Arts visuals / Exposicions

Lara Fluxà, entre la delicadesa i el perill

La mallorquina Lara Fluxà (Palma, 1985) viu un moment particularment dolç de la seva carrera. Fa anys que és considerada una de les artistes més singulars i prometedores del panorama de les arts plàstiques del país, té obra en col·leccions públiques i privades, ha participat en nombroses exposicions col·lectives i, entre finals del 2018 i principis del 2019, va exposar un projecte vistós i impactant a l’Espai 13 de la Fundació Miró de Barcelona. Aquest estiu, a més, s’anuncià que és l’artista seleccionada per representar Catalunya al Pavelló de la Biennal de Venècia 2022, en un projecte concebut a mitges amb Oriol Fontdevila. Per acabar-ho d’adobar, Fluxà acaba d’inaugurar una exposició a Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma, que a més li ha comprat tres peces.

Malc. Pensar el peu, moure l’entorn
Lara Fluxà
Comissària: Imma Prieto
Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma
Fins al 20 de febrer del 2022

Titulada Malc. Pensar el peu, moure l’entorn, i comissariada per la directora Imma Prieto, l’exposició és sintètica —una vintena de peces— però resulta idònia per endinsar-se en l’univers plàstic i conceptual de l’artista. Hi ha els materials que són marca de la casa: el vidre, sobretot, però també residus, com ara oli de motor usat. Tot ho distribueix per l’espai amb la intenció conceptual, anímica i visual que fa anys que està explorant: per veure la tensió que es genera entre la delicadesa amenaçadora de les peces i la presència dels espectadors, per fer conviure en un mateix àmbit allò que és incitant i suggeridor i allò que intimida.

Lara Fluxà, Ruec, 2019. Vidre i oli de motor. Cortesia de l’artista © Fotografia: Roberto Ruiz.

“La potencialitat de l’accident, això m’interessa molt —em diu—. El perill que corren els cossos dels espectadors, que van entre les peces de vidre i senten que poden tallar-se o tacar-se, conviu amb el perill que aquests mateixos cossos puguin trencar l’obra, fer-la malbé. Això obliga a un pacte, a una relació consensuada, o vigilant, entre les peces i els espectadors”. Mentre parlo amb Fluxà, altres periodistes ronden per la sala, fent-hi fotos o gravant o simplement mirant. Un càmera s’acosta, massa i potser sense veure-la, a una peça col·locada discretament en un racó. Fluxà l’avisa: “Alerta, que això és un camp de mines!”. Ja ho diu ella: la fragilitat, el risc.

La majoria de les peces, estilitzades, fetes amb vidre bufat, algunes de colors greus, però algunes també transparents —fins al punt que només les veus després d’haver-te fixat en l’ombra que projecten sobre les parets blanques—, estan posades en terra, recolzades a la paret o clavades —com protuberàncies serpentiformes—, però n’hi ha tres que destaquen perquè estan col·locades damunt peanyes. Les peanyes en qüestió són de color blanc, i per tant queden bastant dissimulades, però fan quasi un pam d’altura i és obvi que tenen com a missió protegir les obres que sostenen. Com que les tres obres protegides són justament les tres que ha adquirit Es Baluard, i com que és una protecció que en part desmunta la naturalesa discursiva i conceptual de l’obra de Fluxà, el fet és interessant perquè il·lustra la sempre problemàtica relació entre l’artista i la institució que l’acull. Si hi ha una tensió entre les peces i els cossos dels espectadors, també hi ha una tensió entre la voluntat de l’artista i les imposicions del museu sobre allò que ja posseeix de l’artista.

Lara Fluxà, Luprea, 2018 (detall). Vidre i oli de motor. Col·lecció Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma. © Fotografia: Violeta Mayoral.

Fa temps, vaig parlar llargament amb Fluxà per fer-ne un perfil, que es va publicar aquí mateix. Ella em va explicar que és el procés de treballar amb els materials, sobretot amb el vidre, tant el que l’ajuda a saber què vol com a construir un discurs sobre la marxa. Tot reivindicant el que és sensorial i manual —diguem-ne artesanal— de la seva feina, Fluxà em va parlar sobre la importància d’assolir “els coneixements més comuns en relació amb el material per, després, girar-ho tot. Potser el vidre és més fort del que ens pensam, no? És un aprenentatge que jo he fet a base de situacions que em passaven al taller treballant el vidre i a base també de veure com es comportava la gent que venia i veia el que feia”.

Ho puc comprovar en els moments que la sala queda buida: l’exposició canvia en funció de si hi ha espectadors que hi circulen i la contemplen. Quan la sala és buida, és més pura, més innocent, més inofensiva, més freda, més amable; quan hi ha gent, en canvi, no diré que es crispi o que cobri vida —un tòpic—, però sí que sembla que es mogui o que tremoli a un ritme tan suggerent com inquietant.

Lara Fluxà, Zaluc, 2018. Vidre i oli de motor. Col·lecció Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma. © Fotografia: Violeta Mayoral.

En el perfil que li vaig dedicar i que ara he esmentat, Fluxà deia: “m’interessa treballar amb materials i formes fràgils, i fer-ne una disposició que pot semblar perillosa o fins i tot agressiva, i veure com el nostre cos actua i se sent interpel·lat pel que observa. Quan vaig fer l’exposició a la Fundació Miró, en terra hi havia peces de vidre amb líquid i l’actitud de la gent canviava respecte del que havien vist al museu i de com s’hi havien comportat. De cop, prenien una consciència aguda del propi cos i canviaven el ritme, perquè entenien que s’havien de moure amb compte per no prendre mal ells i per no fer malbé les peces”.

Mentre passejo per l’espai expositiu d’Es Baluard ocupat per les peces de Fluxà em ve al cap la sensació que vaig tenir mentre passejava per l’Espai 13 de la Miró quan ella hi va exposar. Tot i que a la Miró l’espai era més carregat, el terra estava més ple i hi havia més peces, les sensacions i el comportament són els mateixos: al principi no saps ben bé com has de mirar les obres; després et planteges per on de la sala pots passejar; després hi comences a fer una tímida incursió caminant a poc a poc, mirant en terra i als costats; tot seguit et planteges què pots trepitjar i què no; l’estat d’alerta se’t dispara perquè ja no has de tenir en compte només el que tens davant sinó també el que pots tenir darrere o als costats…

Vista de sala de l’exposició «Lara Fluxà. MALC. Pensar el peu, moure l’entorn», Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma, 2021.

Mentre escric aquest paper, reviso les notes en brut que vaig prendre per fer el perfil de Fluxà i que, finalment, vaig descartar. Hi trobo una altra reflexió seva pertinent, sobretot ara que inaugura una exposició similar a la de la Miró. La reflexió sembla un balanç de danys de l’experiència de la Miró, però és molt més: “La por és tremendament creativa, perquè et fa projectar possibles futurs, i tots són sempre potencialment destructors. En els dos mesos que va durar l’exposició de la Miró, només va haver-hi un petit accident, i va ser el primer dia. Després, però, ja no va passar res més. Confiar en els espectadors, però sobretot confiar en l’energia mútua que es genera entre els espectadors i les peces: això és el que dona sentit al meu treball”. I rematava: “El meu treball no funciona si li poses catenàries, perquè amb distància no hi ha vibració. Les meves peces necessiten una afectació de vibració mútua. Sensorial. Corporal”.

La present exposició es podrà visitar fins al 20 de febrer del 2022. Ara només falta saber quants accidents —no físics, sinó anímics, sensorials, intel·lectuals i visuals— provocarà. Auguro que en seran molts.

Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close