David Bestué ha inaugurat la nova ubicació de la Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona en un espai de tres plantes dins del mateix recinte, a la zona oest de la nau L. Es tracta de la primera gran exposició individual a la seva ciutat natal i ho fa amb un projecte específic produït per a l’ocasió. A cura de Marta Sesé, Ciutat de sorra és una singular mirada sobre Barcelona, des de diferents perspectives i temporalitats, per explorar-ne la seva projecció i potencialitat. Una instal·lació escultòrica i arquitectònica que proposa una revisió d’alguns dels moments significatius de la transformació de Barcelona i de la seva història; el present i el futur de la ciutat en el que serà l’espai definitiu del centre d’art. Amb motiu d’aquesta mostra i d’una altra que farà al Museo Patio Herreriano, es coproduirà la primera gran publicació monogràfica de l’artista.
David Bestué. Ciutat de sorra
A cura de Marta Sesé
Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani
Fins al 22 d’octubre de 2023
El centre d’art contemporani de Barcelona, impulsat per l’Ajuntament de Barcelona i amb el suport de la Generalitat de Catalunya, va iniciar la seva vida al Canòdrom de la Meridiana, on el 12 d’abril del 2010 es va inaugurar l’exposició Canòdrom 00:00:00, resultat d’un concurs de projectes per a artistes visuals convocat pel CoNCA per donar visibilitat a aquest nou equipament artístic, quan encara estava en obres. Per a aquesta primera i única mostra, Jordi Mitjà al·ludia a la primera pedra que se soterra en iniciar qualsevol obra. Dispersió de la primera pedra. Per una inauguració permanent del Canòdrom, era un globus gegant inflable d’aspecte petri, amb el qual l’artista pretenia cridar l’atenció, però al mateix temps proposava un exercici de crítica en relació a l’ús que se’n faria d’aquell nou equipament, que malauradament va tancar poc després. Dos anys més tard, el centre fou inaugurat a l’edifici de la Fabra i Coats i no serà fins el maig del 2019 -de la mà de la historiadora de l’art Joana Hurtado que va guanyar el concurs públic- que per primer cop es fusionaven dos espais: la Fàbrica de Creació Fabra i Coats i el Centre d’Art. Però, amb un inesperat cop de timó, a partir de l’octubre de 2020 l’ICUB la va recontractar per dirigir només el centre, amb el que va suposar tot un procés de reorientació i de noves condicions laborals. Ara, una vegada finalitzat el seu contracte, sobre un nou concurs. Esperem que es pugui consolidar el centre d’art de Barcelona pel que representa en el marc del Sistema Públic d’Equipaments d’Arts Visuals de Catalunya.
Per a estrenar aquest nou emplaçament, s’ha triat a David Bestué, un artista per al qual el teixit urbà és una font constant d’idees que competeixen per estructurar i corporitzar el seu discurs. El seu llenguatge s’ha vist ampliat per un creixent interès per l’escultura, per la matèria i sobretot per com aquesta arriba a imposar-se a la forma. A Ciutat de sorra planteja una investigació en la que busca entendre com s’ha dibuixat el paisatge de Barcelona. Es tracta d’una intervenció escultòrica formada per un conjunt d’obres en les que la tensió entre forma i matèria es resolt a través de diferents processos de transformació dels materials utilitzats. És una recerca que contraposa la Barcelona ideal i la real amb “projectes urbanístics ambiciosos en forma de maqueta i la concepció de la ciutat des d’una perspectiva de progrés”, sense deixar de banda la realitat popular en forma d’imatges distribuïdes en premsa en contra de les actuacions urbanístiques. El mateix Bestué argumenta que volia “detectar tot el que ha estat oblidat a la història de Barcelona, des del 1979 fins al 2011; del primer ajuntament democràtic fins a l’inici d’un nou paradigma amb el moviment del 15M”.
En el recorregut pels tres àmbits, intenta portar a la dimensió objectual, conceptes intangibles, de la mateixa manera que ho fan alguns recursos literaris propis de la poesia. Com a premissa del relat, Bestué es pregunta: Què configura la història d’una ciutat? I la resposta la troba en els sediments que les tempestes retornen, arrossegats per les aigües. Tot allò desaparegut o arraconat és de l’interès de l’artista i omple el recinte d’objectes trobats, recuperats o reinterpretats que transiten entre l’espai públic, el privat, el del cos o el de la pròpia consciència personal i social. En la seva indagació, ha treballat amb referents d’un passat més o menys recent, molts d’ells fruit d’una immersió a la premsa d’aquest període, centrada a l’hemeroteca de La Vanguardia, als que s’hi sumen elements del present. Utilitza el diari com a font documental i també com a material, de forma literal, construint amb la seva cel·lulosa diferents peces.
