Inaugurada la primera obra pòstuma de Christo i Jeanne-Claude: l’embalatge de l’Arc del Triomf a París.
Després de més de 60 anys, Christo, artista revolucionari, conegut mundialment per les seves obres d’art natura, ha aconseguit fer realitat un somni que perseguia des de feia anys: embalar l’Arc de Triomf de París. Mort el 31 de maig de 2020, a l’edat de 84 anys, just quan treballava en el projecte, no ha pogut veure el famós monument napoleònic, que domina els Camps Elisis amb els seus 50 metres d’alçada, completament cobert de tela blava plata.
L’Arc del Triomf va ser la gran balena blanca de Christo, però finalment es va convertir en el seu cant del cigne. Va rebre els permisos ja el 2019; després la COVID-19 va aturar el món i el projecte, però el visionari Christo, pragmàtic en l’execució de la seva obra, va deixar indicacions precises perquè el seu equip dirigit pel seu nebot Vladimir Yavachev pogués completar la seva primera obra pòstuma.
“Vam demanar la primera autorització per embalar un monument públic a París a principis dels anys seixanta, però durant més de mig segle va ser un dels 47 projectes que no vam poder dur a terme. No vam pensar que podríem fer-ho ara, però finalment vam obtenir el permís. El món ha canviat i el president Macron va emetre’ns les autoritzacions després de només dues reunions. Cadascun dels nostres projectes té una llarga història. L’espera no té importància, encara que hàgim d’esperar-nos anys no canviem cap detall”, explicava Christo, també conegut com a Christo Vladimirov Javacheff, el 2019, amb motiu de l’estrena del documental Christo – Walking on Water, la història de la creació de The Floating Piers, la passarel·la del llac d’Iseo que el 2016 va permetre a més d’un milió de persones “caminar sobre l’aigua”. Quedaven encara cinc anys per a la realització del seu somni inacabat: embalar l’Arc del Triomf, però sobretot, ja faltava Jeanne-Claude el 2009, companya inseparable de vida i art des del 1958, quan es van conèixer a la capital francesa i van iniciar una associació professional destinada a durar tota la vida. Fins a l’últim dia, Christo va continuar utilitzant la primera persona del plural. Sens dubte, era conscient que la seva feina requereix un equip especialitzat i unit, però sobretot no concebia la creació sense la seva parella inseparable. “Havíem somiat d’embalar l’Arc del Triomf des que teníem poc més de vint anys i vivíem a París en un miniapartament a l’Avenue Foch amb vistes al monument”, va dir Christo en diverses ocasions, el qual , després d’haver fugit de Bulgària, s’havia refugiat a la capital francesa on havia conegut Jeanne-Claude, nascuda el mateix dia que ell, el 13 de juny de 1935, ella a Casablanca i ell a Gabrovo. El primer fotomuntatge de l’Arc de Triomphe empaqueté es remunta al 1963, el projecte reapareix el 1988 en un collage i després, res més fins al 18 de setembre de 2021 quan l’espectacular obra imaginada per a París, per Christo i Jeanne-Claude, al final veu la llum, realitzada segons les indicacions i els desitjos dels artistes, pel seu equip amb la col·laboració del Centre des Monuments Nationaux i el suport del Centre Pompidou.
Per transformar l’arc napoleònic en “un gran objecte viu, que cobra vida amb el vent i reflecteix la llum”, segons les paraules de Christo, s’han necessitat 25.000 metres quadrats de tela de polipropilè blau platejat i 3.000 metres de corda vermella. Tots dos materials són ecològics i completament reciclables. La realització va requerir la intervenció de 500 persones, inclòs un equip de tècnics funambulistes que va saltar del terrat per desplegar el teixit en una acció performàtica, gairebé cinematogràfica.
“Els plecs es mouran, la superfície del monument es farà sensual i la gent voldrà tocar-lo”, havia assegurat l’artista, quan va presentar el projecte dos anys abans de la seva mort. Fins al 3 d’octubre, es podrà visitar i tocar l’obra de forma gratuïta. També es pot accedir a la terrassa panoràmica del monument, coberta de tela com la resta, per experimentar la sensació de caminar al damunt. “Els visitants tindran l’oportunitat de tocar el teixit i interactuar amb l’obra tal com volien els seus creadors, tot de manera gratuïta. Per Christo i Jeanne-Claude era fonamental que les seves obres fossin accessibles a tothom”, va recordar el seu nebot Vladimir Yavachev durant la inauguració. Amb un cost de 14 milions d’euros, l’obra —com tots els projectes de la parella— no va ser pagada pels contribuents, sinó que es va autofinançar totalment amb la venda de les obres originals de l’artista: dibuixos preparatoris, maquetes i litografies de l’Arc de Triomphe empaqueté, també exposades l’estiu passat en una retrospectiva al Centre Pompidou de París.
En més de mig segle de carrera, Christo i Jeanne-Claude no van acceptar mai patrocinadors ni finançament públic i sempre van mostrar les seves obres gratuïtament, tot i que van aconseguir autofinançar projectes milionaris i extremadament complexos, fet que els ha fet esdevenir un dels casos d’estudi de la Harvard Business School, juntament amb Steve Jobs i Bill Gates. “Per nosaltres, és essencial ser independents, perquè ningú no ens pugui dir què fer ni com fer-ho. Aprecio la llibertat més que qualsevol altra cosa”, explicava l’artista, que venia dibuixos preparatoris per a les representacions, collages, models i fins i tot esbossos directament a col·leccionistes. Aquest va ser el capital que van utilitzar com a garantia per als crèdits. Per exemple, per embalar el Reichstag, el parlament de Berlín, una de les seves obres més emblemàtiques que va atreure 4 milions de visitants, es van requerir 15 milions de dòlars.
Per Christo i Jeanne-Claude, les obres permanents eren eines per poder fer les obres somiades, les efímeres, que durant dues o tres setmanes transformaven la fesomia dels edificis de gran simbolisme i els espais urbans i naturals, sempre en llocs de fàcil accés. Cadascun dels projectes que han creat té una història fascinant, lligada als ritmes de la natura i les estacions: la passarel·la del llac d’Iseo va ser concebuda per al solstici d’estiu, el moment de màxima brillantor a la terra, mentre que The Gates, les portes efímeres creades per al Central Park a Nova York el 2005, van ser dissenyades per a l’hivern, per conviure amb les branques d’arbres emblanquinades per la neu o les gelades. Entre les seves obres més mítiques destaquen la intervenció sobre la font i la torre medieval de Spoleto el 1968, les illes de Biscayne Bay davant de Miami, embolicades en un teixit rosa que surava sobre l’aigua, fent-les semblar nenúfars gegantins, el famós Pont Neuf de París, la tenda gegant en un canyó del Colorado i la plataforma flotant al llac Serpentine de Hyde Park. L’Arc del Triomf és el primer projecte pòstum de Christo i Jeanne-Claude, però al calaix n’hi ha 46 més preparats amb tot detall, a punt de dur-se a terme…