Amb motiu de la Capitalitat Cultural 2021 de Bocairent, el Museu Antonio Ferri exhibeix “Cualladó. Fragments del paisatge humà” fins a l’1 de maig de 2022. L’exposició analitza la seva obra a través dels fons de la col·lecció de l’IVAM. Gabriel Cualladó és un clàssic de la fotografia: un retratista de l’ànima humana, un fotògraf de la llum en la mirada.
Gabriel Cualladó Candel (Massanassa, 1925-Madrid, 2003) comença a fer fotos en nàixer el seu primer fill l’any 1951. Veu la llum. Compra una càmera per 90 pessetes. Tothom no en tenia una aleshores com ara. Retrata la família, els amics, els companys i la gent del seu dia a dia, això sí, en llurs entorns habituals com un neorealista italià. El seu inicial interès amateur per la fotografia acreix i esdevé Premi Nacional de Fotografia en 1994. “Cualladó. Fragments del paisatge humà” exposa quatre dècades de la seva trajectòria: dels cinquanta als noranta a través dels fons de la col·lecció de l’IVAM.
Les fotografies de Cualladó espillen l’ànima humana com Velázquez pinta l’aire en Las meninas. Gràcies a la tècnica i la sensibilitat del fotògraf, s’hi manifesta, però, impalpable; tot desimbolt sense detalls que distreguin. Cualladó sembla a l’aguait, immòbil, i quan la veu emergir sobtadament en una mirada, foto! Els ulls són el mirall de l’ànima.
El fotògraf capta la vitalitat de nens i nenes, símbol d’esperança; el futur, retratat. I retrata el pare, que ha faltat, i la mare, que ja és vella. La presència i l’absència són uns grans temes de les seves obres que l’artista maneja entre llum i penombra.
Gabriel Cualladó és un clàssic del moviment al qual se’l vincula generalment avui dia l’humanisme fotogràfic. Aquesta tendència artística es propaga després de la II Guerra Mundial. Focalitza en el valor de la vida humana. França és l’epicentre i Robert Doisneau (Gentilly, 1912-Montrouge, 1994) és considerat el fotògraf humanista per excel·lència. Treballa assíduament per reflectir la joia de París i la jovialitat en una fotografia pretesament trobada. En el francès, tampoc no manquen les notes d’humor. En canvi, en Cualladó impera la sobrietat. Ell és sublim i el seu estil, inconfusible.
«De què serveixen la lent i la llum als mancats d’intel·ligència». Amb aquesta cita comença Historia de la fotografía de Jean A. Keim. Val a dir que Cualladó té una empresa de transports. Introdueix novetats editorials al territori i escriu ressenyes per a la revista Cuadernos de la fotografía. N’escriu una del llibre de Keim en 1973. Conclou que la fotografia pictòrica tornava a estar de moda: el fotògraf falseja la imatge amb afegitons estranys a l’autèntica. Cualladó reflexiona sobre els valors del retrat. Ell prefereix els testimonis autèntics, els documents verídics, els retrats sense filtres.
Un any més tard, la mateixa revista publica l’article «Punto de vista» de Gabriel Cualladó. «El objetivo inmediato es, siempre, el de la “descripción” de lo que podríamos denominar “fragmento de paisaje humano”. Este valor directo, contemplado desde un panorama amplio, conduce a una visión general de la concepción histórica con la que se conforma un status generacional, pues se describe el ambiente de una época, de una forma de vida» (Cualladó, 1974).
Cualladó esmenta el fotògraf Irving Penn (Nova Jersey, 1917 – Nova York, 2009) en especial perquè retrata d’una manera molt personal. El qualifica d’aïllacionista: “arranca” el retratat de la seva quotidianitat, el ressitua a l’escenari fotogràfic del seu estudi i profunditza en ell d’una manera impressionant. «Quizá sea el suyo un campo reducido, pero, sin duda, trascendente. Una visión de conjunto de estas imágenes aumenta de forma destacada el valor que individualmente pudieran aportar» (Cualladó, 1974). Després de contemplar l’exposició, no podem negar que Penn potser constitueix un model per a Cualladó en qualitat de retratista de l’essència humana.
El catàleg de l’exposició Cualladó. Fragments del paisatge humà reprodueix algunes de les fotos exhibides al Museu Antonio Ferri de Bocairent. Sandra Moros, comissària i conservadora de l’IVAM, el prologa amb un text que ens introdueix a la producció de l’artista. Agraïm a Gabriel Cualladó Gutiérrez la seva ajuda, generositat i suport.
Salta a la vista que Gabriel Cualladó és un imprescindible de la fotografia i una mostra excel·lent d’aquesta art força abraçada pels jóvens. Veieu si no l’Instagram i les successions de fotogrames que els esbargeixen. Els retratats de Cualladó, vists en directe, se’ns ofereixen als ulls com si anaren a moure’s. Les seves mirades eternes conviden a la reflexió. Què fotografiem ara? Què mirem? D’aquestes fonts documentals, quina lectura en faran en un futur de nosaltres?
