Arts visuals / Exposicions

La voluntat rupturista de Jaume Sans

Considerat una figura destacada del moviment surrealista català, la trajectòria artística de Jaume Sans (1914-1987) va més enllà d’un llenguatge específic. L’exposició “Jaume Sans. Del surrealisme a l’abstracció” palesa les seves temptacions avantguardistes i proposa un itinerari pels diferents registres estilístics que va conrear al llarg de tres dècades en les que va del surrealisme de joventut dels anys 30, passant per una abstracció entre geomètrica i biomòrfica durant els anys 50 fins a l’informalisme dels 60. La panoràmica dels seus treballs aborda l’escultura i la pintura, el disseny i l’arquitectura.

Jaume Sans. Del surrealisme a l’abstracció
Galeria Marc Domènech
Passatge Mercader, 12. Barcelona
Fins al 28 de febrer de 2020

A Catalunya, la dècada de 1930 va viure una efervescència avantguardista que resplendia fonamentalment en tres focus: Barcelona, on els Amics de l’Art Nou van exercir un paper clau en la promoció i difusió de l’art nou que es feia dins i fora del país, tallant amb la grisor cultural del moment i agitant els pòsits artístics; Lleida, on un grup de joves artistes optà per abandonar les inèrcies artístiques de l’escena local posant en pràctica alguns dels principis de l’avantguarda i l’Empordà; un col·lectiu geogràfic, que participà dels codis dalinians. Dels diferents ismes, el surrealisme va gaudir de gran seguiment entre els artistes, sobretot per la influència de Miró i Dalí, fins al punt de convertir-se en una de les línies prioritàries de l’avantguarda artística fins a l’esclat de la Guerra Civil que estroncà les seves possibilitats. Quan anys més tard aparegueren primer Cobalto 49 i després el Club 49, molts dels protagonistes foren els mateixos que havien impulsat ADLAN i dins d’aquesta òptica Dau al Set en fou la culminació.

Jaume Sans. Dibuix preparatori de l’obra ‘El benefactor trompeta’, 1932-1935. Cortesia Galeria Marc Domènech.

Jaume Sans. Del surrealisme a l’abstracció que presenta la Galeria Marc Domènech és la primera exposició d’aquest artista que s’organitza en més de 60 anys en una galeria privada i ens ofereix l’oportunitat de resseguir altres períodes que superen els llindars del surrealisme. Un antecedent fou la mostra Jaume Sans (1917-1984). La seducció de les avantguardes, comissariada per David Santaeulària i presentada el 2016 pel Museu de Mataró la qual va exhibir per primera vegada i de manera integral tota la seva trajectòria, caracteritzada  per una constant investigació formal i per un afany creatiu que es tradueix en altres disciplines: arquitectura, interiorisme i disseny.

Personatge inquiet, polifacètic i difícil d’encasellar, Jaume Sans (Sitges, 1914-1987) es va interessar en mons creatius molt diversos. Va formar part de grups i col·lectius que a la Barcelona dels anys 30 van adoptar els postulats de l’avantguardisme en contra de la pràctica artística dominant, que privilegiava un art figuratiu d’arrel noucentista. Va residir amb la seva família a Cuba fins als onze anys i de tornada a Catalunya, ​​va entrar en contacte amb la revista ”L’Amic de les Arts”, editada a Sitges de 1926 a 1929 i dirigida per Josep Carbonell; una de les publicacions periòdiques que va contribuir a revolucionar el panorama artístic dels anys 20. Al seu voltant s’agrupaven artistes com Salvador Dalí, el crític d’art Sebastià Gasch o els escriptors Josep Vicenç Foix i Lluís Montanyà. Igualment, un personatge cabdal per a Sans fou l’escultor Àngel Ferrant, professor a l’Escola d’Arts i Oficis, on es va iniciar amb la utilització d’objectes i elements quotidians, lluny de la formació formal tradicional que marcava l’acadèmia. El 1935 va mostrar la seva obra escultòrica al costat de Ramon Marinel.lo i Eudald Serra a l’exposició Tres escultors organitzada per ADLAN. Les principals ànimes del grup eren l’arquitecte Josep Lluís Sert, l’empresari i fotògraf Joaquim Gomis i el promotor de les arts Joan Prats, al que es van integrar artistes com ara Artur Carbonell, Leandre Cristòfol, Àngel Ferrant, Esteve Francès, A.Gamboa-Rothwoss, A.G.Lamolla, Ramon Marinel·lo, Joan Massanet, Maruja Mallo, Àngel Planell, Nadia Sokalova, Remedios Varó, Joan Ismael i el mateix Jaume Sans, per defensar un art d’acord amb l’esperit del moment. Aquesta exposició de tall surrealista de tres joveníssims artistes va resultar clau en l’evolució de l’escultura catalana. Es va inaugurar el 26 de març de 1935 a les Galeries Catalònia, dirigides pel marxant Josep Dalmau i per a la difusió de la mostra es comptar amb un cartell de Salvador Ortiga, realitzat manualment amb collage i fotomuntatge. 

