Arts visuals

La semàntica del rostre a la Col·lecció Suñol Soler

El tercer i últim acte, “Vint rostres i tres multituds”, s’endinsa en el gran motiu iconogràfic de l’art: la cara humana. “En tres actes” s’ha desenvolupat en un tríptic expositiu acompanyat d’un conjunt de programes públics que pretén mostrar quines són les línies argumentals de la Col·lecció Suñol Soler i amb quins horitzons artístics i històrics va ser creada. La proposta és una invitació a tornar a examinar les obres per descobrir-ne nous relats a partir de la veu dels artistes mateixos i la complicitat que estableixen entre elles.

En tres actes. Vint rostres i tres multituds
Comissari: Valentín Roma
Artistes representats: Rosa Amorós, Eduardo Arroyo, Richard Avedon, Roman Buxbaum, Pep Duran, Fred Forest, Pablo Gargallo, Juan Genovés,  Juli González, Luis Gordillo, José P. Jardiel, Ouka Leele, Robert Llimós, Robert Mapplethorpe, Antoni Miralda, Inge Morath, Antoni Muntadas, Guillermo Pérez Villalta, Pablo Picasso, Joan Ponç, Darío Villalba, Andy Warhol, Zush/Evru.
Fundació Suñol
Barcelona
Fins a l’abril de 2022

El 2020 la Fundació Suñol va iniciar l’activitat expositiva de la seva nova etapa amb una revisió de la Col·lecció Suñol Soler a fi d’obrir-la a noves relectures; fet que va coincidir amb el trasllat de la seu del passeig de Gràcia a les Corts, i també amb la mort del seu fundador. Durant més de 40 anys, Josep Suñol va aplegar una de les col·leccions d’art contemporani més extenses del territori, partint d’un ferm posicionament de suport a la creació.

La trilogia En tres actes se centra en els aspectes en trànsit de les obres: els canvis que experimenten, els processos que segueixen i els nous diàlegs que poden establir entre si. Comissariada per Valentín Roma, s’ha dividit en tres entregues consecutives per fonamentar les línies argumentals de la col·lecció. Suposa configurar relats, diàlegs, processos i contraposicions entre les obres, per articular, en diferents moviments, el seu funcionament intern i la seva arquitectura interior. El primer acte es va titular Obres mestres conegudes, en referència al cèlebre conte d’Honoré de Balzac. Des de Dalí fins a Warhol, des de Miró fins a Tàpies o Mapplethorpe, la Col·lecció Suñol Soler disposa d’una cosmogonia d’artistes que ocupen un lloc excepcional als grans museus d’arreu del món. L’objectiu fou baixar-los del pedestal i retornar-los la seva capacitat de continuar interpel·lant-nos. El segon acte, Tot el que és sòlid s’esvaneix, constatava que la pintura catalana s’ha caracteritzat per una tradició abstracta a partir del gest i el color, i que arriba als anys setanta en una recerca de la pulsió i de l’estructura. 

El tercer acte se centra en la fascinació pel rostre humà que ha estat una constant en la historiografia de l’art. La fesomia ens atorga individualitat i també identitat per revelar qui som i què ens succeeix, i és això el que ens converteix en éssers únics. En pintura, tradicionalment, el retrat ha estat la representació d’un subjecte. El nom retrat prové de la denominació que en feien els renaixentistes que en italià en deien ritrarre, és a dir ‘reproduir les coses tal com les veus’, o sia ‘re-presentar’, que al seu torn prové del llatí re-tratho: treure fora. La faç humana ha estat des de sempre una font d’inspiració i una temptació per als artistes de tots els temps. Al llarg del segle XX la idea de semblança perd pes i el retrat es converteix en una nova forma de representació en diferents desplaçaments. La invenció de la fotografia i la seva facultat de mostrar la realitat, és, sens dubte, un dels esdeveniments més importants que fa que els artistes es plantegin noves possibilitats de representació del cos humà. Com observa Susan Sontag: “El pintor construeix i el fotògraf descobreix”. Apareix un nou sentiment, un cert alliberament, fruit d’aquests importants canvis, que condiciona el comportament dels creadors. Segons el fotògraf  Pierre Gonnord, “el rostre no és el mirall de l’ànima, sinó el mapa de la nostra vida”. De la mateixa manera, Gisèle Freund va manifestar: “Tot es resumeix en una cara. M’he dedicat a aquest inesgotable panorama que és el rostre humà”.

