Fer-se una pregunta conceptualment complexa, amb un terme tan esquiu i esvarós com allò «popular», i tractar de respondre-la, en forma de mostra, fent ús dels ingents fons d’un contenidor com l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), amb un desplegament aclaparador. Un bombardeig informatiu i sensitiu que desperta interrogants i qüestionaments a l’espectador i alhora estimula la seua capacitat relacional. S’anomena «Popular». I és una exposició estranya, ambiciosa i inabastable.
«Popular». Comissari: Pedro G. Romero. Institut Valencià d’Art Modern (IVAM). València. Fins al 10 d’abril de 2024
En una molt intel·ligent cançó, «Lo popular», els catalans Astrud, acompanyats del Col·lectiu Brossa, traçaven una línia que unia en el temps i l’espai paràmetres com la figura de la científica, escriptora i compositora Hidelgarda de Bingen amb «les xiques que canten allò de My Chemical Romance mentre esperen en la porta del Corte Inglés». Un espai entre l’hàbit de l’abadessa del monestir de Las Huelgas i «la sardanista en l’aplec», entre Super Mario Galaxy «i les exageracions de la teodicea medieval». «Perquè allò vell és allò nou i allò culte popular», reblaven.
La cançó té més d’una dècada, però pouava en un fenomen ja molt interioritzat de difuminació de les fronteres entre alta i baixa cultura, esborrades per performances fundacionals com la Palma d’Or de Canes que Quentin Tarantino va guanyar amb Pulp Fiction a costa d’un director tan exquisidament autoral com Krzysztof Kiéslowski. Era l’any 1994. I en la mesura que n’agafem distància, les rebequeries ofeses dels crítics d’aleshores semblen cada vegada menys lúcides i més reaccionàries. Perquè Roig, el film de Kiéslowski, cloïa brillantment una magnífica trilogia. Però la pel·lícula del nord-americà feia canviar els paràmetres del que es considerava cinema de culte.

Al capdavall, eren les mateixes fronteres dinamitades dècades enrere per operatius com l’art pop, que comença a compartir espais museístics amb moviments tan intel·lectualitzats com les avantguardes. Però, sent aquesta una de les línies presents en «Popular», l’exposició va molt més enllà de rebatre que allò popular és un concepte que desborda la cultura de masses, el folklore i els llocs comuns al voltant de festes i tradicions. Explora contradiccions com ara que els operatius de minories com els gitanos, els afroamericans o els migrants produïsquen imaginaris culturals globalment acceptats. O, expressat en els termes del comissariat, grups que no tenen representació política acaben tenint sobrerepresentació simbòlica. «Pensem en els migrants llatinoamericans, que són subjectes desposseïts dels seus drets, i construeixen un imaginari cultural d’on procedeix el trap, que tothom identifica com allò popular», abunda Pedro G. Romero.
Aquesta és una de les moltes qüestions que la mostra llança a través de 1.500 peces (gravats, llibres, pintures, escultures fotografies, audiovisuals, documents…) de 300 artistes de gairebé tots els moviments, èpoques i orígens geogràfics continguts en els fons dels museus, des d’una obra de Pinazo, del 1895, fins a l’actualitat. Un desplegament aclaparador que és alhora una investigació que basteix la corresponent hipòtesi, però en termes museístics és també una manera intel·ligent de mostrar la col·lecció a una escala sense precedents en l’IVAM, i, segurament, sense antecedents en institucions de les seues característiques. Que serveix per mostrar al públic, per primera vegada, obres de la col·lecció d’artistes com Lenore Tawney, Miriam Cahn o Ceija Stojka.

Un muntatge ambiciós i que ben segur ha posat a prova els recursos humans de l’IVAM. Entre altres qüestions, perquè les peces provinents de la col·lecció s’han complementat amb obres d’unes altres institucions, com el Reina Sofía, el Museu d’Art Contemporani d’Alacant (MACA), la Biblioteca Històrica de la Universitat de València o la Filmoteca Espanyola. Tot per «construir un relat allunyat d’allò normatiu i dels clixés de les històries de l’art i de les històries del món», com va explicar la directora, Nuria Enguita.
No és casual que començàrem aquest text parlant de música: l’exposició ve acompanyada d’una molt nodrida banda sonora, amb un primer bloc procedent de la col·lecció de Jaroslav Ježek, amb cançons il·lustrades per l’arquitecte František Zelenka i un segon apartat que és una molt heterogènia tria de materials per part del comissari, de José Padilla a Rimski-Kórsakov i del valencià Julio Bustamente a la molt rellevant col·laboració entre el nord-català Pascal Comelade i PJ Harvey. Una tria que inclou també peces preparades expressament per a la mostra per Niño de Elche i Xisco Rojo, amb diferents col·laboracions, que articulen en paral·lel, des de la música, la mateixa indagació que es planteja la mostra amb les arts visuals. Cançons, de fet, concebudes a partir de quinze peces de la col·lecció. Una derivada ambiciosa i amb entitat pròpia que mereixeria un tractament a banda.
L’ombra gegantesca del concepte
La magnitud, extensió i derivades de l’exposició són una conseqüència directa de l’ambiciosa pregunta que es fa el museu al voltant d’un concepte esvarós, polisèmic i de fesomia canviant. El terme, d’una banda, remet als alçaments populars de diferents èpoques, la qual cosa justifica trobar-nos la còpia que Ramon Gaya va fer de la celebèrrima obra de Francisco de Goya Los fusilamientos del 2 de mayo, que fixava en l’imaginari col·lectiu la repressió napoleònica contra el poble revoltat.

