí binàriament, durant el llarg període de la Guerra freda, fou desdit, en una banda, pel comportament polític autoritari, des de la pedagogia social que imposava el comunisme d’Estat i la persecució a la que sotmetia els artistes de lliure expressió; i desdit també a l’altre bloc, pel comportament derivat cap a l’alienació de l’hedonisme amb el que es beneficiava la llibertat formal que el liberalisme capitalista aixoplugava i potenciava com a mercaderia.
En el nostre cas, Espe Pons fa un exercici radicalment oposat als propòsits dogmàtics de la “bondat política” de l’art de denúncia, pretesament sostingut per la veracitat única de la imatge social-realista; o de l’art formal, amb la seva autonomia i innocència de l’art més bell i lliure. A Sota la llum del mar, l’artista creua la finalitat una amb la metodologia altra, cosa que no correspon al clixés dialèctics ni d’una i de l’altra premissa.
Qui sap si intensificant el silenci que habita en la imatge hom pot arribar a captar els crits de dolor en la memòria d’aquells llocs. Qui sap si l’emoció de trobar-se justament en aquests llocs, com a conseqüència de la recerca, pot fer parlar el lloc, i podem nosaltres també percebre en la imatge muda l’experiència de recerca científica sobre la memòria històrica i alhora de recerca estètica.
Les fotografies ens parlen per evocació o per informació? Cal que les fotografies siguin desxifrables només a través de les dades de la història o a través de la recreació de la història? Cal que siguin desvetlladores de la realitat? Algunes de les fotografies d’Espe Pons, en aquest cas, són explícites del lloc i d’altres l’evoquen. I tanmateix quan ens és desxifrat allò que essent-hi no es veu, restem tant o més afectats que quan en tenim coneixement a l’avançada. “Mira”, i, davant l’enigma, escoltem. I restem, alhora en indignació i en silenci. Volem saber-ne més, ara sí, i volem que el silenci ens parli més que el soroll. Els humans fem silenci quan entrem als llocs de la mort, menys els assassins de la política que encara fan brega.
Tomàs Pons Albesa, d’idees republicanes i socialistes, es va afiliar, als seus divuit anys, a la UGT. Al cap d’uns mesos va participar en els fets del 6 d’octubre de 1934 –quan el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys va proclamar l’Estat Català–, i va ser detingut. Com sabem, el Govern va ser empresonat i l’Estat va suspendre l’Estatut. Al cap d’uns pocs dies, va ser deixat en llibertat. Després, quan es fusionaren diversos partits d’orientació obrerista i marxista-leninista al voltant del les sigles del PSUC, en fou militant de primera hora i hi tingué càrrecs d’organització i propaganda. Quan l’aixecament militar feixista contra la República, va fer-se voluntari i anà a lluitar en diversos fronts en columnes comunistes; va arribar a ser comissari polític. Quan la derrota no s’exilià i ben aviat, el desembre de 1939, participà, amb gran risc, en la reconstitució clandestina del PSUC i fou el Secretari General del Socorro Rojo, organització d’ajuda als presos polítics i als militants comunistes. Poc després, a primers de febrer de 1940, va ser detingut al costat d’altres persones, una cinquantena, en la desarticulació del partit en la clandestinitat. Portat a la comissaria –en plena repressió per part dels vencedors de l’anomenada guerra civil–, va ser despietadament torturat; d’allà passà a la presó la “Model”, durant un any i dos mesos en unes condicions inhumanes, fins que jutjat en un consell de guerra per un Tribunal Militar de l’exèrcit franquista va ser condemnat a mort pel delicte d’adhesió a la rebel·lió militar. Va ser afusellat la matinada del 14 de maig de 1941 al Camp de la Bota per una unitat de la Guàrdia civil i d’allà traslladat i enterrat en una fossa comuna al Fossar de la Pedrera.
A la història dels fets, la individualització pren el nom de vida exemplar, mentre que és en l’anonimat on es fon el subjecte col·lectiu. Sota el nom de martiri, en la iconografia cristiana, el sacrifici de la vida a favor d’unes idees porta a la santificació, però en la confrontació bèl·lica les vides perden sentit en una massa com a nombre, confosos en una tomba desconeguda i finalment reparats per la memòria històrica. Per això és important girar la vida exemplar del martiri per no imposar sota el seu nom una pretesa ideologia de la mort i la resurrecció. En canvi, cal donar nom a l’anònim, restituir les persones que hagueren de donar la vida per unes idees de llibertat i dignificar-les.
El treball d’Espe Pons, lleial a aquesta ètica, reconstrueix la biografia d’una persona propera i que mereix reparació, i posant els peus i els ulls del trípode a terra fotografia els llocs del seu sacrifici (de l’arrest, tortura, judici, execució i enterrament). Llocs, a més a més, comuns als centenars de milers d’assassinats per part de les forces militars nacionalistes espanyoles, i els llocs se singularitzen en ell i en ells. A favor d’una col·lectivització del subjecte i del subjecte anònim.
