Tornarem a Modest Urgell una vegada i una altra, i sempre se’ns n’escaparà alguna cosa. Els seus paisatges ens atrapen i ens irriten gairebé en la mateixa mesura, perquè hi ha una emoció silenciosa que encara és molt nostra, però també un vernís una mica llepat, d’un pintoresquisme plorós i truculent deutor d’una certa escenografia teatral del dia de difunts. Mai no hem sabut ben bé quina era la intenció que hi posava aquest pintor que va sobreviure tants anys a la seva època, que era com una relíquia de galtes rosades i cabellera blanca que permanentment sobrevolava una bandada d’esperits juganers. Perquè hi ha molt de visionari, en aquest Urgell que l’anecdotari ens ha llegat, atret per la ultratomba, les bruixes, els rat-penats i la literatura escabrosa de canya i cordill. Potser l’herència que millor li escau és la de Dalí, que en va recollir la vena onírica, l’arrel inquietant, tant com la de Miró, que va portar l’esquema compositiu del seu mestre a un descarnament poètic radical: una ratlla, un cercle, una estrella. En qualsevol cas, els historiadors de l’art, després de l’exposició del Museu d’Art de Girona, continuaran clavant-se cops de cap al mur de l’Urgell, i no n’obtindran més clarícies que les que ofereixen els seus intrigants crepuscles: una llum boirosa i rosada que crema per última vegada a l’horitzó.
Modest Urgell, més enllà de l’horitzó
Comissariat: Carme Clusellas i Miquel-Àngel Codes Luna
Museu d’Art de Girona
Fins al 20 de maig de 2020
L’exposició central de l’Any Urgell que es presenta a Girona ajudarà certament a eixamplar el marc on fins ara teníem encaixat aquest pintor d’aspecte vagament homèric que va fer tota una carrera sense apartar-se dels paisatges de la solitud: cementiris, platges desolades, ruïnes, camins d’una ruralia en decadència per on passa, de tant en tant, un llenyater o una porquera. Hi ha la imatge melancòlica que ja ens n’havíem format a través dels quadres que van donar-li fama (tan espectaculars com El Pedregal, c. 1895), i alguna de nova que permet intuir un artista força més complex, més viatger i també més irreverent del que li havíem suposat (L’acte de fe, de cap a 1898 i procedent de la col·lecció de Ricardo Urgell Martí, es una de les pintures més terribles que he vist en molt de temps, i tot i que referida a la iconoclàstia inquisitorial del segle passat, respecte de la qual Urgell manifestava tanta repugnància, que la seva màxima aspiració era, segons confessaria, escriure una peça teatral digna de figurar a l’Índex, resulta d’una actualitat esfereïdora), però fa la impressió que són peces deixades aquí perquè algú altre les reculli i les acabi d’interpretar. Les auques, per exemple, un descobriment meravellós que ja la crítica dels anys vint i trenta havia reivindicat amb admiració (Pau Vila va detallar-ne el valor a La Publicidad, el 19 d’octubre de 1933), queden esvaïdes en el muntatge, que hi dedica una vitrina al principi del recorregut, molt ben documentada, però que invita a pensar-les com una anècdota dels orígens, una dedicació passatgera obligada per la urgència econòmica.
Al contrari, aquest caient popular, jocós i fantàstic, a vegades amb un punt de subversió, serà present al llarg de tota la carrera d’Urgell, i en especial en els nombrosos dibuixos i il·lustracions que va publicar a les revistes de l’època, en fulls de ventall i en algunes edicions del cançoner popular, com ara la de Francisca, la flor de Vila-Bertran, de 1901. Joaquim Folch i Torres, a propòsit del I Saló d’Humoristes de Barcelona de 1916, del qual Urgell havia estat exclòs, ja el reivindicava com un “antecedent espiritual” de Xavier Nogués, i Joan F. Ràfols, en valorar el seu llegat el 1919, assegurava que per aquesta producció gràfica sola “tindrà sempre en Modest Urgell un lloc honorable en la història de l’art català”. La vena humorística, amb lleus tocs alliçonadors, potser no serveix per explicar els seus paisatges, que en serien el revers enyoradís i somiós, però sí que ajudaria a perfilar millor la personalitat de l’artista tal com el van conèixer els seus contemporanis i no tal com es van acostumar a observar-lo les generacions següents, i nosaltres amb elles: amb certa condescendència, amb el somriure amable de qui rememora les rareses d’un parent llunyà simpàtic. Pocs artistes han tingut una influència que perdurés tan enllà del seu temps sense haver proposat en la seva obra, ben mirat, cap renovació, i no és estrany que vingui sovint al pensament, a propòsit d’Urgell, el nom de Rusiñol, un altre grandíssim encantador de serps que també es tornava nostàlgic als jardins, però que va deixar una empremta, pel que fa a l’art que vindria, bastant insignificant en comparació amb l’ascendència il·luminadora que tindria Urgell en l’avantguarda, des de Miró a Hernández Pijuan, des de Dalí a Joan Ponç.
