La Capella presenta la instal·lació escultòrica “Makebelieve Neuromancer” de Lucia C. Pino; la primera mostra individual del programa Barcelona Producció 2021-2022 dedicat a promoure la creació en les pràctiques artístiques contemporànies que implica a artistes, comissaris, crítics i investigadors escollits per un jurat independent. La proposta d’aquesta artista explora la mutació, el canvi i la transitorietat i conforma un paisatge immersiu fet d’estructures inestables que testimonien la fragilitat i la precarietat.
Lucía C. Pino.Makebelieve Neuromancer
La Capella
Hospital, 56
Barcelona
Fins al 30 de maig de 2021
El dubte i la provisionalitat són dispositius que l’artista Lucia C. Pino (València, 1977) planteja en els seus treballs per reflexionar sobre el moment present. Ens adverteix de la fragilitat i la pobresa del món i de la temporalitat i la inseguretat que vivim amb la utilització de materials que cadascun d’ells té un significat pels conceptes que evoca. Donar forma a allò precari és deixar testimoni de la debilitat de l’ésser humà. Li interessa posar l’èmfasi en l’alteració del lloc com a espai habitable i transitable, concentrant el seus esforços en valorar les seves característiques. La seva pràctica artística tendeix a posar el focus en l’escultura i en els estudis volumètrics, entenent-los en un sentit ampli, a través dels vincles que estableix entre objectes, materials, associacions i comportaments. Amb això el que fa és generar experiències diverses en produir relacions entre l’espai i la persona que l’experimenta, tothora amb voluntat desestabilitzadora. Igualment, el comportament dels materials transgredits per diferents tractaments i les seves mutacions, configura una altra línia de treball que investiga les accions/reaccions.
Lucía C. Pino. Una de les obres de la instal·lació Makebelieve Neuromancer. Fotografia Pep Herrero. Lucía C. Pino. Una de les obres de la instal·lació Makebelieve Neuromancer. Fotografia Pep Herrero.
A través del concepte d’armadura, de profilaxi i d’acoblament escultòric, la instal·lació immersiva Makebelieve Neuromancer explora la idea de la transitorietat i la seva capacitat de mutació. Els estats de la matèria, la recerca de les seves qualitats i el procés de transformació són els aspectes que indaga en aquest paisatge de la memòria amb elements que s’han convertit en objectes diferents. En assajos d’alteració de la seva substancialitat, materials com ara resines, plàstics sintètics, fibra de vidre o làtex han estat sotmesos a canvi morfològics, buscant el moment en què la mal·leabilitat i l’elasticitat alteren la forma. Per efecte de calor, pes, tensió, torsió i plegat i mitjançant processos de compactació i fusió tecnològica transforma i modifica estructures fins a convertir-les en disposicions híbrides i residuals, conglomerats de sediments i pòsits heterogenis. Les escultures cartilaginoses, concebudes com a cossos i carcasses, fetes de pells i capes, guarden el pes de la seva història viscuda.

Segons Pilar Cruz, l’autora del text que acompanya la mostra, “El títol, Makebelieve Neuromancer, és un joc de paraules parelles que deriven de dues ficcions transgressives de finals del segle XX, obres de culte en el món queer: Stone Butch Blues, de Leslie Feinberg, i un dels relats del llibre Chelsea Girls, d’Eileen Myles, que ens porta de viatge al·lucinatori pels bars gais de la Nova York dels anys noranta. La ficció dels cossos com a escultura viva de cap a cap de la ciutat es recrea en la ficció de l’espai expositiu, amb la imatgeria i la semiòtica d’un espai que ha estat religiós. Els versos que segueixen el títol són una torsió lingüística d’un dels poemes de The Black Unicorn, d’Audre Lorde. La torsió a la qual l’artista sotmet la paraula la converteix en un material més del seu treball i redunda en el qüestionament del que se suposa que són les coses, primer perquè, ja ho hem dit, tot és en canvi continu, i segon, perquè si els materials que tenim no ens serveixen, per què no els modifiquem”.

La mirada de Lucía C. Pino estableix una relació entre espai i objecte en un recorregut que agafa sentit en relació amb altres peces i amb l’arquitectura que les acull. En aquesta proposta vol evidenciar la caducitat com a lloc per reescriure el vincle que establim amb l’espai arquitectònic. La instal·lació està configurada per un seguit de làmpades industrials situades a ras de terra que il·luminen l’antic paviment de pedra, tot creant una atmosfera d’estranyesa en enfocar el que trepitgem i que normalment passa desapercebut. Per altra banda, a cadascuna de les capelles laterals i a la part central, instal.la unes lleugeres armadures transparents de cossos de dones suspeses en esquelets metàl·lics per reivindicar la necessitat de protecció cap a les ingerències i agressions a les estan sotmeses. La precarització consisteix en convertir en inestable allò cert i veritable i és aquesta la clau de la seva obra. Ha estat premiada com a millor artista espanyola de 2020 per DKV-Swab. Així mateix, ha rebut un reconeixement ArtsFAD i una Beca de Recerca i Creació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya el 2019.

El programa Barcelona Producció va néixer l’any 2006 amb l’objectiu d’incentivar la producció en l’àmbit de les pràctiques artístiques contemporànies. Promou la participació d’artistes, comissaris, crítics, investigadors i altres professionals centrats en l’art i la cultura contemporània a través d’una convocatòria oberta i una selecció de projectes efectuada per un jurat independent. Amb aquesta iniciativa, La Capella ofereix un suport a les necessitats econòmiques i de producció de la comunitat artística de Barcelona i la seva àrea d’influència, amb l’objectiu d’acostar a tots els públics les línies discursives de l’art actual. Es tracta de plantejar unes condicions de selecció que possibilitin als autors dels projectes concórrer de manera transparent i sense intermediacions. Conformen l’edició de Barcelona Producció 2021-2022, quinze projectes: Lucía C. Pino, Gerard Ortín, Oscar Holloway, Christian Alonso, Jaume Ferrete, Mercè Ortega, Julián Pacomio, el col·lectiu NeuroDungeon, Cristian Herrera, Mario Santamaría, el col·lectiu Du-Da (Sarai Garcia, Belén Soto, Sonia G Villar i Clara Piazuelo), Martín Vitaliti, Anna Pascó i Ariadna Parreu. A més, What the Cell! Una mirada macro a la unitat de la vida, de Teresa Rubio, és el projecte de mediació que trenarà els diversos projectes artístics a la comunitat propera a La Capella i generarà un seguit de connexions transversals que creuaran tota la temporada mitjançant jocs d’escala que van des d’allò més micro (la cèl·lula) a allò més macro (el cosmos).
Una de les obres de la instal·lació Makebelieve Neuromancer. Fotografia Pep Herrero. Una de les obres de la instal·lació Makebelieve Neuromancer. Fotografia Pep Herrero.