Sota la llum del mar comença en dues direccions. Amunt el cel, l’espai no habitat, ennuvolat, fred i a entrada de llum del dia. A baix, el mar que delimita l’aire per la intensitat del seu abisme profund. L’aire i l’aigua que ens constitueixen i que per la seva immensitat se’ns fan inabastables i inaccessibles sinó des del silenci. Som llum. I és allà on Tomàs habita? Tomàs només habita en l’esperança de la memòria que és el nostre enllà i, des de la memòria, som en l’ençà.
En efecte, sabem que Tomàs va ser afusellat a la paret del Camp de la Bota, el 1941, als seus trenta-un anys joves, com tant altres condemnats a mort per la Dictadura del General Franco, el “liberador de la España de francomasones, separatistas y comunistas”. El lloc aquell va ser derruït en la nova Barcelona que vingué amb la democràcia i les Olimpíades del 92, i la paret aquella sucumbí sota el mar. D’aquí el títol: Sota la llum del mar. Així acaba la sèrie, també: amb una obertura cap al cel, en un angle d’arbre i aus com a punts suspensius; a la pàgina en blanc d’una memòria esborrada i recuperada d’una fossa comuna; i a la memòria singularitzada i en l’art com a subjecte.
Al mig, el temps del conflicte i del dolor. Una sèrie de fotografies donen el marc històric. L’angle de la paret de la plaça de Sant Felip Neri, on caigué una bomba de les grosses en els bombardeigs indiscriminats de l’aviació feixista i on moriren una cinquantena de nens i nenes de Madrid que hi havien estat acollits protegint-se dels horrors de la guerra. Romanen els impactes damunt la pedra barroca, com encara són visibles les trinxeres cavades en un paisatge erm i callat i el seu buit. Allà ressonen les veus dels joves defensors i defensores de la República i les llibertats nostres. Esglésies danyades, esfondrades, sense culte, ferides per sempre. Un passat que revivim en la fotografia urbana, fragmentada, i quan baixem al refugi 307. Una fotografia de límits i d’ofec, on la llum en pampalluga dibuixa l’ofec i la tensió de tants civils que allà, guardant silenci, esperaven la determinació de la fatalitat, de la condemna a la que havien estat sotmesos per la incriminació feixista, pel sol fet de ser un espai lliure.
Després, una sola fotografia ho diu tot: unes escales que baixen a la fosca, a la negra nit, a la negació. Aquells que hem baixat les escales de la comissària de Via Laietana sabem de l’efecte que representa el que pren el nom d’”alteració de l’ordre”. Allà, Tomàs, com tants més en la lluita antifranquista que ell reprengué només entrada la Dictadura, fou apallissat i torturat fins a l’extrem de la indignitat més baixa.
Les fotografies de la presó són com palimpsestos de tantes fotografies més que hem vist en fotoreportatges. És una sèrie que impacta, de nou, per la feredat del seu silenci i la necessària participació de l’espectador a tot allò que és evocat. Una història del passat que no queda mai superada, perquè és en el nom del fracàs de la història i de la humanitat que tot és barrat i vigilat. De la multitud a la soledat.
Les quatre cantonades o angles ens deixen en ofec. Som al lloc de la follia extrema. No és un lloc per a la reflexió, al contrari: la mort. La mort de la justícia.
És aquesta mateixa justícia la que condemna, la que, altiva, es posa per damunt dels altres sense ànim de llibertat. Una superioritat d’un sistema burocràtic, enrevessat en la seva pròpia normativa. Tomàs Pons ho sap. Un feix de declaracions i de testimoniatges que no tenen altra fi que la condemna, no pas la recerca de la veritat, ni les causes, ni els drets. Només la condemna, la condemna a mort. I en una fotografia, al costat de la signatura del jutge militar que condemna, mig esborrada pel desenfocament de l’ull, la signatura clara i ferma del nostre home lliure. I amb ell, en l’informe, els noms teclejats dels altres companys de judici, que reben sentència. Sentències de condemna a perpetuïtat, sentències a mort.
Res. No res. I a la fi, terra. Terra i aire. La terra de la podridura d’aquells que buscaren la llibertat anhelada i que l’aire i la llum de la fotografia d’Espe Pons fa per mantenir una lluita condemnada a ser resistència i emoció pura. Això és l’eternitat, el que sobreviu en la memòria de Tomàs Pons Albesa. I aquest treball d’Espe Pons repara la memòria de la lluita per la igualtat entre els humans, repara la tècnica de fotografiar i de narrar davant del falsejament i manipulació dels condemnats i condemnades en la història, i repara la tècnica fotogràfica com a pretès valor d’objectivitat.
La vida negada pel feixisme remou la consciència artística contemporània i la nostra ètica.
