El més profund és la pell. Així ho va formular Paul Valéry al segle passat per negar valor misteriós als dobles fons, com ho fa avui l’agosarat Miquel Barceló, com Lucian Freud amb els seus retrats, indiferents tant de l’idealisme com de la pornografia, proveïnt una nova dignitat per al cos.
Michelangelo Merisi, anomenat “Caravaggio” (1573-1610) en honor de la seva vila natal pròxima a Milà, va gosar fer entendre això mateix en els seus sorprenents quadres de la nuesa realista, ja fos pintant la pell i la carn de personatges divins i humans, el cavall del qual va caure Saül per convertir-se en sant Pau o uns préssecs vellutats, un brillant raïm moscatell, una figa massa madura.
El pintor va viure i va treballar la major part de la seva vida en Roma, on encara poden veure’s moltes de les seves obres quan el renaixement empal·lidia, apagat per l’exultant barroc, i en només divuit anys va saber modificar la pintura en múltiples direccions, reinventar-se a ell mateix cada vegada, en un gest que recorda, en part, a Picasso. Va viure en aquella Roma tan absurdament masculina, tota de religiosos, que descriu Michel de Montaigne al seu Diari de viatge, capital de la cristiandat, poblada d’homes celibataris, clergues, diplomàtics, soldats, criats… Una ciutat, precisament per això, privilegiada per observar molt bé la carn, les seves trampes i els seus inquietants clarobscurs, i en la que el retrat dels carrers comercials dedicats a la prostitució recorda l’Amsterdam dels nostres dies, només falten els llums vermells: “[Les prostitutes] s’exhibeixen al costat de les persianes venecianes amb astúcia traïdora, i em fascina veure com són capaces d’atreure les nostres mirades… Tots els homes es treuen el barret i els dediquen reverències, i elles els tornen una mirada àvida en passar”.
La pintura italiana buscava una nova manera per continuar després de Leonardo o Miquel Àngel, i per Déu que la va trobar sorprenentment en la revolució naturalista de Caravaggio, aquell home tenia l’arrogància de pintar ni més ni menys que l’emoció. Del natural: no se’n conserven esbossos. Pintava l’emoció alla primera, directament sobre la tela. Emoció a través d’exercicis de gran realisme tècnic, de virtuosisme compositiu, detallista, l’emoció en l’espiritualitat descarnada dels cossos en un escorç violent, emoció en la misteriosa escenografia teixida amb tenebres i ràfegues de claredat, en el desconcertant ús del color, emoció, al capdavall, en la lleialtat amb la qual revela l’efímera grandesa de la llum, la tremolor que fa i la seva ceguesa. La llum, la importància emotiva de la llum, aquesta tasca principal de la fotografia, una de les grans fites culturals del món contemporani, va néixer precisament amb el pintor Caravaggio.
Va donar-nos un art nou i profund, que rebutjava la bellesa ideal de Rafael i de Miquel Àngel, una foscor tràgica i inquietant que reflectia el terror d’una humanitat descomposta en haver-se distanciat de Déu. Això és el més essencial que s’ha d’entendre sobre el gran pintor dels inicis de la modernitat, pupil·la privilegiada, pràcticament contemporània de Montaigne, de Shakespeare, de Cervantes i de Galileu, el mestre que va saber donar cos i rostre als primers anys d’aquesta desmesurada inquietud de l’esperit que anomenem barroc.
Agafem el quadre de la Mort de la Mare de Déu corresponent als últims anys de la seva producció, que tant va fascinar Rubens, i que va ser rebutjat pels monjos de l’església dels Carmelites Descalços, com moltes altres de les seves pintures religioses que eren, regularment, desaprovades per l’ortodòxia catòlica. Caravaggio, el pintor més gran i el més apassionat creient amb qui va explicar-se el nou integrisme ideològic del concili de Trento, va ser durament apartat. Sobretot pels cossos que pintava, per la carn. Perquè la carn els ofenia. La Mare de Déu que agonitza està inflada, té color de cera, de mig morta, un cos que contrasta amb el clatell ters de la jove que és al seu costat.
La carn, en la seva esplendor o en el seu ocàs, qüestiona una determinada idea de decòrum, imprescindible per a la història sagrada. L’emoció, la veritat, són arraconades. Per aquest mateix motiu censuren que en la Mare de Déu de Loreto o a Sant Mateu hi apareguin personatges amb els peus bruts. La contrareforma de sant Carles Borromeu, sant Felip Neri, sant Ignasi de Loiola és enemiga declarada de la carn. Se’n fa vergonya.
