Arts visuals

L’Andart: ‘mottainai’ o la tristor de la pèrdua

Dia rere dia rere dia i encara un dia més, Facu Santana i família contemplen el contenidor d’escombreries a l’inici del Camí Ral de la Massana. Necessàriament, perquè hi viuen al costat mateix. “Passes al matí i ja hi ha coses, tornes unes hores més tard i n’hi ha d’altres”. De tot, des de cadires a microones, bicicletes senceres o a trossos, qualsevol estri que passi per mans humanes en el dia a dia, i moltes en perfecte estat, puntualitza el fotògraf, ofès amb el malbaratament. Santana va captar aquesta realitat amb la seua càmera, un treball que, juntament amb el d’altres artistes, es pot contemplar en la cinquena edició de L’Andart.

Consciència mediambiental a banda, l’ull de Facu Santana va començar a interpretar el contenidor i els seus voltants com una instal·lació artística, espontània i efímera, així que durant mesos i mesos en va plasmar els canvis amb la seva càmera. Quasi dues-centes instantànies, una part de les quals s’exhibeix ara, en la cinquena edició L’Andart, que en aquesta ocasió té com a seu la parròquia andorrana de Sant Julià de Lòria. Inaugurada el passat dia 15 i visitable durant dos mesos. Seixanta i escaig artistes, d’una vintena de nacionalitats (San Marino és país convidat, de microestat a microestat, virtus unita fortior, com diu el lema del Principat), en una proposta subratllada per un ganxo mediàtic: dues videoinstal·lacions de Bill ViolaObservance i The Return-, cedides per la lleidatana Fundació Sorigué.

Punt de troballa, la col·lecció del fotoperiodista Facu Santana, recull a la perfecció la filosofia que Pere Moles (enguany repartint-se el comissariat amb Albert Gusi), vol imprimir a les biennals: que art i entorn estiguin lligats i que el primer serveixi per preguntar-nos com estem tractant el segon. Això encara que la proposta ha acabat esquivant el debat de les primeres edicions —van sorgir especialistes i crítics improvisats de sota les pedres— sobre si allò era land art genuí o només en tenia el nom. Cap discussió, es van dir Moles i els seus, la rebatejarem com L’Andart i mort el gos… El fil conductor no canvia, però, i La muntanya en circulació és el leitmotiv proposat als creadors com a punt de partida. A banda, la referència a la filosofia japonesa tan del gust del comissari: mottainai, locució que expressa la tristor davant aquelles coses que es fan malbé i ja no podran ser utilitzades.

Nova vida per antics espais

Moles està desenvolupant un talent especial per insuflar nova vida, ni que sigui pel curt espai de les biennals, als edificis en desús, mostres d’un passat industrial que mor a Andorra: fa uns anys havia aconseguit que li deixessin una vella fàbrica de llanes escaldenca, i en aquesta ocasió és Catsa, antiga tabaquera, el bastiment que ha reconvertit en imponent sala d’exposicions, ocupant els espais que en el passat havien estat magatzems, vestidors del personal, menjadors i oficines, casa del guarda o nau de manufactura, a més d’un refrescant jardinet al peu del Valira que és francament trist que es mantingui inaccessible durant aquestes calorades estiuenques.

Fotografia de l’antiga tabaquera.

El contenidor de la mostra havia estat seu de la Cooperativa Andorrana de Tabacs S.A. (Catsa), societat creada el 1961 per plantar cara a l’hegemònica Tabacs Reig. A la planta de producció treballaven al voltant de vuitanta cigarreres —moltes procedien d’Andalusia i Galícia—, que manufacturaven unes 1.500 cigarretes diàries. Els homes, una desena, eren els que s’encarregaven de fer la barreja dels tabacs, arribats de Brasil, Cuba, de la República Dominicana. La fàbrica va estar en funcionament fins al 2013. A partir d’aquell moment, l’edifici acolliria l’empresa Sabors i Aromes d’Andorra, que intentava comercialitzar la trumfa (patata) del país. El negoci es va revelar poc competitiu i l’edifici va quedar definitivament en desús el 2016.

