Arts visuals / Exposicions

La setena caixa. S.M.S. a Bombon Projects

Els anys seixanta van ser una bogeria cultural. Després d’una postguerra mundial, el món esclatava en una nova joventut que ho volia canviar tot, també l’art: la nova figuració, l’auge del pop, l’experimentació de Fluxus… L’art desbordava les galeries i experimentava amb nous terrenys de joc. Tot sense oblidar les revoltes estudiantils del maig de 1968. Aquest mateix any 68, el marxant William Copley va impulsar una iniciativa tant insòlita com revolucionària: subvertir el circuit habitual del mercat de l’art. Copley, que també era col·leccionista, va unir forces amb l’artista gravador Dimitri Petrov i van trobar la idea exacta: art per subscripció i enviat per correu.

Sota el nom de S.M.S. (Shit Must Stop), Copley va editar sis caixes en què van participar multitud d’artistes, alguns d’ells cabdals en l’art del segle XX: Man Ray, Yoko Ono, John Cage, Dieter Roth, Bruce Nauman, Meret Oppenheim… Fins i tot Marcel Duchamp, amic de Copley i inspirador amb la seva Boîte-en-valise del concepte de l’art en-caixat, va col·laborar aportant una peça sonora. Tots els artistes participaven en igualtat de condicions, fos quin fos el seu reconeixement: els honoraris per contribuir eren de 100 dòlars.

S.M.S. #1. Amb obres de Walter de Maria, James Byars, La Monte Young i Marian Zazeela, Sol Mednick, Nancy Reitkopf, Kasper König, Richard Hamilton, Su Braden, Christo i Julien Levy. Fotografia de Roberto Ruiz.

Les edicions de les caixes de S.M.S. van resultar en quelcom que avui veiem clarament proper al llibre d’artista i que, a més, en comparteix l’objectiu i l’esperit. Un recull pensat i seleccionat acuradament per la creació d’un objecte d’objectes: dibuixos, retalls, fotografies, vinils, cassets, guants, escrits… Tot per satisfer una de les pulsions que travessa el somni primigeni de l’art “contemporani”: la subversió de la dictadura del mercat artístic i la democratització de l’art. Les sis edicions de S.M.S. es venien a un preu raonablement baix tenint en compte els artistes que contenen; a més, recordem-ho, s’enviaven per correu. La revolució del mercat de l’art: hom podia crear la seva pròpia col·lecció d’art contemporani sense sortir de casa i amb els millors artistes del moment.

Totes les obres i les caixes de S.M.S., amb una descripció detallada i informació ampliada del seu contingut (imatges incloses) es poden trobar en aquest enllaç.

Vista de l’exposició de les sis caixes originals. Fotografia de Roberto Ruiz.

La setena caixa de Bombon

En els seus dos anys i escaig de vida, Bombon projects ha destacat per ser una iniciativa ambiciosa i vibrant dins l’entristida escena artística barcelonina. Actualment i fins al 31 de gener, la galeria revisita la tasca de William Copley i li ret un merescut i interessant homenatge: una nova caixa, la setena.

Els impulsors de Bombon, Joana Roda i Bernat Daviu, no són pas aliens als projectes alternatius i innovadors: junts integraven el col·lectiu Forever Blowing Bubbles, on art i menjar es fonien en una sola acció, i també el projecte audiovisual Guanyar-se les garrofes, presentat a la Fundació Miró el 2016. De fet, Daviu ja va deixar clar en la seva exposició a la Fundació Arranz-Bravo el 2017 que recerca la recuperació de l’esperit utòpic i revolucionari les avantguardes des d’una perspectiva alhora romàntica, irònica i contestatària. És en aquesta línia on hem de situar la mostra dedicada a S.M.S. L’exposició, d’una banda, aporta la novetat d’afegir la setena caixa al projecte de Copley, però el que fa rodona l’exposició és el fet de poder veure aquesta nova incorporació de costat amb les originals. La recerca realitzada  i el diàleg que s’estableix entre la setena caixa i la resta – cadascuna desplegada sobre una taula – converteix aquesta mostra en una de les més interessants d’aquesta temporada (i de ben segur, la que reuneix més grans noms de la història de l’art del segle XX). 

