Arts visuals / Exposicions

La monstruositat és no escoltar-se

El Bòlit de Girona planteja una recerca sobre el cos a partir de la noció de monstruositat i de la possibilitat d’esdevenir un altre en una exposició que pren el títol d’Hélène Cixous, pionera del pensament feminista, per endinsar-ser en les diverses manifestacions d’una carnalitat que ja no es vol sotmesa als dictats del pensament androcèntric. Una experiència tan alliberadora com, sovint, incòmoda.

“Ningú, fins ara, ha determinat el que pot el cos”, deia Baruch Spinoza a la seva Ètica, i tota una literatura es va posar en marxa des del segle XVII per mirar d’esbrinar si es referia a les capacitats, les limitacions, el caràcter imprevisible o el poder irrefrenable d’aquest cos que amb tanta facilitat passa de l’adoració al fàstic. Per al discurs feminista, més enllà de la construcció cultural que a cada època ha procurat modelar-lo al seu gust, no hi ha dubte que el cos de la dona ha estat el més maltractat de la història, i en general tot aquell en el qual, des de la perspectiva androcèntrica, encarni la diferència i la fugida de la norma. De manera que aquell “ningú no sap de què és capaç un cos” de Spinoza potser és la classe de pregunta que es faria algú que en el fons se sentís molt segur dins del seu, però difícilment se la plantejarà ningú per a qui fins i tot el “contorn” d’aquest cos és una frontera indecisa.

“La monstra”, d’Ingrid Guardiola, un mosaic de figuracions sobre la dona monstruosa en l’art, la literatura, l’antropologia o la medicina. Foto: Carles Palacio.

Les preguntes sobre el cos, al capdavall, quasi sempre les formula el mirall; és a dir, la mirada de l’altre, de qui sovint inferim judicis despietats. Hélène Cixous, un referent cabdal de la crítica feminista i també de la present exposició del Bòlit de Girona, explica en un dels pocs textos seus traduïts fins ara al català el conflicte que va plantejar-li el seu cognom (la pell administrativa), que a l’Algèria francòfona on va néixer no reconeixia ningú i que va arribar a considerar de sacrificar per un pseudònim. “Cixous” era un nom estrany, impronunciable i salvatge, un nom “expòsit”, pitjor que un nom jueu sota la França de Vichy, fins que algú va revelar-li que provenia de la llengua berber. A partir d’aquell moment, explica, va deixar d’avergonyir-se’n, com també del seu nas aguilenc. “In extremis vaig renunciar a les meves marques. D’allò que em vaig protegir, protegint el meu nom i el meu nas, era de la temptació de renegar.”

Hélène Cixous llegeix un fragment del relat “El carreró de les bruixes”, en un vídeo de l’exposició. Foto: E.V.

Cixous, sigui com sigui que ho pronunciïn al departament d’identificació policial, és present en aquesta exposició des del títol mateix, extret no pas de La llengua m’és l’únic refugi (Lleonard Muntaner Editor), sinó d’El riure de la Medusa, un llibre de 1975 mai traslladat al català (una altra manifestació de monstruositat) en el qual es preguntava què volia dir viure en un cos de dona i com s’escriu, per tant, des d’aquesta corporeïtat. És una pregunta molt més pertinent del que podia fer preveure l’aparent taxonomia (una dona amb cos de dona escriu —o canta, o estima, o mor— com una dona?), si es fa present la dificultat de parlar des del propi cos quan aquest ha estat en mans dels altres i potser l’única possibilitat de dir-se és inventar un altre jo, un subjecte nou, “desfamiliaritzat”, que és com dir “desestigmatitzat”.

Ha fet falta que moltes altres abjuressin del que s’esperava d’elles perquè Cixous acollís la seva diferència, des de l’Eva bíblica fins a les histèriques confinades a la Salpêtrière, des dels degollaments venjatius d’Artemisia Gentislechi fins als maniquins desmanegats de Hannah Höch. Tota una “genealogia de la monstruositat” com la que ha recreat Ingrid Guardiola al mosaic pròleg La monstra, perquè ens reconeguem en l’anomalia i la insurrecció com un dret tan respectable del nostre ser humans com el dels ornitorrincs de ser els únics mamífers que ponen ous. Aquesta, doncs, que és una exposició de “monstres”, en realitat no n’exhibeix cap a dins, tot i que l’atmosfera que s’hi recrea, en una penombra semblant a la d’una cova habitada per veus inquietants que piulen i xerrotegen, estimula un cert estat d’angoixa més o menys deliberat. “Ja m’està bé, que la sensació no sigui reconfortant: el pensament que vol despertar tampoc no ho és”, admet Ingrid Guardiola, que ha assumit el comissariat al costat de Marta Segarra, experta en estudis de gènere i amb qui ja va publicar a Arcàdia, el 2021, un assaig epistolar prodigiós, Fils, on s’apuntaven algunes de les línies que travessen aquesta exposició.

Jara Rocha, el dia de la inauguració de “La carn diu ver…” a la capella de Sant Nicolau. Foto: Carles Palacio.

