Només arribar a la Brossa, en horari diürn, m’he estirat a terra amb una actitud intel·lectualment humil del raciocini, per provar de captar l’energia invisible de l’art i l’inframón i parlar amb la mèdium i el poeta. A hora foscant, els assistents al vernissatge han fet idèntica acció abans de reconèixer les pràctiques espiritistes i artístiques que ens canalitzen envers l’Enigma i el Meravellós.
He de confessar al lector que d’entrada sóc desconfiat amb les pràctiques espiritualistes, tot i que em provoquen una atracció enorme. Qui sap si, havent tingut d’infant una formació en la religió catòlica, vaig haver de matar el pare. Amb tot, un cop vaig ser-ne militant del contrari, arribant a l’extrem de l’apostasia, vaig apassionar-me per separat dels tres fonaments de tota religió: de la jerarquia, republicà, he guardat la personificació d’una intel·ligència col·lectiva representada en l’arbre del coneixement lul·lià; dels dogmes llurs, descregut, m’apassiona la creació mental del misteri trinitari, tant com la teoria de cordes; i del ritual, em fascina la representació teatral arquetípica, plena de formes i símbols, com també la disfressa en l’estètica indumentària ordinària. “L’espiritisme no segueix ni dogmes ni litúrgies,”-ens adverteix Pilar Bonet– “és la forma de la transcendència de les classes humils”. Com la poesia, em dic. Mireu Brossa: “Els sistemes religiosos serveixen /per embalsamar la religió.”
Gràcies a aquesta manera de procedir, de racionalisme obert cap al fet poètic, escorcollo, en l’art del visible i en l’escriptura del conegut, el que hi ha de més rar i originari de l’Enllà i el Meravellós. I assajo de fer parlar les veus. De fet, quan hom escriu el que no sap es predisposa, com fa la poesia de recerca, a estar amatent a què el cant deixi bramar el llenguatge inconegut que ens arriba sovint dels morts i dels seus escrits els quals ressonen des de l’Ultratomba a la biblioteca nostra del Sobrereal. Puc donar fe que l’escriptura et pren la mà. Això pensava quan, encuriosit i amb ganes, m’he presentat en hora solar, abans de l’obertura, a l’exposició “La mèdium i el poeta, una conversa astral entre Josefa Tolrà i Joan Brossa”.

Abans que res, quan no em veia ningú, m’he estirat a terra al costat de la barca que el poeta devia batejar i fer pintar, en grec, amb el nom de “Caront”. Fa al·lusió a la barca que, remada pels esperits dels morts que porta, va cap a l’altra banda del riu de la vida. Brossa la il·luminà amb una bombeta pobre i la diposità a peu pla damunt un mar de confettis de tots colors. Un cant a la vida, i al paper. A la paret, intervenint la instal·lació, hi ha penjat un dibuix de Josepa Tolrà, una imatge reviscuda d’una galera, una mena d’exvot d’un viatge en el passat. S’obre així el diàleg entre un poeta que treballa com un paleta amb imatges i paraules i que descus la tirana entre el significant i el significat, i una mèdium que fa de mitjancera perquè l’art i la paraula venint de l’enllà es manifestin en el temps terrenal.
La cal·ligrafia de Brossa i la de Tolrà és ben aplicada, compartida, de quadern disciplinat; tanmateix pocs poetes han portat la indisciplina tan lluny, tot trencant l’ordre de la sintaxi i separant el contingut del contenidor per alliberar els mots en relacions noves; i pocs mèdiums han visualitzat amb tanta qualitat estètica el que, al·legòric, és dictat i guiat. “Un ésser de llum guia la meva mà”. De fet, Tolrà no pintava, era un subjecte intermediari. Ella havia après, com tantes dones, a brodar abans que a dibuixar. El dibuix repetitiu porta a processos d’autohipnosi. Els dibuixos eren medis guaridors. El joveníssim Leopoldo Pomés captà, amb inquietant fosca, la mà i el rostre d’aquella dona pagesa revelada que fascinava els artistes de l’entorn de Dau i al set. “Tu, noiet, -digué en una ocasió la mèdium a Brossa – estàs al costat de Déu. Però hi estàs d’esquena…”. Ens recordava Brossa: “(…) o sigui que ella, pel que sembla, contestava com les Sibil·les de Delfos, per medi de jeroglífics”.

