Arts visuals / Exposicions

La poètica de l’escultura fràgil impregna la Fundació Vallpalou de Lleida

És una caixa d’espardenyes, del model més senzill de tots que abundava fa 50 anys. El calçat, verd i gastat pel temps, és a dins de la seva caixa de cartró però no és una caixa “normal” sinó que està signada per Antoni Tàpies i amb la seva inconfusible creu. És un dels objectes que l’artista va convertir en escultura a principis dels anys 70. Per a Tàpies aquest tipus d’obra era “un cert cant a les coses insignificants”, una reivindicació de la poètica dels objectes quotidians als quals gairebé no parem atenció ni captem la seva  possible bellesa. La peça, molt poc coneguda pel públic, forma part de l’exposició col·lectiva Metafísiques de la fragilitat, que es pot veure a la Fundació Vallpalou de Lleida. És una mostra que explora el procés de desmaterialització que ha anant patint l’escultura des de les avantguardes històriques fins a l’actualitat amb obres fràgils, despullades i senzilles, realitzades amb materials pobres, trobats o simplement amb objectes que adquireixen nous significats i nova noblesa.

Metafísiques de la fragilitat. De l’avantguarda a l’art conceptual
Comissària: Pilar Parcerisas
Fundació Vallpalou
Roger de Llúria, 2. Lleida
Fins al 4 de desembre de 2021

Comissariada per Pilar Parcerisas, directora d’exposicions i activitats de la Fundació Vallpalou, en l’exposició hi conviuen artistes -la majoria catalans, de la gairebé vintena presents a la mostra- de sensibilitats diverses ja que abraça un període llarg que va des del surrealisme fins a l’art conceptual. Com apunta Parcerisas, aquesta “progressiva desmaterialització de l’escultura, on la forma preocupa menys que el concepte” ha estat una constant en l’art català recent. “Són obres connectades amb la realitat tal com és però que també tendeixen a fragmentar-se o a esmicolar-se”, afegeix Parcerisas. O fins i tot a desaparèixer en els casos més extrems com la crema d’escultures que va portar a terme Ricardo Calero el 1986, en una acció que és un viatge directe al buit absolut. O en les fragilíssimes i petites escultures dissecades de finals dels 60 d’Antoni Llena, que s’aguanten amb prou feines. Una mica de paper i cel·lofana formen una delicada composició en l’escultura dissecada que s’exposa a la mostra, inèdita per al públic fins ara, després que Llena la regalés al crític Alexandre Cirici Pellicer. De fet, va ser ser Cirici qui va “descobrir” el Llena artista, va definir de “feble” el seu treball i el va connectar amb corrents europees com l’arte povera. Llena va estar vinculat també a la Petite Gallerie de l’Alliance Française (1968), a Lleida, ciutat que va viure l’esclat de les poètiques pobres dels anys preconceptuals.

L’escultura dissecada (1968) d’Antoni Llena, inèdita per al públic

Com sempre hi ha excepcions, però el cas és que l’escultura catalana, en el darrer segle, no es caracteritza precisament per ser pesant ni excessivament volumètrica, com succeeix en altres indrets propers com és el cas de l’escultura basca. És com si als artistes catalans els interessi més “treure” que “posar”, no tant amb un propòsit de minimalisme i de filosofia de  Less is more, sinó que l’experiència, el concepte i el treball amb materials “pobres” i quotidians fossin, de fet, l’essència del procés artístic. Parcerisas ho atribueix a una raó ben material: la forta tradició artesanal i dels oficis menestrals catalana. El treball directe amb les mans, la precisió, el petit format, la diversitat de materials… formen part d’aquesta tradició. Un dels escultors més influents de les avantguardes històriques, el lleidatà Leandre Cristòfol, era, de fet, ebenista d’ofici. En aquest sentit Cristòfol exercia una doble vida professional: “Molts lleidatans tenien a casa capçals de llit i escultures religioses seves, que feia per guanyar-se la vida, però d’altra banda, des dels anys 30 no va deixar mai de fer escultures surrealistes”. A l’exposició es poden veure algunes d’aquestes composicions lleugeres i poètiques amb materials molt variats com suros, boles de plàstic, filferros… Dues obres del 1975, sobre fusta tenyida, són més pròximes a la poesia visual. Són peces que provenen del proper Museu Jaume Morera de Lleida, que té cura del llegat de l’artista. Sense ser una exposició historicista ni cronològica, a més de Cristòfol, la mostra també recorda la influència d’altres artistes fonamentals de l’avantguarda com Àngel Ferrant (en aquest cas només a través de fotografies). D’aquesta tradició n’és hereu directe Moisès Villèlia, també present a l’exposició. A l’exposició també hi una un artista internacional que va revolucionar la presència de l’objecte trobat en l’art com és Marcel Duchamp. D’ell s’exposa un aiguafort del 1964 que al·ludeix a l’objecte artístic segurament més famós de l’art del segle XX, l’urinari. Aquesta gravat és propietat de la Fundació Vallpalou.

