El Museu Diocesà d’Art Sacre d’Oriola atresora dimensions antropomòrfiques. L’estil de cada obra mostra l’empremta del seu segle, però la importància del cos humà representat persevera en el temps. A imitació de Déu, els artífexs i els artistes del patrimoni devocional forgen una obra d’art total, figurativa i tràgica. Ens endinsem al Palau Episcopal d’Oriola per contemplar i realitzar una aproximació senzilla i divulgativa de la qüestió.
El primer relat de la creació diu: «Déu va crear l’home a imatge seva, a imatge de Déu el va crear, mascle i femella els va crear» (Gn 1, 27). El segon pregona: «[…] va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu» (Gn 2, 7). L’home és persona i es val per ell mateix segons ens recorda un dels principis de les filosofies cristianes, però té límits, és sensible i finit. Necessita representacions per manifestar i accedir a les idees, l’invisible, el diví. Necessita manifestacions sensibles, mediacions com ara la paraula, la pintura, l’escultura, el mobiliari, la música, el perfum… L’aroma propi de la humanitat de Jesucrist és de mirra. L’encens ens perfuma del seu vessant diví. Si olores a lliri, sentiràs la presència de la Mare de Déu.
La referència figurativa és imprescindible per connectar amb tothom. El Museu Diocesà d’Art Sacre d’Oriola abraça tot un exemplari de figuretes humanes que protagonitzen episodis de la Història Sagrada. Hi ha una finalitat emotiva, retòrica i, si més no, didàctica, evangèlica. L’aprenentatge de l’altre és fonamental: La imatgeria religiosa és, per als illetrats, allò que les escriptures són per als instruïts. Per tant, cal una pedagogia didàctica i atraient. És menester l’art figuratiu: les representacions de realitats externes i concretes. Un pedagog cortès no hauria de ser àrid, llavors quin millor recurs, sinó, que l’art figuratiu.
L’ordre de l’obra creadora de Déu és ascendent, de l’imperfet al perfet; culmina amb l’ésser humà. «A imatge de Déu» significa que la humanitat s’aproxima a la divinitat i indica el seu domini sobre la resta de coses. Així és que, al Palau Episcopal d’Oriola, resseguim un espai de dimensions antropomòrfiques. El cristià insisteix en el valor, la dignitat i la perpetuïtat del cos humà. En El espíritu de la filosofía medieval (2009), Étienne Gilson ens recorda que tant sant Bonaventura com Duns Escoto i sant Tomàs d’Aquino, fins i tot sant Francesc d’Assís, han estimat la matèria, han respectat el cos, han celebrat la seva dignitat i mai han volgut separar el seu destí del de l’ànima.
Tragèdia i bellesa combreguen en l’art sacre. Des del segle V dC, la creu substitueix el peix com a símbol dels cristians. És l’emblema més reiterat a les esglésies cristianes. Els quatre evangelis recullen la Bona Nova, açò és, la salvació que requereix la desfiguració (de la figura), el sacrifici de Jesucrist a la creu. Rudimentàriament, direm que, després de l’atrocitat, exclamarem «però què hem fet?», ens n’adonarem i observarem la imperiosa veritat.
La salvació no abraça només l’ànima, sinó tota la humanitat: dones, hòmens, rics, pobres, amos, esclaus, ignorants, savis… El cos constitueix un embalatge de l’ànima, premissa que alguns consideren influència d’Aristòtil. Crist ens reconcilia amb la imatge, amb la nostra corporeïtat. Jesucrist representa el vessant humà i el diví; l’esperit de Déu es manifesta en la corporalitat humana.
L’art sacre canvia l’estil a la llarga dels segles, però la importància del cos representat es manté. Subsisteix l’anonimat de l’artesà de l’edat mitjana; ni firma ni estil diferenciat. L’ensenyament de les Sagrades Escriptures de conformitat amb la interpretació catòlica acordada i el protagonisme dels ídols són cabdals. No ens arriba cap firma de les imàtgens de sant Cosme i sant Jeroni a les darreries del segle XIII i les primeries del XIV. L’artista ha d’evitar l’estil personal. Tanmateix, s’hi exhibeix un taulell de sant Miquel arcàngel atribuït a Paolo de Sant Leocadio, una gran peça que resumeix l’activitat pictòrica de la Corona d’Aragó del segle XV. La bellesa de l’arcàngel vencedor es contraposa a la lletjor dels dos éssers malignes que trepitja: un híbrid de dragó alat i figura humana a la dreta; un dimoni zoomorf de tradició medieval a l’esquerra. L’arquitectura romana reforça el paisatge de fons d’aquest militar de Déu.
