Com una ‘gueule-cassée‘, aquests peluts tornats de les trinxeres el 1918 amb la “cara trencada”; la casa que acull la Gueulerie’de Bages maquilla el seu passat darrere unes màscares de pintura, recordant el personatge d’Edouard Péricourt (‘Au revoir là-haut’, Pierre Lemaître, 2013), o de Richard Harrow en la sèrie ‘Boardwalk Empire’ (2010). La Gueulerie abat els codis artístics a la manera d’un franc-tirador armat d’una metralladora Gatling. Darrere aquest projecte, en Jeremiah Baudrie, estrafolari i escandalós, que sembla fusionar amb l’espai d’exhibició artística.
És una antiga casa del poble de Bages, situada en el centre històric, al fons d’un cul-de-sac. De la façana acolorida i mig desfeta plou pintures i plantes. Les obres del propietari han pogut amagar les ferides del temps, que s’entreveuen esporàdicament darrere les exposicions.
El visitant penetra un merder organitzat, compartint l’espai de vida —la casa mateixa d’en Jeremiah— amb l’espai destinat a acollir les exposicions. La cuina i el menjador presenten les obres temporals d’artistes durant uns deu dies. “Per crear la urgència” explica l’amo. El 2018, en Jeremiah va deixar la badia de Cotlliure i les sales luxoses de l’hotel La Balette per comprar les parets trontolloses d’una casa, més a l’interior de les terres, al peu de l’Albera. Aquest edifici arruïnat, antiga granja agrícola, s’ha convertit amb els anys en un nou lloc de creació artística -pel propietari- i sobretot en espai d’exposició. Una programació frívola, ja que en Jeremiah multiplica les exhibicions a un ritme desenfrenat.
Amb les primeres obres al novembre 2021, les demostracions artístiques s’impulsen sota el títol Défense d’Afficher (‘Prohibit d’afixar cartells’) comptant una trentena d’artistes i més de 500 obres proposades. “Hi havia un aire ‘Factory’ underground a la Warhol, al principi. El guix queia en les copes de vi dels convidats”. Entre els sofàs del menjador, no hesita a convidar músics, que s’instal·len com i on poden. És cert, els vernissatges acullen entre 70 i 120 persones, que desborden sobre el carrer, es col·loquen sobre els esglaons de l’escalera, o encara a la sala de bany, aquesta última convertint-se en una sala de grafits.
Fora de la seua casa híbrida, en Jeremiah porta, ell també, diferents màscares. Amb els seus grups de música d’estil indie-pop, l’home fa de Vibration Keeper: armat d’un tamborí, impulsa les ondes, l’ambient del concert, i fa de relleu entre l’escenari i el públic. Tasca que continua fent a través de la Gueulerie. A través del seu espai, instal·la les vibracions que desitgen proposar un diàleg entre un públic habitualment passiu i els artistes, habitualment absents. “Amb les obres, volia trencar tot, volia fer caure les parets, en el sentit propi i figurat.”
Un espai entre dos espais. Un museu sorollós, que presenta la voluntat de dessacralitzar l’Art i els seus artistes, de cometre sacrílegs i proferir blasfems. Les seues exposicions del mes belga, durant l’estiu 2022, ho demostren, barrejant retrats de personalitats polítiques amb temes sanitaris. Però també a través de les seues obres pròpies, com Used for illegal shit, fet amb caputxons de bombes de grafits. “Se sol dir als nens de no tocar quan venen a visitar exposicions d’art. Jo els incito a agafar les produccions, a sacsejar-les”. La seua sèrie de K7 (“casset”) fet amb bobines numèriques, canvia de fisonomia a cada vegada que és transportada, moguda.
La pel·lícula passa d’un bord del quadre a l’altre, la massa negra mudant com la pell morta d’una serp. Una manera de recordar el pas del temps i la natura efímera dels elements: temàtica que ronda les seues teles, d’una manera o l’altre. Però també amb la pretensió de voler posar al centre de les preocupacions la relació entre demostrador i el visitant. “S’ha de portar l’art al medi rural, més i cada vegada més. Això de galeries d’art allunya, jerarquitza. La gent entra aquí, els habituats del poble ni tan sols toquen el timbre. Es fan un cafè, miren les teles. La porta és oberta. Sempre”. El lloc s’ha tornat en una mena de “cafè social”, on la vida comunitària es troba en un espai que s’acostuma a ser ocupat: l’art n’és un pretext.
La Gueulerie és també un lloc d’escapatòria pels artistes. La gueule es pot interpretar de maneres diferents. La primera: la boca d’un animal, una manera salvatge de recordar la gana de crear. Però també la pinta, la cara, l’aspecte bo o dolent, com el de les nostres cares trencades: algú pot tenir una bona gueule, però se li pot demanar també que se la tanqui. I finalment, la gueule es pot conjugar. Gueuler ha donat el Gueuloir, com el que utilitzava en Flaubert per declamar els seus esborranys i comprovar el ritme de les seues frases. La Güellaria en seria doncs una versió actualitzada, una manera pels artistes de deixar les fredes parets de les galeries i centres d’exposicions tradicionals per alleujar-se del format reduït del quadre. Una manera de gueuler, de bramar, de proposar el que volen com ho volen. “És com cridar sobre la plaça del mercat”. Cosa que segueix amb els grafs, material que en Jeremiah ha aprés a manejar durant el confinament, clandestinament. Pintar les parets, sobre formats decuplicats, li va permetre alhora tornar als formats reduïts: aquests quadres de 4:3, com caselles de pel·lícules, que floreixen sobre les parets de la casa.
Amb aquesta tempesta que cau cada deu dies al mes, en Jeremiah proposa també una sèrie d’obres més intimistes, que pretenen respondre als seus grans plantejaments. “Crec que tots els pintors pinten, al fons, per intentar trobar el que són”. Originari de Bèlgica -costat flamenc i no francòfon- en Jeremiah s’instal·la a Cotlliure des de la seua adolescència -per seguir un pare bojament pintor-. Es pregunta, amb veu alta davant d’una de les seues teles: “Soc belga, però parlo flamenc. Em sento català, però visc a França també. Allà, som una mica encerclats, com els catalans. Què soc jo? Francès, català, belga, flamenc?”. Quatre identitats híbrides, com la Gueulerie: centre d’exposició, taller de creació, centre sociocultural i finalment, casa personal.
I les seues preguntes, les escriu. El seu diàleg amb ell mateix, el transmet sobre la tela, que es fa al mateix moment suport i mirall. La paraula, més important que el dibuix, perquè immediata. L’escriptura, més percudint que la paraula, perquè dura i suspèn aquesta última sobre el dibuix. Un cercle virtuós que li permet purificar les ferides, curar, per finalment amagar les cicatrius a sota d’una màscara. Per ell, un treball necessari per poder anar, després, a cridar a la plaça pública.