Leandre Cristòfol, representat a la mostra amb quatre obres, és un dels artistes centrals de l’escultura d’avantguarda catalana. A la dreta, el gravat de Duchamp, propietat de la Fundació Vallpalou

En l’exposició allò petit, fràgil, dèbil, trencadís, pobre, amb pàtina o lleuger assoleix noves poètiques. Són adjectius que les pràctiques conceptuals -centrals en aquesta exposició- van elevar a categoria artística. Lluny de la brillantor i de l’aspecte prefabricat de l’escultura minimalista, els conceptuals transgredeixen l’objecte, per humil que sigui. A més de les espardenyes tapianes, hi veiem petites paperines de ceràmica (Benet Ferrer), un petit arc de triomf de filferro (Jaume Xifra), una sèrie de càntirs defectuosos (Pere Noguera), una joia de paret feta amb un reixeta i purpurina (Àngels Ribé), un didal foradat que fa de portaescuradents (Jordi Pablo)… Noguera, a més, deixa durant un temps reixes de ferro amb aigua sobre papers de carnisseria perquè l’òxid de ferro “pinti” sobre la superfície en una sèrie del 1989. Un altre lleidatà, Benet Rossell, va col·locar en una copa microdibuixos i fotogrames “congelats”. Una intensa poètica en un format molt petit.

Els ‘Càntirs’ (1976) i la sèrie de papers impregnats d’òxid de ferro (1989), de Pere Noguera. Cortesia Fundació Vallpalou.

A alguns els pot estranyar l’absència d’un creador amb una poètica de l’objecte tan influent com és Joan Brossa però Parcerisas considera que el seu punt de vista no és el d’un escultor: “És un poeta [de fet, és així com ell es definia] que explora la relació entre les paraules amb les coses i amb les coses entre sí”.

Als anys 80 i 90, seguint les tendències de l’escultura construïda, alguns artistes van començar a realitzar escultures amb materials reciclats i trobats pel carrer. Pep Duran construeix un Paisatge trobat (1990-1991) amb unes butaques, mantes, una jaqueta i un cinturó vells; Jordi Colomer a This Side Up (1989) crea un espai escultòric, entre el buit i el ple, de connotacions pictòriques però que també és com un moble-suport; i Joan Rom utilitza cautxús de rodes de cotxe, llana d’ovella o vidres d’automòbils per als seus assemblatges.

Les dues obres de Marga Ximénez contenen materials tèxtils

Els materials reciclats també són protagonistes d’obres més recents. Marga Ximénez, artista que sol treballar el tèxtil, crea una mena d’escultura-tòtem amb draps de cuina i baietes, del 2017. Un any després va recrear una particular “biblioteca” amb roba emmagatzemada de gent gran, enlloc de llibres, habitants de residències. De la mateixa manera, Aureli Ruiz simula amb molts pocs recursos -cendra, dibuix a la paret, plastilina- un ring de boxa sentimental, mentre que Xavier Déu juga amb la transparència del plàstic deformat per la calor per atrapar còdols de riu.

Com reconeix la mateixa Pilar Parcerisas, l’exposició dona en certa manera continuïtat, sobretot en els apartats dedicats als artistes conceptuals, a l’exposició L’avantguarda de l’escultura catalana, que va comissariar Josep Miquel Garcia al Centre d’Art Santa Mònica el 1989 al si de la qual Parcerisas s’ocupà de l’apartat La dialèctica natural-artificial, 1964-1980.

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Actualment és col.laboradora freelance de temes artístics i musicals en mitjans com El Mirador de les Arts, Catorze i El Temps de les Arts. També realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques com el Museu Picasso i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close