El respecte que van professar-li els seus contemporanis té a veure precisament amb la seva facilitat per a l’acudit i l’estirabot, amb l’agilitat del seu traç satíric, amb la seva commovedora fidelitat a la repetició i l’obsolescència, que fins i tot traslladava a la seva manera de vestir, amb armilles llampants, guarnides de botons d’or, capa madrilenya, barret de copa i mocador enroscat al coll, com recordava el seu amic Enric Galwey, que assegurava: “La seva figura era d’una originalitat que destacava a tot arreu; qui l’havia vist i tractat una vegada, mai més no se n’oblidava.” La col·laboració amb el comediògraf Albert Llanas, contertulià de la penya de Can Parés, com a il·lustrador dels Pensaments en vers, una sèrie d’acudits, refranys i aforismes de to mordaç i poca-solta que, editades el 1896, tindrien una versió ampliada el 1902, va donar un indubtable impuls a la seva caracterització com a personatge prototípic del costumisme del segle XIX, un tipus enginyós, sentimental i alhora implacable en les seves opinions, que adorava el teatre, que havia fet una estada pionera a París quan dels artistes catalans a penes n’hi anava cap, que havia voltat per tot Catalunya buscant escenaris per a les seves desolacions horitzontals, que s’avenia amb la mateixa franquesa amb les dives de l’escena i els hostalers de muntanya, que havia generat un anecdotari riquíssim en episodis pintorescos, que havia esdevingut, en fi, una rèmora vivent del tortuós segle XIX i, al mateix temps, una preuada referència a l’hora de les confusions que sacsejarien l’art del segle XX.
No era gens fàcil testimoniar totes les cares d’Urgell i no decebre els qui anirien, de tota manera, a buscar-hi el perfil més conegut, sancionat per la llegenda i el tòpic; l’Urgell d’El toc d’oració (c. 1876), de les Costes de Catalunya (1864) i les Muralles de Girona (c. 1871), que és el que coincideix amb l’Urgell condecorat a les Exposiciones Nacionales i el que, tot i seguir sent espectacular, avui atrau menys. Encara més difícil era localitzar la quarantena d’obres amb què s’ha acabat articulant l’exposició, algunes de les quals no s’havien vist mai a Catalunya i que propicien instants de gran joia, com ara La tornada de l’enterrament (c. 1890, propietat del Prado i en dipòsit a Lugo), amb aquelles tres figures assotades pel torb enmig un paratge nevat, o el meravellós Paisatge amb tren al fons (c. 1864-1871, col·lecció privada), d’una profunditat extraordinària, il·luminada justet per una gota de pintura vermella al capdavant de la locomotora que concentra en si mateixa tota una cosmogonia. De tota manera, no hi ha cap peça de casa o de fora que superi la rectilínia tanca de cementiri trencada per la vertical fimbrejant d’un xiprer, procedent del MNAC, ni la meravellosa barqueta abandonada de la platja de Berck, del fons del mateix MD’A, tan encertadament acompanyada del dibuix de la barraca de pescadors on l’artista va arrecerar-se durant tres mesos i que, amb la seva precarietat i buidor, enllaça mortalment amb els barracons de Pas de Calais on serien confinats tants republicans al final de la Guerra Civil (el gironí Josep Aguilera entre ells). Urgell va ser un pintor de gran èxit, que va produir moltíssim, però paradoxalment el gros de la seva obra és introbable, pel fet que la major part va anar a parar als salons tancats de la burgesia i la resta va acabar adotzenada en mans d’innúmers imitadors. No es pot demanar més honestedat al museu gironí, que amb tots aquests entrebancs brinda un Urgell magnífic i, a sobre, arrisca en especulacions que poden donar lloc a recerques futures, la més engrescadora de les quals sense cap dubte és a la darrera sala, on es confronten els seus paisatges amb els d’Anglada Camarasa (un Urgell passat pel tròpic), Joan Miró, Hernández Pijuan o Joan Ponç.
Tothom coneixia Urgell, el vell Urgell de la posta de sol i les visions fúnebres, de qui als salons i als diaris es feia broma per aquell Lo de siempre amb què a partir de la dècada dels noranta titularia els seus quadres i que devia desarmar tant els detractors de la reiteració, que pocs gosaven retreure-l’hi si no era per remarcar que, a pesar de tot, sabia oferir, d’un capvespre a l’altre, alguna nota inesperada, una emoció renovada. “Cap artista de nostra terra, ni potser de tot el món, se pot alabar d’haver sigut tan conseqüent, tan constant, tan fidel a son camí, pintant sempre la mateixa hora amb la visió mateixa, amb el mateix sentiment, amb la mateixa poesia”, escrivia Sebastià Junyent a Joventut, el 1904. “Jo no comprenc més cementiris que els que pinta l’Urgell”, hi afegia Carles de Fortuny el 1911. A la seva, mort, el 1919, la necrològica de L’Esquella de la Torratxa encara insistia: “Fou el més trist, però també el més verídic i més humà dels nostres artistes”. La crítica més mordaç la va oferir Màrius Gifreda el 1930, arran de l’exposició d’homenatge als Urgell, pare i fill, a la Sala Parés, que va jutjar d’“una vulgaritat alarmant” perquè no oferia més que “tristor en abundància, sensibleria a raig fet i molt poca substancialitat pictòrica”. Gifreda va ser aquí poc sagaç, perquè l’aportació més inestimable que va fer Urgell a la mirada, a banda d’oferir-li un jaç horitzontal on educar-se en la paciència de romandre, va ser justament la repetició, aquest tornar una vegada i una altra al mateix motiu i no consumir-lo ni corrompre’l. Aquesta és la lliçó poètica que en recollirà Miró i que li deu, poc o molt, una via molt fecunda de la modernitat.
