En el tractat titulat Sobre el sublim (segle I aC), atribuït a un suposat professor de retòrica, trobem la primera definició clara d’aquest terme. L’autor fa referència als discursos dels grans oradors explicant-los d’aquesta manera: “la sublimitat duu els oïdors no a la persuasió, sinó a l’èxtasi: és allò meravellós que va unit a una sensació de consternació, i preval sobre el que és només convincent o delitós; la persuasió, com la regla, està a l’abast de tots, mentre que la sublimitat, donant a la parla un poder i una força invencibles, s’eleva sobre cada oïdor”.
Allò sublim, doncs, s’associava a una força gairebé sobrenatural de l’orador, que arrossegava l’oient cap a experiències úniques i extàtiques. Aquesta capacitat del retòric anava més enllà de qualsevol tècnica adquirida, de qualsevol aprenentatge, era totalment intransferible i particular. Amb el temps, aquesta predisposició a la sublimitat es va anar associant a una personalitat especial, a un caràcter particularment inclinat a la inspiració: el melancòlic. Aristòtil ja ho havia observat al Problema XXX: “Perquè tots els que han sobresortit en la filosofia, la política, la poesia o les arts són manifestament melancòlics i alguns fins al punt de patir atacs causats per la bilis negra? ” Aquests “atacs” eren el fruit de la inspiració, una mena d’arrebat irracional que només alguns privilegiats podien gaudir.

Durant el Renaixement la filosofia neoplatònica del cercle dels Medici –Marsilio Ficino particularment- es va interessar molt per la inspiració i la figura de l’artista melancòlic, que va tenir com a màxim exponent a Miquel Àngel encara que al nord d’Europa d’altres creadors com Albrecht Dürer també es consideraven melancòlics i, com a tals, superiors als demés tal com demostra seu el gravat Melanconia (1514), una vertadera oda a l’artista inspirat. Va néixer així el mite de l’artista saturní, mot provinent de Saturn, el planeta que regia la facultat de la contemplació. Aquell que estava sota la seva influència podia arribar a tenir visions de bellesa pura.
Durant el segle XVIII el concepte de sublimitat va esdevenir una categoria estètica en sí, inclús superior a la bellesa. Immanuel Kant va distingir entre allò bell i allò sublim: la bellesa, deia el filòsof, pertany a la esfera humana, és finita, racional, conté ordre i mesura, és clara, harmònica i provoca plaer. Allò sublim, en canvi, pertany a l’esfera natural, és infinita, il·limitada i confosa. Un cel estrellat, una cascada, un incendi… són mostres de la sublimitat en la natura. La força, la violència, el poder, el misteri, el perill… allò sublim provoca una emoció profonda, apassionada, però també temorosa i fins i tot dolorosa. Les dimensions del sublim són enormes, les dimensions de la bellesa són petites, delicades i fràgils.

També al segle XVIII, el filòsof irlandès Edmund Burke definia la sublimitat com “tot el que resulta adequat per excitar les idees de dolor i de perill, tot el que és d’alguna manera terrible, (…); és a dir, que produeix l’emoció més forta que la ment és capaç de sentir”. Pintors nord europeus com l’alemany Caspar David Friedrich o l’anglès William Turner van saber transcriure la sublimitat a través de les seves teles: avalanxes de neu, tempestes, estrets i perillosos congosts, paisatges desolats i solitaris, muntanyes que s’alcen cap al cel, naufragis… eren uns paisatges que reflexaven una nova manera de mirar el món en el que l’home ja no estava al centre de l’Univers sinó que era plenament conscient dels seus límits. Giovanni Battista Piranesi o Francisco de Goya y Lucientes també varen plasmar aquesta nova situació en la que la raó deixava pas a la fantasia i la imaginació. Les Presons imaginàries (1745-1760) de l’arquitecte italià reflecteixen el triomf de la confusió i la irracionalitat, allò bizarro, mentre que els incendis i naufragis de Goya seguien l’estètica del sublim. Dins aquesta última destaquem “El Gos” (1819-1823), una pintura que resulta sumament moderna per la seva època i que ens recorda els color-field-paintings de Mark Rothko: la obra de Goya és un espai pràcticament abstracte, uniforme, dividit en grans registres, talment com els quadres l’artista rus.

Les lectures d’Èsquil i de Nietzsche varen portar a Rothko cap al món grecoromà, el mateix món que el de Longí -el suposat autor del tractat d’oratòria del que parlàvem a l’inici- per intentar captar el que ell anomenava l’“esperit tràgic atemporal”, un esperit molt proper a la sublimitat descrita per Kant i Burke als seus tractats. En una ocasió Rothko va comentar que la gent que plorava davant les seves teles experimentava el mateix sentiment religiós que ell a la hora de pintar-les. Un sentiment proper a l’èxtasi del que parlava Longí però també a la emoció profonda que ens descriu Kant davant una nit estrellada. Una contemplació de l’infinit, de l’Universal, no exempta d’una certa consternació.

La poètica del sublim és innata a l’home i el fa conscient del seu lloc al món, dels seus límits i la seva petitesa, i, en definitiva, de la seva finitud. Però també el connecta amb la grandiositat de la creació i amb la vida, que es manifesta esplendorosament a través la naturalesa. És per aquest motiu que l’estètica del sublim – que va manifestar-se definitivament quan l’home modern va prendre consciència de qui era al segle XVIII- mai ha desaparegut de l’art ni desapareixerà; almenys mentre l’home sigui, encara, un home.