“Tots dos creien en el més enllà i el bé comú –assegura Pilar Bonet-, eren excèntrics i àcrates d’esperit, estaven afectats per l’inconegut i alliberats dels diners.” Bonet ha estat una gran investigadora i divulgadora dels grups culturalment i artística minoritaris i de pensament avançat que tenim com a model: ADLAN (Amics de l’Art Nou), en el període la República, i el Club 49, transmissor d’aquest esperit d’avantguarda en la postguerra. “Va ser a la sala Gaspar, espai que acollia les activitats del Club 49, on es va poder veure per un sol vespre una primera mostra dels dibuixos de Josefa Tolrà.”
Pel dietari d’Alexandre Cirici Pellicer (dilluns 5 de desembre de 1955) coneixem de primera mà com va anar l’encontre de Pomés, Cuixarti Brossa amb Josefa Tolrà, que els va ser presentada per Moisès Villèlia, a casa seva, a Cambrils. Tolrà els va fer passar directament cap a una cambra amb un gran llit de cobertor vermell damunt del qual anaren estenent els dibuixos que havia començat a fer a l’edat de seixanta anys i durant no més dels darrers tretze anys : “El guia em diu que l’art és per donar llum.” A Brossa, que uns anys abans havia escrit els cèlebres oracles als pintors Ponç, Cuixart i Tàpies, li digué: “Faràs una poesia que dirà per a mi tot però a Déu encara més… Pensa en els gran poetes catalans, pensa en Verdaguer, en les muntanyes que ell visitava. Ets humil, ets humil i gran, companyó.” Sorprenentment Brossa era seguidor de l’avantguarda surrealista i reconeixia Verdaguer enllà del temps. Un mes més tard, el Cirici de Zen donà, al Club 49, una conferència sobre “La pintora histèrica”, on defensà l’irracional com a sistema creador; i el psiquiatre Obiolsli feu notar que ell defensava l’irracional de rigor lògic.

Que hagi estat Bonet, doctora i professora a la universitat, qui hagi estirat el fil i l’hagi contextualitzat en una manera nova de comprendre l’art en relació al feminisme i la creació mediúmnica és significatiu d’una nova sensibilitat. No va sola. En les seves recerques s’han anat creuant, amb el pas del temps, el materialisme progressista i l’espiritisme progressista, dues corrents aparentment de direcció escindida i que ja es trobaren en l’anarquisme i el socialisme utòpic de finals del segle XIX. És en aquell esperit que es formà el jove Salvat-Papasseit, com ella mateixa va fer-nos veure en la mostra “poetacatalàavantguardista”, que dirigí amb l’estudiosa de l’art conceptual Maia Creus. I si Brossa en fou la baula entre l’avantguardisme i la cultura popular, neix, d’altra banda, entre nosaltres, una nova manera d’interpretar la història a través dels estudis de gènere. Amb Sandra Martínez formen part del grup de recerca Visionari Women Art, que centra el seu estudi en les dones creadores, fluídiques i enigmàtiques que es troben fora de la història de l’art oficial. Vam poder veure, en aquesta direcció, a l’illa de Mallorca, una exposició revelació “Alma. Mèdiums i visionàries”, i com la mediumnitat, la mística, la sanació i la filosofia espiritista conformen un feminisme interior. Dones trencades que, a través de dibuixos i textos teixits, entren a un codi visual místic, simbolista, ocult, compartit i revelat des d’on es reconstitueixen. S’ha de veure, allà com aquí, fa uns segles com ara, en un temps aturat i rodant, les formes fluídiques, les florescències florals, els viatges còsmics, les presències angèliques, les escriptures revelades que, sense comprendre, ens captiven. “El seu art no ve de l’art. Elles no cercaven el prestigi personal sinó la reparació de la seva ànima, la fraternitat i el bé comú.”