Vint rostres i tres multituds. Vista general. Fotografia de Santiago Periel.

L’exposició Vint rostres i tres multituds aplega una diversitat i múltiples punts de vista des dels quals els creadors aborden aquest tema a través de la pintura, la fotografia, el vídeo, la instal·lació i el dibuix. Tot ells s’hi apropen com un mitjà d’expressió de subjectivitats; un territori de representació on es desplega una dialèctica de mirades que posen en joc les construccions del desig; però també un lloc de reflexió on s’activen interrogants que giren a l’entorn dels conceptes d’identitat, alteritat, memòria, subjectivitat o temporalitat. Es diversifiquen les possibilitats expressives de la faç com a resultat de l’encontre entre individu i autor. Els vint rostres seleccionats tenen el seu contrapunt en tres multituds que els observen per descobrir-ne el seu recòndit secret.

Dos grans escultors de la primera meitat del segle XX es van creuar en el París de 1903 a la recerca de la modernitat. L’ambient d’efervescència creativa que envoltà la capital francesa els primers anys del segle XX, amb el lema “la joie de vivre”, va consolidar l’obra de Juli González de qui es presenta Máscara, sombra y luz (1934-1935) i també la de Pau Gargallo de qui s’exhibeix Masque de Kiki de Montparnasse (1928). Ambdós tenen un altre atractiu comú: eren amics de Picasso, del qual podem gaudir l’esplèndid collage damunt fullola Buste de femme au chemisier jaune (1943). Aquesta peça dialoga amb una instantània d’Ouka Leele en la que es veu l’artista Zush submergit en una banyera i només la cara sura a la superfície. La serigrafia Ladies and Gentlemen (1975) d’Andy Warhol ens parla de temes lligats a la societat de consum, els mitjans de comunicació i als estereotips de gènere. En el cas de Servicio secreto (1990), d’Eduard Arroyo, ens proposa reflexionar amb ironia sobre la realitat espanyola: s’apropia d’unes notes manuscrites illegibles damunt les quals incorpora el cap d’un jove aspirant a inspector. L’absència és ben present en el vídeo Retrat de Pep Suñol (1976-2009), d’Antoni Muntadas, que s’hi refereix sense que el personatge entri mai a escena per crear una il·lusió i una espera; un ésser al qual tothom vol veure, però que, a la manera de Godot, mai apareix. Tampoc es mostren els rostres dels personatges encorbatats de Roman Buxbaum a Cabezas (1991), els quals semblen haver perdut part del seu cap per pactar amb el poder. En contraposició, les dues fotografies del galerista Fernando Vijande, realitzats per Robert Mapplethorpe el 1984, ens apropen a un tipus ideal de caràcter quasi sagrat que adopta una serena i majestuosa magnificència per la simetria i plasticitat de la composició. Per altra banda, les tres multituds són: Andy Warhol and membres of The Factory (1969); una fotografia de Richard Avedon en què capta l’esperit de la comunitat; la tela de Luis Gordillo Trío gris i vinagre (1976), un doble perfil enfrontat al qual hi afegeix una tercera cara fantasmagòrica que els interpel·la i la pintura 125 de Juan Genovés (1971), un cos que és alhora perseguidor i perseguit.

Aquests i els altres artistes desafien els cànons representatius dels trets facials i constaten com aquests segueixen generant diversitat de projeccions. L’heterogeneïtat dels seus plantejaments revela la necessitat d’anar més enllà del rostre, cap a l’ésser que l’anima i vers un compromís amb la veritat.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close