S.M.S. #7, editada per Bombon projects. Fotografia de Roberto Ruiz.

El projecte original d’ S.M.S., a més de les ja citades característiques i intencions, donava fisicitat a una xarxa de contactes; per bé o per mal, el món funciona així, a base de coneguts, amics i saludats, quelcom que la historiografia sovint no emfatitza prou malgrat una bona agenda pot marcar la diferència entre sobreviure o no en l’art. La majoria dels artistes d’ S.M.S. es coneixien entre ells, tots coneixien a Copley; i això es replica en la setena caixa que Bombon projects ha editat per la mostra, per la que en ,paraules de l’equip de la galeria: “s’ha destrossat un pastís amb un paraigua (Pere Llobera), caigut vàries vegades al mateix forat (Josep Maynou), tallat una obra en 10 (Àngela de la Cruz), emmanillat un artista a un telèfon mòbil (Mauro Cerqueira), deixat guiar per una antena (Joana Escoval), plorat de pena o de riure (Anna Dot), apostat al joc de l’art (Bernat Daviu), fotocopiat, vernissat, begut Whisky…” A més, també hi han participat Enric Farrés, Jordi Mitjà, Jeanne Roue, Rosa Tharrats, Aldo Urbano i Babi Badalov.

Per aquesta setena caixa també s’han seguit els preceptes dels originals: tots els artistes han rebut la mateixa retribució per treballar-hi i es repartiran els beneficis en parts iguals. Aquest esperit, utòpic, però real, vincula la mostra de Bombon projects amb un moment en què la cultura es vivia de manera diferent, el món accelerava i l’art li seguia el pas fermament. De fet, de l’explosió cultural internacional que van ser els anys seixanta i setanta, Catalunya també en va tenir el seu petit trosset; Cadaqués, amb la galeria de Lanfranco Bombelli al capdavant, va apropar alguns dels artistes que S.M.S. va reunir en les seves caixes al nostre país. Duchamp, Dieter Roth, Richard Hamilton, Man Ray o John Cage en són alguns dels més sonats, però no els únics; de fet, la mítica galeria cadaquesenca també ha exposat artistes de la setena caixa com Rosa Tharrats o Jordi Mitjà. 

S.M.S. #5. Amb obres de Robert Rohm, Mel Ramos, Bruce Nauman, William Schwelder, Wall Batterton, Larry Wiener, Angus MacLise, Edward Fitzgerald, Neil Jenny, Diane Wakosi i Yoko Ono. Fotografia de Roberto Ruiz.

S.M.S. és una iniciativa que ens parla dels marges de la Història de l’Art; on hi conviuen artistes llegendaris i creadors menys coneguts amb obres igualment interessants. Les regles, ja ho hem dit, eren senzilles, com ho són també la major part de peces que configuren les caixes editades per Copley. Però senzillesa no és sinònim de banalitat. A Bombon han apostat per aquesta mateixa senzillesa a l’hora de plantejar aquest projecte, i han encertat de ple. Partint de la cara menys mediàtica de l’avantguarda – la que s’allunya de la galeria i del museu – es pot construir una Història de l’Art alternativa, més humana i que toca de peus a terra. Bombon ha aconseguit establir un diàleg entre l’efervescència cultural dels darrers seixanta i les mancances del present. En el seu moment, S.M.S. parlava de la capacitat de l’art per fer-li el salt al mercat i apropar-se a nous públics; en l’actualitat parla, a més, de la precarietat en què malviu el sector. Ara, potser més que aleshores, els artistes participants en la setena caixa, els galeristes que els han editat i seleccionat i, en definitiva, tot l’ecosistema artístic, ha de fer seu el lema de Copley: la merda s’ha d’acabar. Shit Must Stop

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close