Una de les pedres angulars de la gestió d’Ingrid Guardiola al capdavant del Bòlit, i també d’aquest El meu cos coneix cants inaudits…, és que cada exposició serveixi per promocionar una intensa recerca al voltant de qüestions d’actualitat, des de les petromasculinitats al narcohumanisme o el feminisme. “És un dels privilegis de treballar per a un centre públic com el Bòlit”, raona la investigadora. En aquest nou projecte, s’invita a reflexionar sobre el tractament dels cossos just després d’una pandèmia que va comportar la seva cancel·lació, reduïts a la consideració d’agents potencialment contagiosos i confinats per decret, i en ple debat sobre la llei trans i els drets de les persones LGTBI. Per a les dones, la relació amb el cos ha estat un conflicte viu des de temps immemorials. Ben mirat, mai no han pogut disposar-ne lliurement, subjectes com estan a la mediació dels poders de l’estat, la regulació del mercat de treball i les obsessions de la indústria cosmètica per patrocinar determinats models sexuals. Afirmar-se com a dona davant el món, encara avui, comporta encaixar en l’arquetip de la bella dorment.

Les artistes de l’exposició, al contrari, desvelen altres inquietuds mentre raonen sobre “què significa viure en un cos de dona al segle XXI”, més enllà de la insistent discussió sobre la identitat genital, remarca amb certa fatiga Ingrid Guardiola, més interessada, en canvi, a “tornar a la carn”, a aquella “casa” de la qual ha estat expulsada, com en diu Cixous, per continuar representant el paper de la bèstia, de l’animal nocturn i maquinador que li ha atribuït l’amplíssima literatura masculina. Ben mirat, la pregunta pertinent, com remarca la directora del Bòlit, ja no és “qui soc, sinó que esdevinc”.

Instal·lació de Mireia Trias i Maria Isern “Del peix l’espina”. Foto: Carles Palacio.

La primera empenta d’aquest projecte prové, a més de Cixous, de la interrogació de Mireia Trias, una de les artistes presents a l’exposició, que es proposava elaborar un treball sobre la representació de la monstruositat en el cinema i va demanar assessorament a Ingrid Guardiola per aprofundir-hi, amb la intuïció que deixar de ser tu per esdevenir un altre és un procés transformador i al mateix temps alliberador, si permet desprendre’t de prejudicis i de la tirania de les modes. Del peix l’espina, el videoassaig que ha acabat presentant al Bòlit conjuntament amb Maria Isern, traça una paràbola des de la tradició cristiana fins a la descarnació a través de la gana i el desig, de la qual l’anorèxia, “una eròtica demolidora”, seria gairebé un ritual alhora d’automutilació i èxtasi que posa en dubte el cost de pertànyer a una “normalitat” estandarditzada.

Fotograma de “The House is Black” (1962), de la poeta iraniana Forough Farrokhzad. Foto: Bòlit.

De la desena d’artistes que participen en la mostra, no n’hi ha cap, però, que commogui tant com la cineasta i poeta iraniana Forough Farrokhzad, de qui es projecta el documental The House is Black (1962), sobre una leproseria que enfronta l’espectador amb l’altre absolut, aquell qui ha perdut el cos, que ha quedat subsumit en una carn que es desfà, i que, així i tot, és capaç d’engendrar bellesa i redreçar-se amb una esplendorosa dignitat. Farrokhzad, que va morir molt jove d’un absurd accident de trànsit, no pot ser acusada de morbositat per l’elecció del seu tema: hi ha una lentitud, en la filmació, que respecta el temps d’uns cossos que preferirien amagar-se, i de fet va implicar-s’hi de manera tan veraç, que va afillar-se una de les nenes de l’asil.

Laia Estruch imita el so de les aus a “Ocells perduts”. Foto: Bòlit.

Concebuda com “un cant coral sobre les possibilitats vitals i creatives dels cossos de les dones quan surten del lloc que la societat els ha assignat”, l’exposició del Bòlit posa en dubte tot allò que amb massa precipitació es defineix com “anormalitat”, a falta de calaixos immaculats on endreçar-ho, però també d’una manera literal, presentant-se com un guirigall de veus que es criden les unes a les altres; és a dir, ja descorporeïtzades i en procés de construir-se com a alguna altra cosa. De nou és Ingrid Guardiola qui observa que “les dones, acostumades a ser habitades per moltes veus, quan pensen la seva identitat, acaben sent un cor que canta”. A vegades, la mateixa veu es fa cos, com en la proposta de Laia Estruch Ocells perduts, on imita la piuladissa de les aus per allotjar dins seu fins i tot el món d’una altra espècie animal, o es converteix en la malla porosa de Marina Núñez a Immersió, on a partir d’un programa de fractals crea una atmosfera en què els cossos queden absorbits per la mateixa matèria de l’entorn fins a engendrar un organisme nou. Més densa de concepte, la instal·lació x, y, z: volumètric regimes, de Jara Rocha i Femke Snelting, presenta un cos desmembrat i tornat a compondre com un arxiu digital en procés que trasllada la crítica al biopoder també a les tecnologies del món digital. Al capdavall, també dins el suposat anonimat de les xarxes som esclaus dels algoritmes i estem obligats constantment a definir-nos amb un “perfil”.

Eva Vázquez
Llicenciada en història de l’art i periodista cultural al diari El Punt Avui, ha comissariat diverses exposicions relacionades amb la revisió històrica de l’art del segle XX a Girona. Ha dedicat treballs monogràfics a Josep Aguilera, Josep Clarà, Emília Xargay i Fidel Aguilar, i ha col·laborat en llibres d’artistes com Josep M. Oliveras, Jordi Puig, Vicente Huedo, Claudi Casanovas i Lluís Estopiñán.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close