Arts visuals / Exposicions

La llum, el lloc i l’instant a la trajectòria artística de Tom Carr

Hem quedat al Museu d’Art Modern de Tarragona per parlar dels muntatges que hi presenta, sota el títol genèric d’El lloc i l’instant, i per fer un ràpid repàs a la seva trajectòria artística. El dia és fred, gris, plujós i trist (tal com prescriuen els vells tòpics per referir-se als dies d’hivern com aquest). Cauen unes gotes fines i fredes i el terra està relliscós, cosa que ens obliga a caminar amb precaució pel centre històric de la ciutat malgrat que les mascaretes ens dificulten la visió quan baixem la mirada. Tot plegat ens submergeix en una estranya melangia entotsolada.

Tom Carr va néixer a Tarragona l’any 1956 de pare nord-americà i mare valenciana, des dels quatre anys fins els disset va viure als Estats Units i va tornar a Catalunya per estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona, aleshores Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi. La seva tasca artística sempre s’ha caracteritzat per la utilització de la llum, per servir-se de volums a l’espai, per una tendència a la fragilitat i a la ingravidesa.

L’exposició actual coincideix amb la publicació del llibre de Raquel Medina de Vargas titulat Tom Carr. L’escultura mental: presència i contingència, de la Col·lecció Tamarit, que editen la Diputació de Tarragona i Viena Edicions; una publicació que, en el moment d’escriure aquestes línies, encara no s’ha pogut presentar públicament degut a les dificultats que comporten les contínues restriccions en motiu de la pandèmia.

Ens trobem al vestíbul del museu i comencem la conversa asseguts als dos petits tamborets que hi ha en un racó de la sala on ha instal·lat la seva Melancholia. Observem com canvien les llums i les ombres, els colors i les textures gràfiques, que es projecten sobre el romboedre truncat que ocupa el centre de l’espai.

A.F. Podríem començar parlant de les tres instal·lacions que tens ara al MAM de Tarragona: Melancholia, My Red Studio i Kunstkammer. Algunes estan pensades per aquest lloc concret però altres, com Melancholia, ja l’havies presentat en un altre indret.

T.C.: Sí, exactament, Melancholia la vaig presentar primer a Manresa però la meva idea era fer-ho aquí, a Tarragona. Les altres dues estan pensades expressament per aquest lloc i  tenint en compte els seus espais i la seva arquitectura.

My Red Studio té el punt de partida en el quadre vermell de Matisse on es veuen diverses obres seves a les parets, diversos objectes a la taula i a llocs diferents del seu estudi. En aquest espai he volgut presentar una versió personal on apareixen obres meves, algunes molt antigues, unes amb presència física i altres projectades. A l’hora del muntatge he tingut en compte els diferents punts de vista, el de quan entres a la sala o el que es veu des de l’exterior de l’edifici a través del vidre de la gran finestra. El visitant pot passejar entre les obres i, fins i tot, la seva ombra s’incorpora al muntatge general.

A.F.: És a dir que, el que t’interessava, era crear aquest espai que conté les diverses escultures i les imatges disseminades de les teves obres anteriors.

T.C.: Sí, pretenia crear un espai actual ple de records de les obres del passat.

A.F.: En el cas de Melancholia l’espai torna a ser molt important perquè aquesta instal·lació necessita un lloc tancat on la peça, que es troba al centre de la sala i a les fosques, a través de la llum, pugui projectar les ombres a les parets.

T.C.: Sí, aquí queda molt bé perquè la sala està arraconada, només s’hi pot accedir per una porta, no és un lloc de pas. A Manresa era un altre discurs. Estava situada en una capella.

A.F.: A mi m’agrada molt com ha quedat aquí, trobo que una peça isolada al mig de la sala, a les fosques, transmet molt bé la sensació de malenconia. La llum i les ombres que es projecten contra dues de les parets, el fet que els grafismes projectats sobre la peça tinguin continuïtat a les parets, tot plegat crea uns efectes que lliguen la idea amb les sensacions, amb la llum i amb l’espai.

T.C.: Sí, estic d’acord. Gràcies. A Manresa no tenia tanta força el fons perquè les parets eren de pedra, no feien de pantalla de les ombres. Aquí tot està molt més integrat.

L’artista en el muntatge de les peces de “Kunstkamer”.

A.F.: A  Kunstkammer, quina era la idea principal?  Sembla més aviat una mena de recull de peces, tot i que els reflexos de llum acolorida que es poden veure darrere de les obres creen una complicitat entre totes elles. Amb quina intenció has fet aquest muntatge?

T.C.: Primer vaig pensar que aquest és un espai de pas. Quan pugem per les escales d’accés tenim un punt de vista frontal, aquell punt de fuga característic de la perspectiva cònica frontal. A més, a la sala hi ha molts elements que distreuen, moltes portes, l’extintor, etc. Jo volia treure importància a tots aquests elements que dispersen la mirada.

Vaig arribar a la conclusió que l’espectador havia de veure reforçada aquesta perspectiva visual col·locant un conjunt d’obres a alçades diferents, tal com es feia antigament a les sales d’exposicions. La configuració del muntatge està basat, per tant, en les antigues kunstkammer, i aprofitant el trajecte que ha de fer l’espectador a l’hora de transitar per aquest espai.

Detall de la instal·lació “My Red Studio”.