Jaume Sans: Nibelung, 1956. Cortesia Galeria Marc Domènech.

Un altre esdeveniment en la seva carrera cal trobar-lo en la participació a l’Exposició Logicofobista (nom que significa fòbia a la lògica), organitzada també per ADLAN i liderada per Magí A. Cassanyes, que fou inaugurada el 4 de maig del 1936 a la Llibreria Catalònia. Va estar protagonitzada per una segona generació del surrealisme que no es va consolidar a causa del conflicte bèl·lic. La majoria dels artistes van exiliar-se i les obres van desaparèixer en la seva major part, ja sigui per les represàlies del franquisme -que considerava el surrealisme revolucionari i anàrquic-, o per l’exili forçat. S’hi varen exposar 39 obres, entre pintura i escultura, comptant amb la participació d’artistes com ara Àngel Planells, Artur Carbonell, Esteban Francés, A. Gamboa, A.G. Lamolla, Joan Massanet, Maruja Mallo, Nadia Sokalova, Remedios Varo, Juan Ismael, Leandre Cristòfol, Àngel Ferrant i Ramon Marinel·lo.

En aquesta època Jaume Sans començà també a pintar, amb una predilecció per les formes orgàniques. Encara que van ser molts els referents que van orientar les diverses direccions del surrealisme espanyol, les formes dalinianes van exercir un protagonisme indiscutible. Els objectes tous i les mal·leables formes de Dalí van deixar la seva empremta indeleble i es van instal·lar definitivament en artistes com González Bernal, Àngel Planells, Joan Sandalinas, Esteban Francès, Antonio García Lamolla, Ismael González de la Serna i també en Sans.

Jaume Sans: Sense títol, c.1955. Cortesia Galeria Marc Domènech.

A partir de l’any 1945, un cop es comença a superar l’època més negra de la postguerra, emergeixen a Catalunya diversos grups i iniciatives per a reactivar el panorama artístic del país i intentar connectar-lo novament amb l’esperit de les avantguardes. Per això, alguns dels membres de l’associació dels Amics de l’Art Nou que continuaven aquí després de la guerra civil van constituir, amb gent més jove, noves entitats. El Club 49 –que adoptà aquest nom degut a l’any de la seva creació- va ser una de les més destacades i acabà convertint-se, especialment durant els primers anys 50, en la institució catalana més dinàmica i imaginativa de promoció de l’estètica que, els anys 30, també animava l’ADLAN: l’art nou. Destacar el seu paper dinamitzador en el panorama de l’art català i el seu esperit de modernitat que inspirava la interrelació entre les arts i que propugnava en un concurs d’expressions també amb el cinema i el jazz. Després de la Guerra Civil Sans es vinculà amb el Club 49 i en aquesta època els seus treballs denoten un sentit constructiu i una gran sensibilitat arquitectònica, tot i que més filtrats per l’informalisme i l’abstracció geomètrica com les obres que presentà a l’exposició que la Sala Gaspar li va dedicar el 1957.

L’artista s’interessà també per l’arquitectura moderna donada la seva proximitat amb l’ADLAN i el GATCPAC -Grup d’arquitectes i tècnics catalans per al progrés de l’arquitectura contemporània-. Sans tingué relació amb alguns dels membres d’aquesta agrupació, així com, amb integrants del Grup R, que impulsà una recuperació de la modernitat entre l’arquitectura, l’art i altres disciplines. L’artista va arribar a col·laborar amb l’arquitecte Josep Pratmarsó en la projecció de residències a la Costa Brava, i també va fer interiorisme i disseny de mobiliari.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Premi GAC 2022 a la Crítica d’Art (Galeries d’Art de Catalunya). Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close