Tot aquest art figuratiu està immers en la complicació de la deïtat. Unes talles anònimes de la Mare de Déu de Gràcia, una de l’any 1300 i l’altra ronda els segles XV i XVI, comparteixen herències bizantines amb les obres adés esmentades, que es contraposen a l’art pagà grecollatí. Seuen dretes, com palplantades, en lloc d’adoptar el contrapposto. A més a més, les cares de la Mare i el Fill no són massa agraciades, si tenim en compte els cànons de bellesa contemporanis, perquè tenen una faç i una postura estranyament o prematurament adulta, gairebé amb aspecte de beneits. Una de les teories és que manifesta la rectitud, la gràcia, la justícia o la perfecció de Déu que encarna Jesucrist sempre, des que naix, i de què la Mare de Déu ha estat beneficiada. També pot ser que siguen les cares dels pagadors, les models o els fills de l’escultor.
Les realitats concretes llueixen més encara amb la disposició de la llum. Sens dubte, ho contemplem en un anònim Crist dels Desemparats de 1510 aproximadament. La seva magnificència impressiona. La presentació és excel·lent, força evocadora. L’enquadrament i l’enfocament de cada obra és fonamental per muntar una exposició que es pree.
Quan diem «Renaixement» pensem «Humanisme»: l’individu al centre del món; antropocentrisme. Tanmateix, s’inicia el trencament amb una edat d’indiscutible domini eclesiàstic, l’edat mitjana. Durant el Renaixement, advertim una integració d’elements de l’antiguitat clàssica en l’art sacre cristià. Apreciem un sincretisme minuciosament raonat, meditat, entre el llegat del cristianisme i el de l’antiguitat clàssica. Una mostra excepcional d’això, l’apreciem en la Verge del Capítol, un reliquiari de finals del segle XVI. Aquesta obra popular de la Mare de Déu té un nas perfectament recte, com els de l’antiga Grècia. El professor Pérez Sánchez assenyala en els seus estudis el contrapposto, la seva vestimenta de caràcter grecollatí i una mirada que es perd en l’infinit, la qual respon al model grec de divinitat femenina. Té dos parells de mans intercanviables: un parell sosté el Nen sense posar-li les mans al damunt; l’altre, sense Ell, pot representar la Mare de Déu de l’Expectació, del Rosari o la Immaculada Concepció.
El Nen Jesús té un aspecte herculi, una reminiscència de l’art heroic clàssic. Recorda la manera de fer de Miquel Àngel. Crida força l’atenció perquè és una escultura a què no estem habituats el comú dels mortals avui.
L’art sacre és un art de veneració. Venerem una imatge. Es permet el culte a les imàtgens sagrades amb una condició: comprendre que, amb elles, ens elevem a allò que elles representen. També és un art per resar. El món sensible, la corporeïtat, és el punt de partida cap a l’espiritualitat, en tant que éssers sensibles. No adorem una imatge.
Una herència estètica romana, tot i que avui roman atenuada, és la pompositat de les manifestacions. En l’eucaristia, el cos manté la seva importància. A la capella del Palau Episcopal, unes pintures del segle XVII, La Mare de Déu cosint amb el nen Jesús de Senén Vila (València, ca. 1640 – Múrcia, 1707) i Magdalena, composició anònima sobre l’aparició de Jesucrist a Magdalena (Jn 20, 11. 14-16), acompanyen els revestiments, l’espill, el sagrari on es guarda l’hòstia… Tot està relacionat estretament amb el cos i la presència.
L’eucaristia i el teatre són parents des del punt de vista de les disciplines artístiques. Requereix una reunió en comunitat, un vestuari, l’escenari… Aquest esdeveniment és un altre signe, una manifestació d’Ell. Déu es fa visible en el cos i la sang de Crist, que llueixen en obres magistrals d’orfebreria. La gran sorpresa s’esdevé en reconèixer i comprendre, probablement, la primera obra d’art “abstracte” exitosa, la més excelsa als meus ulls, de la nostra era cristiana: l’hòstia consagrada potser concentra l’obra d’art total. La Sagrada Forma, de pa àzim, rodona i prima, adequada a la grandària de la llengua, símbol d’unitat i perfecció, protagonitza el clímax de l’espectacle. El gran tema és l’últim banquet de Jesucrist.