A.F.: En els tres muntatges hi ha un element que també em sembla característic; em refereixo al diàleg que estableixes amb altres artistes. Molt sovint els artistes volen ser originals i diferents quan tots sabem que, tard o d’hora, acabes dialogant amb tots els que t’han precedit. En aquest cas surten les referències a Matisse, a Dürer i, en altres escultures teves, hi ha també referències a personatges com ara Rodtxenko i els constructivistes russos, amb aquestes peces penjades o suspeses a l’espai, delicades i fràgils, que es mantenen en un equilibri inestable. ¿Aquest diàleg amb els artistes del passat t’interessa, creus que és fèrtil?

T.C.: M’interessa molt. Per mi són relectures, revisions, reinterpretacions. En el moment que volem fer alguna cosa tot oblidant el que han fet els altres hem de tenir present què és el que estem oblidant. Fins i tot vaig fer un llistat de totes les referències  ̶ conscients o inconscients ̶  que apareixen en aquests muntatges i en les meves obres, i el llistat era ben llarg, des de Brueghel fins a Rothko. Crec que hem d’anar més enllà, no solament fer una interpretació sinó també continuar amb la investigació iniciada. I penso també que cridar l’atenció sobre aquests referents és enriquidor per a l’espectador perquè pot arribar a casa i cercar les imatges i els comentaris sobre el gravat de Dürer, per exemple, sobre aquest artista extraordinari que ja al 1514 volia que tothom pogués tenir una obra a casa seva sense pertànyer ni a la reialesa, ni a l’aristocràcia, ni als alts càrrecs de l’església.

A.F.: Un altre dels temes subjacents a la teva obra és el de la llum. Encara  recordo quan, al començament de la teva trajectòria, feies projeccions de plaques de diapositives, prèviament manipulades, sobre les façanes dels edificis. Sembla que sempre has tingut una atracció i un interès per la llum, per la seva projecció. ¿Què és el que et captiva de la llum, quins misteris hi trobes perquè sentis aquesta atracció i aquesta necessitat de treballar-hi?

T.C.:   Quan vaig començar a manipular petites diapositives i després projectar-les se’m va obrir un món de possibilitats perquè es provoca un joc d’escales molt interessant. Però si miro més cap enrere hi ha moments determinats que poden ser reveladors en aquest sentit. Jo crec que el meu interès per la llum ve d’aquells viatges tan llargs que fèiem amb els meus pares pels Estats Units, on vaig viure fins els 17 anys. Jo era petit i anava assegut al darrera i gairebé no podia mirar per la finestra del cotxe perquè no hi arribava. De nit veia passar els punts de llum, les il·luminacions de les gasolineres. Em quedava fascinat mirant aquelles llums i deixant anar la imaginació.

I una altra qüestió és la llum de cada indret; la llum de Tarragona no és la mateixa que la de Barcelona. Jo he viscut a diferents llocs, als Estats Units i aquí, i he vist diferents llums. Quan vivia allà i venia a veure la família a Tarragona quedava sorprès per aquests canvis de la llum, per aquestes llums tan particulars. Suposo que tot plegat m’ha fet més sensible al fenomen de la llum.

Tom Carr muntant el romboedre truncat, la peça central de la instal·lació “Melancholia”.

A.F.: Passem a les escultures. Podríem començar per parlar de les teves escultures públiques. En general, tenen una tendència a la verticalitat, les puntes, les agulles. ¿Creus que això ve donat perquè estan en un lloc públic, en espais oberts, i necessiten més presència per atraure les mirades, o senzillament perquè t’interessa aquesta verticalitat?

TC: M’interessa la verticalitat perquè representa la vida. L’horitzontalitat té un aspecte passiu, el descans, la mort. En canvi, la verticalitat és aquesta necessitat de l’ésser humà de dir: existeixo.

AF: Seguint amb les escultures, ja que hem parlat de les públiques, parlem ara de totes les altres. En aquestes altres peces, hi ha sempre unes referències a les formes arquitectòniques, a les torres, les escales, els arcs, els zigurats, les parets. ¿D’on ve aquest interès per l’arquitectura, aquest cercar relacions amb l’arquitectura?

Vista general de la instal·lació “Melancholia”.

TC: Sí, hi ha un gran interès per l’arquitectura. Tu i jo vam coincidir a Belles Arts per casualitat perquè jo el que volia estudiar era arquitectura. Als Estats Units tenia una beca per anar a estudiar arquitectura. Vaig venir aquí per estudiar art durant un any i tornar cap allà, però em vaig quedar. Vaig passar-me tot un estiu dibuixant al port i això em va anar molt bé. Probablement l’ús dels cordills, de les peces suspeses, els Stable unstables, venen de l’observació de les barques, dels pescadors, de les xarxes, dels cables, de les veles. Durant una època, fins i tot pintava les escultures amb colors blaus com a reminiscència d’aquesta relació amb el mar i per donar un to més ingràvid a les obres.

Voldria afegir, abans d’acabar, que estava recordant que una obra meva, la que pesa més, pesa unes quantes tones, està penjada i no toca el terra. És una hèlix, la Seed & Helix,  que està a París, a la seu de la Société Générale, a La Defense.

Decidim acabar l’entrevista i, després de repassar visualment les instal·lacions un altre cop, sortim del museu. Fora continua el temps plujós i l’amenaça invisible d’un possible contagi.

Abel Figueres
Llicenciat en Belles Arts (especialitats en escultura i gravat). Ha estat catedràtic d’Ensenyament Secundari i professor del Batxillerat d’Arts Plàstiques, Imatge i Disseny des de 1977 fins al 2016. S'ha dedicat a l'ensenyament de l’art, del dibuix i/o del disseny en diversos llocs i a diferents nivells. Interessat per les relacions entre la teoria, la pràctica, l'educació i la crítica de l'art i del disseny, ha publicat nombrosos articles i textos a diaris, revistes i catàlegs.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close