Classes treballadores sense les quals no haguera estat possible la Revolució Russa i que es veien reflectides en les obres d’Aleksandr Ródtxenko, quan un fantasma recorria el món i es manifestava en enfrontaments com el que va viure Espanya durant la Guerra Civil, amb els bàndols arrogant-se la voluntat popular. En aquest operatiu entrarien també obres com la coberta antifeixista per al diari Pueblo, fundat per Vicente Blasco Ibáñez, a partir d’una reinterpretació combativa de l’estil de Sorolla. O els cartells de propaganda revolucionària i antifeixista de Josep Renau, entre molts altres.

En paral·lel, hi ha també una indagació estètica en aquell primer terç de segle que reflecteix l’imaginari popular i que es veu en obres de les avantguardes com les de George Grosz. Quelcom que connectaria dècades després amb l’art pop, representat en la mostra per Richard Hamilton, entre altres autors. Unes altres investigacions, com ara les que fan referència a les qüestions de gènere, són més ambivalents, basculen entre la claredat discursiva que transmet un enorme i ambigu retrat de Pedro Almodóvar a càrrec de Christopher Makos i uns altres relats més foscos i incòmodes, com la prostitució en el barri valencià de Velluters retratada per les càmeres de Joaquín Collado i José Vicente Aleixandre. Allò popular pot ser festiu, transgressor, però també sòrdid.

Un recorregut exhaustiu que no oblida el «Gènere en disputa», la tensió amb la societat heteropatriarcal d’un col·lectiu al qual també es negava la visibilitat i els drets polítics, però tenia una presència constant en la cultura popular, com a muses i models. Allò que Maria Zambrano definia com a emancipar l’imaginari femení sense renunciar al paper mitològic, de deesses. Obres de Cindy Sherman, Varvara Stepánova, Mujeres Libres o Sanja Ivekovic ajuden a visualitzar i entendre aquestes tensions.
Molt elaborat és també el discurs de la mostra al voltant de la bogeria, que adopta ací la categoria d’elogi: els bojos, als quals se’ls desproveeix dels seus drets i de representació política, han servit com a font d’inspiració i experimentació per a les avantguardes, per a moviments com l’art brut, l’art psicològic o l’art marginal. Els bojos, el poble, transformat en art per Jean Dubuffet, Francis Picabia, Miriam Cahn o Lucebert, entre altres. Una bogeria també està present en la cultura i l’imaginari popular, que acampa en els contes o els videojocs, en les cançons. Bojos que ens llancen veritats a la cara, com els xiquets, els jocs i la seua voracitat per a l’observació i la descoberta. «El popular habita sempre el territori de la infància», resumeix el comissari.

La potència subalterna
El concepte «popular» té moltes capes, pot significar moltes coses diferents. Tanmateix, la mostra aconsegueix identificar, a través de les peces de l’IVAM, fenòmens com els substrats àrab i jueu que habita en la nostra cultura, dipositada «en els de baix». Una fotografia de Marta Sentís, que fusiona el Micalet amb un mercadet i una paradeta de catifes amb motius àrabs podria simbolitzar això. I també molt interessant és la línia que es traça entre l’esclavitud (i les noves esclavituds capitalistes) amb fenòmens que han tingut un èxit popular arrabassador, com ara el rock-and-roll o la música llatina, impulsats per comunitats subalternes com l’afroamericana o les classes populars de l’hemisferi sud.
Una temàtica que té una lectura més propera, la del flamenc que té en la comunitat gitana i la llengua romaní substrat i sustentacle. Això es fa palès a través del contrast d’imatges com la cèlebre fotografia de Camarón de la Isla d’Alberto García-Alix, que transmet tota la força i també el carisma d’un artista reverenciat, amb el retrat d’una xiqueta gitana, Gitaneta, que Francesc Català i Roca va captar el 1955 a Montjuïc, un estampa de la misèria amb tres xemeneies industrials de fons.

La mostra relaciona molts conceptes, desperta la capacitat relacional de l’espectador, desmunta llocs comuns i idees preconcebudes, és indubtablement enriquidora. I deixa la sensació, no sempre aconseguida en altres exposicions, que cal visitar-la i revisitar-la per començar a assimilar tot allò que se’ns mostra i proposa.
Una manera aclaparadora i eficaç d’ensenyar la col·lecció, però també problemàtica en tant que marca un llistó molt alt. Que obligarà a repensar molt acuradament com mostrar els fons en el futur.