L’art que aquí es veu no val res. A la paret de la que fou l’antiga casa de la moneda de Barcelona, s‘hi pot llegir una de les màximes del poeta: “Conec la utilitat de la inutilitat./ I tinc la riquesa de no voler ser ric”. Pilar Bonet ens recorda que els dibuixos de Tolrà ni es venien ni es podien comprar, “perquè no eren d’ella. Eren canalitzacions”. Ho prohibí directament als parents, abans de morir. Quan Brossa li’n demanà, ella li respongué que ho havia de consultar. Després li n’oferí un parell, de franc és clar. Brossa tenia una aura que li donava confiança. Ella veia l’aura, la visió electromagnètica que transmès un cos. No tothom la tenia. El soldat ferit i la mare que havia perdut dos fills compartien un dolor trencat i, poc viatgers, viatjaven per dins i s’expressaven enllà i ençà. Per això l’exposició està plantejada com una conversa astral que es manifesta com una declaració d’amor a través dels ulls sobre el meravellós i l’insòlit. Està disposada damunt un semicercle com si fos una agrupació d’una taula mediúmica que ens parlés. Allà se sent la veu que la tipografia i les icones visuals de Brossa deixa parlar i allà se sent la veu de Verdagueri vibra en la seva signatura de la mà de Tolrà. Per allà viatgem pel cosmos. Per allà sortim i entrem. Un ha de ser tan escèptic i convers, utòpic i revolucionari, com Víctor Hugo, quan trobant-se a l’exili, va agafar el costum de parlar cada tarda amb esperits cèlebres i transcriure les converses. De Shakespeare, per exemple, la taula taral·lejà “Les paraules són els mariners de la idea, a la que serveixen i es revelen contra ella.” (El llibre Lo que dicen las mesas ha inspirat a Elisabet Rierala creació de Wunderkammer, una editorial de llibres ocults que tenim com a imprescindible en aquests afers i paral·lels).

En sortir i en estat de xoc, pels carrers trencats i laberíntics que transiten per darrere del Picasso i la Brossa, Emmanuel Guigonse’m declara “vident”. Jo també, l’he correspost, com a poeta sóc foll, orat e il·luminat. “Has de ser ignorant per saber. No pots anar amb idees prefabricades davant de res. El discurs neix de les obres.” L’amic patafísic que escriu entre parèntesis, aprecia la contradicció i estima la vivesa de la sang: “Com a historiador de l’art, parlo amb l’obra i a través de l’obra parlo amb l’artista que l’ha fet. Tinc al cap Pour en finir avec le jugement de dieui sento Artaudi veig els seus dibuixos, ell que no sabia dibuixar. Com ho va fer? Li recito de memòria un fragment traduït per Palau i Fabre: “nion kidí/ nion kadan/ nion kadà/ tarà dadà i í/ otà papà/ otà stragman/ tarmà strapidó/ otà rapidó/ otà brutan/ otargigidó/ oté krttan.” Segueix ell: Sempre s’ha d’anar al nivell de les constel·lacions de Miró. O dins les constel·lacions gràfiques de Picasso que fa per a Le chef-d’ouvre innconu, de Balzac”. Aprenem i desaprenem.
La gent va arribant per a l’acte. Hi ha una expectació gran, no traduïble només a efectes de la cultura visual. Els ulls dels dibuixos de la Tolrà, hipnòtics, esguarden cap a una altra direcció. Som en una hora trencada que surten de l’ordre pràctic. És ara la mèdium i el poeta que volen parlar amb nosaltres? Ens estirem per tal que el terra i la taules siguin el lloc de l’escriptura i de l’art. Llegir, mirar és parlar amb els objectes dels morts. Mirar és escoltar.