Els retrats majestàtics de monarques i altres aristòcrates dels segles passats estaven fets per impressionar, per enlluernar l’espectador amb una explosió opulenta de formes i de colors, per fer-li prendre consciència de la magnificència superior, natural i indiscutible d’uns éssers que encarnaven en el cos sociopolític les jerarquies de la divinitat.
Portraits en majesté
Musée d’art Hyacinthe Rigaud
Perpinyà (Catalunya Nord)
Fins al 7 de novembre del 2021
Vistos amb ulls actuals, aquells retrats —per exemple els de Lluís XIV, el Rei Sol, que va regnar sobre França des del 1643 fins al 1715— ja no és que no impressionin, o que ja no ens resultin tan commovedorament poderosos, o tan poderosament admirables, com ho devien semblar als seus súbdits coetanis que els contemplaven. És que, amb aquella indumentària carnavalesca, amb aquelles postures estirades i postisses i forçades —tots els models d’aquesta mena de retrats semblen herniats o víctimes de ciàtiques insidioses i molestes—, amb aquelles escenografies recarregades i amb aquelles cares infantiloides i jovials, amb tot això, reitero, la veritat és que, a primer cop d’ull, fan més aviat gràcia.
Gràcia de fer venir rialles, vull dir. Majestàtics i solemnes ahir, resulten quasi grotescos avui. Impressionants fa més de tres segles, en ple segle XXI com a molt desperten, en un primer moment, la curiositat de la bijuteria ostentosa. És lògic que sigui així: tots els espectadors moderns —o postmoderns, o recontrapostmoderns— tenim una guillotineta a la mirada.
És clar que, quan contemplem una obra d’art, igual que quan llegim un llibre o mirem una pel·lícula, tenim el deure de no deixar-nos endur pel presentisme, de no imposar la literalitat de la nostra mirada a aquella obra feta anys o segles enrere, d’entendre i mirar d’assumir els codis amb què es va fer i el context en què va sorgir, però això de vegades costa més i de vegades costa menys. I el cert és que, davant d’un retrat reial, i més si el rei en qüestió és el paradigma de l’absolutisme borbònic en el punt àlgid del barroc, costa bastant. Molt més que quan contemplem un bodegó pobre o una escena religiosa histriònicament sàdica o el retrat d’un burgès flamenc amb ínfules. La nostra època és opulenta, sí, però ho és d’una manera cínica i prepotent, i per tant l’opulència del passat ens sembla sempre una mica kitsch. O molt kitsch.
Pensava en tot això mentre visitava la tanmateix interessantíssima exposició Portraits en majesté. François de Troy, Nicolas de Largillierre, Hyacinthe Rigaud, que el Museu Hyacinthe Rigaud de Perpinyà ha organitzat juntament amb el Musée National des châteaux de Versailles et de Trianon. El català Rigaud, Jacint Rigau-Ros i Serra de nom de naixement, és considerat “el retratista per excel·lència de les elits europees de l’Antic Règim” i va ser el pintor més important i de més renom de la populosa cort del rei Lluís XIV. En aquest sentit, la present exposició subratlla la voluntat i la capacitat de Rigaud, i també en menor mesura de Troy i Largillierre, de convertir el retrat en l’Antic Règim en un art total, que incorpora a la pintura l’atenció per les arts decoratives, el mobiliari i la indumentària, i que, si bé idealitza el model, no en fa l’únic element protagonista de l’obra sinó que el converteix en l’element central d’un quadre ple (cortinatges, mobles, roba, motius ornamentals…) d’altres elements també protagonistes.
L’exposició inclou retrats d’una fauna cortesana variadíssima: Robert de Cotte, primer arquitecte del rei; Philip d’Orleans, duc de Chartres; la marquesa de Noailles amb els seus fills… A més d’altres dames, gentilhomes i princeses. I del rei, és clar. Tampoc no hi falten els autoretrats dels mateixos pintors, conscients —potser— que ells, gràcies al seu talent i a la seva adscripció al regne de les arts, eren en el fons els menys subalterns de tota la cort. En aquest sentit, després d’una mirada inicial escèptica i mig sorneguera, després de superar l’estranyesa que genera una opulència tan obscena i antiga i exòtica, després d’assumir els codis de l’època i de concentrar-te en les virtuts plàstiques de les pintures i dels pintors, doncs resulta que sí que alguns d’aquests retrats impressionen. Ja no impressionen, és clar, per qui representen, ni per la cosmovisió i l’ordre sociopolític que exalten, sinó només per l’explosió de pura pintura que són: l’exuberància cromàtica, la precisió de les composicions, la delicadesa de les textures visuals, la vivor graciosa de les expressions i les psicologies…
I és que la guillotineta que tots els espectadors moderns tenim a la mirada també acaba decapitant les intransigències robespierrianes més gratuïtes i més infundades. I és que l’única opulència del poder que acaba sent perdurable és l’opulència del poder de l’art.