A la memòria de les antigues cigarreres en particular i de tot allò que el tabac ha estat per Andorra ha aixecat un monument Toni Cruz, Memòries, imponent instal·lació que ocupa un dels menjadors de la fàbrica. “Del tabac se’n parla poc, perquè és un producte que ha anat quedant demonitzat, però els andorrans hem de ser agraïts amb el passat i amb una indústria que va donar feina a moltes persones, sobretot a les dones, perquè a les fàbriques de tabac hi treballaven més dones que homes”, recorda l’escultor. Cruz no ha passat per alt un altre dels aspectes més controvertits, d’una banda, i llegendari d’una altra, fins i tot identitari en certa manera, el del contraban, amb els paquetaires, els fardos i la duríssima vida que, en realitat, representava. “Tot evoluciona, i fa ja dècades que el contraban és il·legal a Andorra, però hi va haver un temps en què era una forma honrada i pacífica de guanyar-se la vida”, puntualitza. Amb la instal·lació —escultures de malla de filferro modelada a alta temperatura i envoltades de les grans fulles posades a assecar, “perquè el tabac continua present a casa nostra, als nostres camps”— ha volgut recuperar “l’ànima” d’aquella activitat.

Instal·lació de Toni Cruz.

Més immaterial és la proposta de la catalana Clàudia Vives-Fierro: a Una partitura per Andorra, exhibida al que eren les oficines de la companyia, ha volgut descriure en notes el so del país. Les esquelles, la baixada sorollosa dels rius o el silenci dels passos sobre la neu, però també les accelerades dels eixelebrats conduint per les avingudes o la campaneta que des de fa segles crida els consellers generals de les valls a la sessió. La identitat sonora del Principat, en una instal·lació en la qual el visitant es converteix en participant actiu. La polifacètica Vives-Fierro (també exerceix com a DJ i va ser directiva del Barça a l’equip de Sandro Rossell) participa en la biennal per primer cop, un esdeveniment, assegura, que ha anat prenent cos i que ofereix als creadors l’oportunitat “d’experimentar, de provar, fer propostes noves”.

Innovador, si més no a Sant Julià de Lòria, va ser el passeig que protagonitzava Enric Maurí pels carrers de la localitat aquest estiu: arrossegava quaranta ampolles de cinc litres d’aigua (buides o, segons ell, emplenades amb aire del Montseny). Els lauredians no hi van fer gaires escarafalls, “com si aquí fos el més normal del món”, explicava amb ironia l’artista. La performance, perquè d’això es tractava, estava destinada a enregistrar el vídeo que completa l’obra que mostra als vestidors. De títol, Aigua, òbviament, i òbviament vol provocar una reflexió sobre recurs tan valuós i escàs. La seva, de reflexió al respecte, va començar a Sarajevo, durant la guerra. Tindria un important punt d’inflexió als noranta, a la barcelonina plaça Catalunya, quan a un grup d’immigrants que malvivien al carrer una televisió els preguntava si els havia valgut la pena: la resposta va ser un dit apuntant a una font, a pocs metres, no a hores de distància.

La instal·lació aquàtica d’Enric Mauri.

Amb la distància juga el muntatge d’Olivier Thomas, escenògraf parisenc que prefereix els espais oberts, la natura, per conjugar la imaginació quan no està constrenyida per l’ofici. Déplacer les montagnes ha titulat el treball, exhibit al que era la nau de fabricació. Un enorme mapamundi a terra indica els llocs on enviarà per correu postal fragments de rocs d’Andorra; els grans centres artístics seran els destinataris. L’objectiu? Posar en solfa l’ecosistema de l’art, tan concentrat en pocs llocs i poques mans.

No pedres, sinó troncs, va recol·lectar Ernesto A. Ledesma, per confeccionar la seva obra. Per les ribes del Valira alguns, tot i que la major part són els que després són arrossegats pel Segre i dipositats al pantà d’Oliana. Argentí assentat al Principat i fuster d’ofici, la seva és una de les obres que pul·lulen pels carrers i places de Sant Julià: una cadira de proporcions gegantines amb la que vol posar de manifest “la bellesa de què ens proveeix la natura, especialment la dels arbres, que quan moren segueixen oferint refugi a la vida”. Aixopluc a les bestioles, o privilegiada atalaia als gats dels carrerons lauredians que s’hi enfilen.

L’obra d’Olivier Thomas.

L’aire lliure, i les grans dimensions, són també els elements de l’obra de Sim Marek, tunisià establert a França fugint dels extremismes religiosos. Forma part del circuit urbà de la biennal amb una proposta, Divinitats, en què reaprofita materials de rebuig per elaborar la màscara d’enormes proporcions dibuixada sobre un roc. Divinitats és una manera sarcàstica de referir-se a nosaltres, és clar: l’obra denuncia “l’ecocidi” perpetrat per la raça humana.

Alba Doral
Periodista. Llicenciada per la UAB. Ha treballat en mitjans gallecs (La Voz de Galicia, El Progreso) i des de fa 14 anys es mou per Andorra: al Diari d'Andorra va exercir com a redactora de cultura i des de febrer del 2020 explora nous àmbits al BonDia.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close