Arts visuals

La metamorfosi de la llum

En el constant flux d’aparició i dissolució que implica el pas del temps, la càmera pot captar molt millor que l’ull la transformació de les coses. Al seu torn, és a través de la insistència de la mirada en els seus detalls que pot ser detectat el fet invisible a la vista que es revela com una sort d’anunciació obrint-se a l’incommensurable, a allò que escapa de tota mesura, talment com la mutabilitat de la llum natural i la seva metamorfosi en els versos de Paul Auster (Nova Jersey, 1947) a “Desaparicions i l’obra del fotògraf italià Guido Guidi (Cesena, 1941).

Apropiant-me de la reflexió de Bergson a Le possible et le réel, sabem que “l’ésser vivent dura de forma essencial, i dura justament perquè elabora sense cessar alguna cosa nova i perquè no hi ha elaboració sense recerca ni recerca sense tempteig. El temps és aquesta vacil·lació o no és absolutament res. El temps és allò que impedeix que tot sigui donat d’una vegada. Deu ser, per tant, elaboració. No seria aleshores vehicle de creació i elecció? No provaria l’existència del temps que hi ha una indeterminació en les coses? No és el temps aquesta indeterminació mateixa?

Guido Guidi, Preganziol, 1983.

Interceptant la singularitat de cada cosa pensada en la continuïtat del flux en què sorgeix com a accident, resulta fàcil pensar l’existència d’una indeterminació fonamental sota el pretext de la mirada (l’accident de la mirada). Indeterminació que obre una estela en l’ordre de coses suposadament estables o anodines, perquè és la duració real la que deixa en les coses la petjada del seu pas. Això és el coneixement per les imatges: l’apropament paradoxal al real, l’espai necessari per a la confusió i l’excitació que produeix el rastre que deixa l’eterna sensació d’evanescència.

Entre la indeterminació i l’evanescència Paul Auster erigeix el seu imaginari poètic al llibre Desaparicions, a la recerca d’una estela lluminosa que funciona com a pretext per mostrar-nos aquesta indeterminació fonamental “com si poguéssim estar-nos / en aquesta llum, com si poguéssim estar-nos en el / silenci d’aquest moment únic / de llum; com si encara tot/hagués de néixer immortal a l’ull / allà on l’ull s’obre ara al soroll / de la calor: una vespa, un card gronxant-se a les pues / del filferro espinós“.

Guido Guidi “Lunario”, 1968-1999.

Inaccessible llum / que oscil·la sobre la terra / que aviva el miracle breu / de l’ull obert”, talment com en l’imaginari de Guidi, la mutabilitat de la llum natural, els intervals entre objectes i els buits són alguns dels aspectes entorn els quals orbita l’obra, així com la indagació del que es revela en la repetició continuada d’una presa de tipus seqüencial, fet que recorda la reflexió dels films de Chantal Akerman (Jeanne Dielman, 23 Quai du Commerce, 1080 Bruxelles i La Chambre) envers allò que succeeix en la repetició i el pas del temps quan aparentment res està passant. Convençut que en l’espai públic o l’esfera domèstica qualsevol detall pot ser rellevant, es decanta pels moments aparentment menys decisius. Figura clau en la renovació que implicà la fotografia experimental que s’inicia als anys seixanta, l’obra de Guidi reflexiona al voltant del paisatge contemporani, l’urbanisme i l’arquitectura, així com sobre el mateix mitjà fotogràfic. L’autor s’interroga sobre l’acte de veure intervingut per la càmera, qüestionament que s’ha anat desplegant a través d’un diàleg intens entre la fotografia, amb les seves històries i les seves materialitats, i allò que es decanta als marges, als intervals semiurbans de la província o a les zones ignorades del paisatge postindustrial. Un dels projectes que actualment s’exposa a la Virreina Centre de la Imatge el conforma bona part de la seva obra en què a través de presumptes errors, enquadraments inusuals i, sobretot, de la insistent orientació cap a les zones imprevistes del suposadament anodí, proposa la fotografia com a procés de comprensió, sempre obert al que sorgeix de l’experiència viscuda durant la presa i a les múltiples interpretacions que puguin engendrar a posteriori.


Paul Auster (Nova Jersey, 1947).

Als ulls, com expressa Auster,”els obsedeixen les miríades d’emplaçaments de llum”; l’observació dels detalls més íntims i silents de l’entorn i l’aposta per una modalitat expressiva propera al tempteig i la interrogació obren una via per a la reflexió. Reflexió que engendra la mirada en la redirecció de la mateixa cap als indrets més inusitats o aparentment menys interessants  en l’obra de l’italià, i que mostra com entre l’interstici d’una realitat imperceptible sols a través de la repetició i l’escrutini del present s’aconsegueix aguditzar la consciència fins a l’atenció al mínim.

Al capdavall, tot un procés que, en distanciar-se d’una idea reduccionista de la imatge fotogràfica com a substitut de l’experiència, proposa pensar-la com a espai fet temps, temps vital d’observació i imaginació potencial que ens permet una aproximació intuïtiva al real que se’ns escola.

Carla Marco Sellés
Estudiant de medicina i poeta que s’escola entre classes de cinema i filosofia mentre deixa créixer l’escriptura fruit d’una pulsió interna i l’eterna sensació de desencaix. Ha escrit el llibre de poemes “Utøya” (Premi de poesia l’Atiador de l’Ateneu Torellenc, 2020) i conjuntament, el pamflet llibertari “La Tempesta” (Calumnia Edicions, 2020). Finalista del Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2020, guanyadora del premi de poesia per a joves 2020 de l’Ajuntament de Centelles, ha col·laborat també en el segon volum de la revista antipoètica Poetry Spam.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close