Arts visuals / Exposicions

La por com a motor de creació

Pere Llobera presenta al Centre de les Arts Lliures el projecte guanyador de la convocatòria Post-Brossa 2022-23.

Coses que fan crack. Pere Llobera
Fundació Brossa. Centre de les Arts Lliures (carrer dels Flassaders, 40)
Fins al 5 de març de 2023

Pot ser la por un motor de creació? Una por íntima, interior, cap al que se’ns escapa, que no podem controlar. Pot ser que hàgim triat el camí més fàcil, eludint les nostres pors, quan el correcte hagués estat caminar cap a elles. Ho pregunta Pere Llobera (Barcelona, 1970) a l’exposició Coses que fan crack, el projecte guanyador de la convocatòria Post-Brossa 2022-23, una beca destinada a la producció i exhibició d’instal·lacions artístiques, que es presenta al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Brossa. “Són coses que fan crack, no bum” apunta Llobera, introduint el caràcter disruptiu, inquietant i fins i tot lleument molest de les peces, pràcticament totes inèdites. A diferència de l’impressionant bum de l’explosió, el crack del títol és molt més subtil i torbador, evoca una fractura en procés, una cosa que et manté en espera del desastre, perquè si bé encara s’aguanta, està destinada a trencar-se.

Pintura de Pere Llobera Foto: arte.edad.silicio

En el conjunt de peces ceràmiques i pictòriques que dialoguen entre elles, els arbres caiguts tenen un especial protagonisme. “Un arbre caigut no és una imatge àtona. És impossible no observar el fenomen com una metàfora de la vida. Un arbre caigut interpel·la, intel·lectualitza el paisatge i el converteix en un quadre romàntic” assegura Llobera que juntament amb els arbres pintats que semblen urpes i els de ceràmica, ha col·locat un gran tronc de poliuretà inspirat en el raper i artista visual novaiorquès Rammellzee, amic de Basquiat, si bé molt menys conegut.  Com les altres peces es creua al camí del visitant. És evident que l’artista no busca crear un espai de confort on el públic pugui trobar coses boniques i recrear-se en el plaer de les formes, sinó tot al contrari.

Les peces busquen la incomoditat del visitant, l’interpel·len i l’obliguen a prendre decisions, no només en un pla conceptual, sinó també amb la mateixa corporeïtat. Les pintures no estan penjades de la paret o recolzades a terra, sinó que —com a estendards del pensament de Llobera— estan ancorades al mur per mitjà d’unes frontisses que els permeten moure’s i ser mogudes a l’espai. “Són quadres que no tenen vocació de pintures, volen ser objectes, es neguen a estar a la paret, i per això es converteixen en obstacles” assegura Llobera, explicant que es podran moure per l’espai de la Fundació i el públic les podrà tocar. Per això l’artista ha preferit no assegurar les obres, malgrat el risc que puguin patir algun desperfecte o fins i tot ser trepitjades com el petit i delicat arbre caigut de ceràmica sense pintar. Les obres s’han col·locat en llocs incòmodes com quan et trobes un arbre de veritat barrant-te el pas y en el camí esdevé una visió semblant als gegants del Quixot.

L’artista Pere Llibera. Foto: arte.edad.silicio

“Els desperfectes esdevindran una part inherent de la peça i la seva restauració, part integral del projecte. És una manera de recordar-nos que tot és vulnerable, imperfecte, incert i fràgil” explica Llobera que vol potenciar la idea de fragilitat a través d’un gran gerro sobredimensionat que presideix l’exposició i s’ho mira tot com un espectador més. No és l’única obra de grans dimensions d’un projecte que va oscil·lant entre allò gran i allò petit, allò evident i allò ocult. El contrapunt escultòric a la pintura del gerro pren la forma d’una urpa d’àliga de quatre metres i mig de llarg, feta d’escuma de poliuretà i resina ecològica de color rosa pastís. Per Llobera, l’urpa ha esdevingut el símbol d’ “Allò que no t’esperes” i a la vegada remet a l’estètica dels anys vuitanta i els dibuixos dels còmics que van poblar l’adolescència de l’artista. Llobera concep el creixement tecnològic vertiginós dels vuitanta, com a un possible inici de la davallada del món modern. “Sempre he vist l’eufòria tecnològica d’Occident com un tobogan que ens havia de portar a la llarga a una segona edat mitjana. Jo soc un ateu bel·ligerant, però si no ho fos, i de veres cregués en els textos sagrats, consideraria seriosament la possibilitat que Internet fos l’Anticrist, aquell que hauria de venir disfressat de xai per acabar convertint-se en llop” assegura Llobera, que neix com a pintor i és la primera vegada que fa un projecte escultòric d’aquesta envergadura. El dia 9 de febrer l’artista farà una xerrada performativa a la qual no convocarà a través de les xarxes socials. “Serà un acte combatiu que demana tornar a un sistema comunicatiu vintage” conclou.

Roberta Bosco
Periodista d'origen italià especialitzada en art contemporani i cultura digital, comissària d'exposicions i docent. https://arteedadsilicio.com

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close