Entre el conscient i l’inconscient, entre la foscor i la llum, entre el visible i l’invisible. I sobretot entre la pintura, i el cinema i la fotografia. L’obra pictòrica d’Isidre Manils (Mollet, 1948) es troba en el llindar de diversos territoris. A primera vista, les pintures de Manils semblen pintures hiperrealistes, detallistes, planes. Busqueu una pinzellada a les seves pintures, no la trobareu per petita que sigui, i sense informació potser acabareu confonent una pintura amb una fotografia. Però no hi ha en Manils una intenció de representació exacta de la realitat tangible i visible, sinó més aviat un intent de contactar amb espais ocults del subconscient i de la memòria. La seva és una obra pictòrica, més a prop del conceptual que de la pintura tradicional.
Fora de camp. Isidre Manils
Comissària: Natàlia Chocarro
Can Framis. Fundació Vila Casas
Barcelona
Fins al 15 de maig de 2022
Deien de Hollywood, quan va començar a créixer, era una “fàbrica de somnis”, però en el cas de l’obra de Manils la seva visió del cinema se centra, no tant en les històries que el cinema ha narrat al llarg de més d’un segle d’existència, sinó en les imatges que el cinema pot arribar a generar i que ens connecten amb la nostra capacitat de somieig i amb aquelles escenes que apareixen espontànies a la ment en l’estat de vigília.
Manils explica sempre d’on prové la seva fixació per la imatge cinematogràfica i cal repetir l’origen de tot plegat perquè és crucial per entendre tota la seva obra. El pintor es va criar en una casa al costat del cinema del seu avi, el Cinema Ateneo de Mollet. Des de la seva habitació, Manils escoltava les pel·lícules que s’hi projectaven i fins i tot a l’estiu, a través de les finestres de la sala, arribava a veure una part de la pantalla, donant-li una visió fragmentada de la pel·lícula. Era l’època del Technicolor i del Hollywood daurat i aquelles imatges li van quedar fixades per sempre. El cinema va acabar determinant la vocació de Manils, però no com a cineasta sinó com a pintor. La seva pintura més impregnada per les imatges creades per Hitchcock, sobretot en els films de color saturat com Vertigen (D’entre els morts), per David Lynch (Carretera perduda, Cabeza borradora i Twin Peaks, principalment) o pels fascinants plans de Dreyer a Ordet, que per Picasso o Dalí. Tres directors, que com molt bé apunta Jordi Balló, tenen en comú haver estat capaços de fer un cinema òrfic, en el llindar entre la vida i la mort, l’aparició i la desaparició. Un cinema que modula més sensacions que narracions tradicionals.
I amb aquest tipus de cinema de fons, discorre l’exposició d’Isidre Manils a Can Framis de la Fundació Vila Casas. No es tracta de cap retrospectiva del pintor, sinó d’un recull d’algunes de les sèries fonamentals de la seva trajectòria, que exploren els llindars per on viatja el seu treball, així com tot allò que resta ocult a les teles, cosa que justifica plenament el títol de l’exposició: “Fora de camp”. Es tracta d’una mostra que d’entrada pot semblar inconnexa i amb salts de contingut molt pronunciats perquè, al contrari d’altres creadors, Manils treballa a la vegada en sèries de contingut i tècnica molt diverses, el seu és un art desacomplexat, que toca tota la tradició de la pintura però també el conceptual, l’art pop i la psicodèlia.
Així, l’exposició s’obre amb la primera projecció pública, ja completa, d’una peça, en la qual ha treballat durant vuit anys i que seria la seva primera obra fílmica. Però aquí no hi ha cel·luloide ni sistemes digitals sinó que el seu funcionament s’acosta als mecanismes d’artefactes pioners del cinema i a aquelles joguines antigues amb film de paper, com el projector del Cine Nic. En aquest cas, la cinta de paper està formada per fotografies retallades de revistes de moda enganxades una al costat de l’altre i que es pot visualitzar gràcies a un visor dissenyat per Josep Andrés i construït per l’escultor Toni Marquès. Traspassat a vídeo, el film dura, com el seu títol indica, 91 minuts com qualsevol film comercial.
L’associació d’imatges i la fragmentació són protagonistes en les dues sèries anomenades Acoblaments. Una està datada el 1978 i està feta amb fotografies Polaroid, un dels moments en què Manils s’acosta més a l’art conceptual formalment, i l’altra molt posterior, és ja totalment pictòrica amb teles dividides horitzontalment en dues escenes fragmentades. Són detalls ampliats —llavis, cabells, fragments de tela i de pell…—, imatges que s’encaren una a l’altra sense un significat comú aparent. Per exemple, uns bells guants llargs de festa acompanyen un primer pla d’anells d’un arbre com aquells anells de les sequoies que apareixen en una escena de Vertigen (D’entre els morts).
En la llarga sèrie de pintures sobre palimpsest, amb motius que Manils extreu de les fotos que retalla de revistes i de la memòria cinematogràfica, la confusió entre fotografia i pintura amb esperit de poema visual es fa evident. Manils juga aquí amb la percepció i la llum, amb unes pintures sofisticades i que en alguns moments voregen l’efectisme escenogràfic i una evocació d’un món luxós inquietant que emergeix de la foscor.
És una sèrie semblant a la que és, en la meva opinió, el cim d’aquesta exposició, anomenada simplement Dibuixos. Són obres misterioses d’on literalment les imatges emergeixen des de la foscor, ja que Manils pinta amb carbonet tot el full i després dibuixa amb una goma d’esborrar. No només és un exercici de virtuosisme —que està present, no ho oblidem, al llarg de tota l’exposició— sinó un “dibuix amb llum”. Llavis, portes, ulls, cabells, rostres, mans… semblen que ja habitaven dins del paper i que l’artista els ha alliberat des de l’interior, com les figures tancades en el bloc de marbre abans que Miquel Àngel les hagués extret cap a l’exterior. L’encert del muntatge de l’exposició ha estat aplegar tots els dibuixos de la sèrie en un pany de paret, de manera que les obres semblen convertir-se en una sola, en una instal·lació única, molt més potent. Menys interessants però certament curioses són les obres de la sèrie Croma, fruit d’un descobriment atzarós per part de l’artista que creen un efecte de visió en tres dimensions quan les mirem amb unes ulleres especials.
L’exposició es clou amb un oli de grans dimensions, de sis panells, feta expressament per a la mostra, i que en certa manera resumeix en una sola peça algunes de les obsessions d’aquest artista, discret, molt inclassificable i personal dins del context de l’art contemporani català actual.
