Celso Lagar i Hortense Bégué, pintor i escultora, varen instal·lar-se a Catalunya durant llargs períodes entre el 1915 i el 1918. Aviat varen relacionar-se amb els cercles artístics i literaris noucentistes i avantguardistes. Junts exposaren a les Galeries Dalmau i Laietanes, també feren estades a Girona i Blanes. L’exposició que dedica el Museu d’Art de Girona a la parella mostra l’obra dels dos artistes i assenyala la rellevant i molt actual necessitat de reivindicar aquelles dones que varen ser artistes en una època en la que la societat no les valorava i sovint oblidava.
Celso Lagar i Hortense Bégué. Els anys catalans (1915-1918)
Comissàries: Maria Lluïsa Faxedas i María José González Madrid
Museu d’Art de Girona
Fins al 21 de març de 2022
L’esclat de la Primera Guerra Mundial va causar la fugida cap a territori neutral de molts artistes residents en els països que havien entrat en conflicte i la proximitat de Catalunya a la frontera en propicià aviat l’arribada. L’èxode intel·lectual i artístic va tenir un efecte ràpid al nostre país i en poc temps es va produir una intensa reacció creativa i intel·lectual protagonitzada pels artistes nouvinguts i també pels natius que es deixaren portar per la nova agitació. En aquest context, la convivència entre tradició i innovació artística esdevindria una realitat ben palpable.
Fets determinants varen afavorir i materialitzar l’onada expansiva: l’avantguarda ocupava els espais expositius —la Galeria Dalmau en seria epicentre— i omplia les pàgines d’estimulants i noves publicacions. Aquesta conjuntura detonaria el 1917 amb l’organització de l’Exposició d’Art Francès, l’arribada dels Ballets Russos de Diaghilev acompanyats per Picasso i la publicació del manifest Art-Evolució de Joaquim Torres García. El pòsit noucentista, d’altra banda, seguia actiu i la jove gernació d’artistes que constituiria la Generació del 17 apuntava ja maneres.
Lagar i Bégué varen ser dos dels artistes forasters que s’instal·laren en aquesta Catalunya imparcial, de fets però no de posicionaments respecte a la guerra, que havia fet eclosió culturalment, però que vivia un temps de crisi social. Celso, nascut a Castella i Lleó, i Hortense, provinent d’un petit poble de l’Occitània, s’havien conegut a París cap al 1913 i iniciat un periple de vida compartida en l’àmbit sentimental i també en l’artístic.
Es pot dir que els dos iniciaren a Barcelona el seu camí professional, tot i que fou Celso qui destacaria amb diferència. Varen exposar plegats a les Galeries Dalmau i a la sala La Cantonada el 1915, i a les Galeries Laietanes el 1918. Lagar ho faria a l’activa i noucentista Sala Athenea de Girona i repetiria a les Laietanes. També participaria amb el col·lectiu de Les Arts i els Artistes a l’Exposició d’Art promoguda per l’Ajuntament de Barcelona del 1918. Davant l’obra del pintor, la crítica opinaria positivament en termes de talent, esforç i innovació, però al mateix temps en destacaria el caràcter dissemblant. Des de Catalunya la parella va fer alguns viatges amb destinació a París, Madrid i Bilbao per presentar les exposicions de Lagar.
En la pintura de Lagar trobem la síntesi de múltiples expressions plàstiques, sobretot de caràcter avantguardista, filtrades per una mirada i composició pròpies que derivarien en la creació del seu planisme. Aquest moviment gens explícit va ser concebut a títol personal i es caracteritzà sovint per l’adició de plans, la manca de perspectiva i el colorisme.
Sense buscar influències expresses, la impressió que revela l’obra lagariana és la d’haver assolit amb nota el bagatge de les insurreccions plàstiques succeïdes durant els primers anys del segle XX. Els segells de Cezánne, Vlaminck o Modigliani, també el del Picasso arcaic –picant l’ullet al seu període rosa-, la descomposició formal de Juan Gris, el vibracionisme de Rafael Barradas o les cadències a l’estil Delaunay, delaten el procés creatiu d’un artista curiós i impulsiu que es movia a gust i sense reserves en la diversitat estilística. El Lagar d’aquesta etapa a redós català experimentà en aquesta línia convergent i a l’hora heterogènia d’estils sense deixar de banda la marca noucentista autòctona que a vegades retrobem en la incorporació als paisatges de les sinuositats sunyerianes.
La inquietud mudable de l’artista es pot observar també en les col·laboracions que feu en revistes emblemàtiques de l’època, vinculacions que manifesten d’altra banda l’avinença del pintor i de Bégué amb significades personalitats de les corrents noucentista i avantguardistes. Revisem: el febrer del 1915, el pintor publicava un article a la revista Cultura de Girona sobre el renaixement de l’art després del cubisme que dedicava a Xènius – segons Joan Sacs el primer en embadalir-se amb les extravagàncies pictòriques de Lagar-. El 1916 publicava els seus dibuixos a la Revista Nova i el 1917 a la literària i francòfila Troços de Josep M. Junoy, el mateix any en el que apareixia també a la més subversiva Un enemic del poble de Joan Salvat-Papasseit. En aquest últim cas, Hortense, també seria convidada a col·laborar. Més enllà de què o a qui representaven les revistes, la dualitat estètica que deixen veure els dibuixos proven l’ambigüitat amb la que jugava el pintor.
A la fi, Lagar, ha estat un artista reconegut tot i que no es pot dir que prou, mentre que Bégué ha patit l’oblit. Ser dona artista, parella d’home artista i escollir l’escultura com a llenguatge expressiu l’afrontava a un repte difícil de vèncer. La curiositat plàstica i la voluntat de superar-se en l’època que va viure, però, ja són prou mèrits per a ser recordada. La poca obra que se li coneix, centrada especialment en el tema animalístic, mostra versatilitat de tècniques i materials i exhibeix unes formes essencials molt atractives, netes de detall i d’ornaments.
El Museu d’Art de Girona recupera la pintura de Lagar i posa en valor la de Bégué. Les obres del pintor que s’hi poden veure s’emmarquen principalment en el període d’estada de la parella a Catalunya, una etapa que es percep reveladora i productiva per a un artista difícil de catalogar i, de fet, poc interessat a ser-ho. Pel que fa a Bégué, suport fonamental de Celso, se’n rescata la figura i una producció escassa però amb personalitat i signatura pròpies.