A la primera planta, es barregen elements que conformen una mena de museu de curiositats vinculats a la ciutat i restes d’un passat, com ara una flor que creixia a les dunes de Can Tunis als anys 30 avui desaparegudes, escultures fetes amb escòria de la depuradora de Sant Adrià, una corda teixida amb restes de palmera o una escultura de cel·lulosa feta a partir de diaris triturats que pren com a referència les quatre falques de l’escultor alemany Ulrich Rückriem que hi ha a Pla de Palau. A més, aplega obres d’autoria diversa, testimonis d’aquest subconscient col·lectiu. Inclou vestigis de projectes urbanístics com els del Camp de Tir de les Olimpíades del 92, obra dels arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós, que resten emmagatzemats a un descampat a la Ronda de Dalt. A la sala hi exhibeix una estructura de formigó i un banc de ferro. També incorpora uns plàstics que el temporal va arrossegar fins a la platja.
Per tal de reconstruir una història no explicada de la ciutat, a la segona planta, s’hi troba una col·lecció de maquetes recuperades de diferents arxius de la ciutat que conviuen amb una videocreació projectada sobre tres pantalles amb titulars i imatges de La Vanguardia, entre 1980 i 2011. S’acompanya d’una cançó d’Hidrogenesse que ha estat creada a partir de titulars seleccionats per Bestué. A la planta superior, presenta un conjunt escultòric amb peces produïdes amb materials frescos com ara un mur cobert de pètals de flors de la mateixa ciutat per criticar les places dures i el ciment que ens envolta i demanar zones verdes. Igualment, escampa un seguit d’objectes com si haguessin estat empesos per la tempesta.
David Bestué (Barcelona,1980) és llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i la seva obra s’ha caracteritzat per la simbiosi entre forma, arquitectura, poètica i ironia des del treball en diversos formats com l’escultura, el vídeo o la fotografia. La seva obra bascula entre una raó poètica i una mirada irònica i des dels seus inicis ha mostrat un profund interès per l’arquitectura i la forma. Prova d’això són els seus llibres Enric Miralles a izquierda y derecha (también sin gafas) (2010) i Formalismo Puro. Un repaso a la arquitectura moderna y contemporánea de España (2011). Un altre dels seus focus d’interès és la relació entre l’escultura i el llenguatge, palès en algunes de les seves exposicions individuals com ROSI AMOR, al Museu Reina Sofia (Madrid, 2017), Pastoral, a La Panera (Lleida, 2021) o Aflorar, al Museu Jorge Oteiza (Alzuza, 2022). També ha comissariat exposicions com La plaça, en un espai públic de l’Hospitalet de Llobregat (2019) i El sentit de l’escultura a la Fundació Joan Miró (Barcelona, 2021). A començaments dels 2000, va treballar juntament amb Marc Vives, amb qui constituí la formació Bestué-Vives i amb qui exposà a la Biennal de Venècia l’any 2004.
Can Mamella
Quan la fàbrica tèxtil estava en funcionament, la Fabra i Coats tenia un sobrenom: Can Mamella. Entre que el 80% del personal eren dones i que donava de menjar a tot el barri (a mitjan 1960 la plantilla era de més de quatre mil persones, majoritàriament de Sant Andreu), es deia que era com un enorme pit que sempre rajava. Amb aquesta idea, el centre d’art obre un lloc d’intercanvi intergeneracional on compartir i explorar conjuntament les línies discursives i les pràctiques dels i les artistes que configuren la programació de cada any. Pel 2023, coincidint amb l’exposició de David Bestué, la directora, l’ha convidat a dissenyar i conduir plegats aquesta edició.
El nou espai, reformat pels arquitectes Manuel Ruisanchez i Francesc Bacardit, compta amb una sala d’actes que permetrà allotjar programes públics i de mediació i també s’hi han incorporat noves àrees de treball: taller, magatzem propi i oficines. El nou centre integra a més novetats com una zona familiar i un servei gratuït de canguratge per a infants d’entre 4 i 12 anys, que s’emmarca dins del programa Concilia Cultura de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB).
