A les afores de Berlín s’estén el bosc de Grünewald, frondós indret natal d’Unica Zürn, pintora, escriptora i visionària del surrealisme. És a la galeria Scharf-Gerstenberg, al districte de Charlottenburg, on podem veure algunes de les seves obres a la col·lecció permanent que batega sota el títol de ‘Surreale Welten’ i que reuneix obres de Zürn, Odilon Redon i Hans Bellmer, entre d’altres, tot formant una tessitura feta d’esquinçaments i talls que qüestionen els límits del traç i de la representació. Es tracta d’obres nascudes al crepuscle d’un món en crisi que muda de pell, dels estralls de la Segona Guerra Mundial: la necessitat d’un nou món, l’encesa de les síl·labes i l’experimentació entre verb i traç.
L’obra de Zürn ha estat objecte de múltiples mirades: des de la psicoanalítica fins als estudis de recuperació de l’avantgaurda i en concret del paper de les dones artistes de la història de l’art. Parafrasejant la poeta coetània Gertrud Kolmar, “plena d’escates s’aixeca / una llúdriga en la llum”: és així com l’imaginari d’Unica Zürn beu també de les figuracions animals, a partir de les quals l’animalitat present es desplaça des del cos al paper, en un moviment d’anada i tornada que s’advé en un laberint de formes i escriptura automàtica –també en imatges–, empeltades de cadavres exquis.
L’autora articula una varietat de gèneres: constel·la la poesia anagramàtica amb les narracions, el dibuix i la pintura. Políglota, mena la seva pràctica des de la tradició grega, d’on va prendre l’anagrama, l’escriptura poètica que sorgeix a través de la combinatòria d’unes mateixes lletres, que s’apropen a l’intraduïble: “Sieben Augen / saugen Seide”.
El 1943, en plena Segona Guerra Mundial, fa el seu primer viatge a París, on troba la comunitat surrealista i la seva obra pren un nou viratge a través d’altres ulls i de les seves coetànies com Meret Oppenheim o Dorothea Tanning. Durant la seva etapa a París (1956-1959), Unica Zürn col·labora amb la revista Le surréalisme même sent ella mateixa retratada com un cos en portada, i teixeix aliances amb les seves contemporànies com Meret Oppenheim, Dorothea Tanning -que també es van dedicar a la joieria, desplaçant-ne la visió decorativa per qüestionar elements de la representació del cos, com el pèl femení-, la parella formada per Valentine Penrose i Alice Paalen, i altres com Hans Arp, Henri Michaux, Max Ernst i Hans Bellmer. Les figures quimèriques que es desprenen del paper s’obren i es desplacen entre el desencaix de ser cossos i alhora monstruositats. De fet, pensadores com Sara Torres i Marta Velasco parlen de la monstruositat com la “por a la matèria, a allò amb la potencialitat d’excedir representacions ideals”, és a dir, d’allò que queda enfora del control i del poder.
El dibuix serà la multiplicació i el desmembrament, ja que l’experiència de les recluses –Zürn havia passat temporades als Sanatoris d’Ermenonville i de Sante Anne– és la del subjecte desmembrat, i en aquest impossible, fosca primavera, la llum del traç creixia per la cambra i es manifestava les il·lustracions del manuscrit de Das Haus der Krankheiten (1986). Pel que fa a la tècnica, tot i practicar en algunes ocasions la pintura a l’oli, Zürn es desmarca de la tècnica hegemònica en busca d’altres materialitats a través del paper i la tinta. La seva traductora i fidel amiga, Ruth Henry, qui va traduïr també el manifest surrealista a l’alemany, explica a Die Einzige. Bewegung mit Unica Zürn (Kleine Bücherei_Nautilus) el fet que l’obra de Zürn, com la d’Artaud, obre una visió de la bogeria des de dins: és en aquesta foscor on pot retrobar-se amb “teixir el solc dins la terra / salvatge ofrena”. Henry parla de l’obra de Zürn com un “fruit poètic”, poetische Frucht, una fruita amarga que davalla i on hi ha inscrits els rastres del dolor i el desig que la commou.
Aproximar-se a la seva pràctica artística és ja un gest que escapa una aproximació a una obra individual, o a una tècnica concreta. El seu corpus esdevé la imatge d’una arrel rizomàtica que es cabdella i esquerda la noció d’autoria, tal i com recorda Foucault en la seva concepció de l’escriptura, on no hi ha una exaltació del gest d’escriure, sinó una obertura d’un espai en què el subjecte que escriu no deixa de desaparèixer: desaparició constant, busca de la contradicció, com també escrivia Maurice Blanchot. Les veus de Zürn s’expandeixen cap a les vores del paper i de les teles i les devoren, pulsió d’allò orgànic i inconscient. La materialitat del llenguatge a través del so, hibridant fonemes i dibuixos, i desplaça els significats fugint de la representació mimètica fent degotar un polimorfisme de veus: com les criatures quimèriques que apareixen en els seus dibuixos en tinta.
El cos esdevé el principal canal entre el món racional i el món oníric, dels somnis i les experiències de la bogeria. La seva obra es considera part del moviment de l’art brut, iniciat per Jean Dubuffet, però amb una deriva cap a l’automatisme, nascut explícitament com a antítesi de l’ordre social. De fet, allò definit com a ordre és el contrari dels textos de Zürn, basats en l’antítesi de la verticalitat i l’ordenació: regna el desplaçament constant i la dispersió desplegada.
A través d’aquest procés, Zürn comença a incorporar —en el sentit etimològic d’in-corpore, de posar en el seu cos— les tècniques surrealistes, com ara la grafomania etnòptica —la unió de punts connectats amb línies— i l’escriptura automàtica. En els anagrames, les paraules i les frases que son creades per reestructuració de les lletres en una paraula o frase, donen lloc a un encriptament de codis i significats, desplaçant qualsevol anhel de representació realista i sentit de la proporció, dissolent el dibuix en l’escriptura i a l’inrevés. De tot allò que aflora en l’obertura, abissal i tràgica, de les possibilitats del traç per dir i anomenar. Així, el testimoni de Zürn obre formes d’experimentació, de multiplicitat, de dir-se moltes: del palpar l’abisme i resseguir-ne la veu, enfora. Del besllum d’alliberar-la, de l’art com una manera de sostenir i alar tot allò que el corrent s’endú i a contracorrent, la salvatge ofrena.
