Arts visuals

Lara Fluxà, la fragilitat extrema i perillosa

La vocació artística de Lara Fluxà (Palma, 1985) es remunta a la infantesa. El seu pare treballava, entre altres coses, de muntador d’exposicions. “Després d’escola, jo sempre l’acompanyava. Ell feia feina i jo passava hores a Ses Voltes, al Casal Solleric, al Casal Balaguer… Varen ser moltes hores passejant per aquelles sales, jo tota sola”.

Lara Fluxà, una de les joves artistes més prometedores dels Països Catalans –té obra en col·leccions públiques i privades, ha participat en nombroses exposicions col·lectives i, entre finals del 2018 i principis del 2019, va exposar un projecte vistós i impactant a l’Espai 13 de la Fundació Miró de Barcelona–, coneix des dels inicis les bambolines del món de l’art. Ella creu que aquesta circumstància és important: “No només veia com es preparava una exposició, amb tota la seva complexitat tècnica. També veia quina relació s’establia entre el muntador i l’artista, quina era la idea inicial d’un projecte, les expectatives, les solucions tècniques que calia trobar per als problemes que anaven sorgint, com es materialitzava finalment tot plegat…”.

D’aquella formació oficiosa però experiencial i directa, quines diries que en varen ser les principals conseqüències en la teva concepció de l’art i en la teva manera de ser?, li pregunto. “Veure tota aquella diversitat de formes, de materials i d’idees de tan petita –em respon Fluxà– em varen validar l’art com un lloc possible on habitar-hi i créixer”.

El pare de Fluxà no només muntava exposicions. També és escultor i ha treballat a fons el món de la cultura popular –els caparrots, els gegants, la cavalcada dels reis de Palma–, entre altres temes. Per la seva banda, la mare de Fluxà és periodista. “A casa nostra –diu Lara Fluxà– sempre hi ha hagut un taller, amb moltes màquines, amb materials de tota classe, i es donaven sovint situacions singulars, i jocs. Amb això vull dir que l’art sempre ha estat una cosa quotidiana i natural per a mi. A més, com que els artistes amb qui treballava regalaven els seus catàlegs a mon pare, jo els podia descobrir fàcilment”. Amb tot el que explica, no estranyarà a ningú que la dedicació al món de l’art hagi estat, per a Lara Fluxà, una mena de fatalitat conformada i tranquil·la.

Lara Fluxà: Paratext, Hangar. © Luciana Della Villa

En aquest sentit, fer el Batxillerat Artístic va ser un pas lògic, perquè l’objectiu últim era acabar estudiant Belles Arts. Això no implica que s’imaginés un futur com a artista. “No pensava en el futur. Tampoc ho faig ara. Faig feina a tres mesos vista, o a sis mesos vista, o segons el proper encàrrec. Sempre he pensat així, he d’estar en el present, fer el que vull fer o el que puc fer, o una mescla de les dues coses, però no puc no anar al dia. Així com està el món de l’art, no puc fer grans projeccions, ni em puc marcar grans fites, ni imposar-me uns objectius molt definits. Tenir una estratègia és impossible perquè molt poc depèn de tu. Gairebé tot depèn de les circumstàncies, les modes, el circuit. El món de l’art és un engranatge tan complex que el que has de fer és allunyar-te de la situació i ser coherent, o seguir l’instint. Sí, millor això –es matisa–, perquè parlar de coherència és massa meditat, jo el que faig és seguir els meus impulsos i els meus instints, i creure-hi molt. És una qüestió més de cos que de cap”.

Verni, Fundació Miró. © Violeta Mayoral

Fins ara, Lara Fluxà ha pogut anar vivint i dedicant-se sobretot a l’art perquè ha sabut ser elàstica, perquè ha anat acumulant beques, concursos, premis, projectes que li han seleccionat… “En realitat, no són gaires les possibilitats d’aconseguir recursos, però el poc que hi ha també genera un teixit i ens posa en contacte els uns amb els altres. Jo m’he mogut per Mallorca i sobretot per Catalunya: he passat per la sala d’Art Jove, Hangar… Quant als premis, alguns els guanyes i altres no. Has d’incorporar la incertesa, no et queda més remei”. Reconeix, naturalment, que viure de l’art és molt complicat –“els encàrrecs són fluctuants, el sistema d’ajudes i de mecenatge és molt reduït”–, per això Fluxà ha fet classes d’escultura durant uns quants anys a adults, infants i joves, i també ha treballat de gestora cultural.

El cop brutal de la pandèmia ha agreujat una situació ja de per si complicada. “Jo tenia projectes per al 2020, abans que comencés la pandèmia, i algunes exposicions previstes me les han aplaçat indefinidament. La pandèmia ha estroncat una mica o un molt els projectes de tothom. Quant als projectes, hi ha una energia, un impuls de pràctica –diu Fluxà–, i treballar en la concepció d’un projecte sense saber si el podràs materialitzar, o quan s’inaugurarà, t’ho posa tot més difícil. Quin sentit té fer això, em demanava durant el confinament. A mi la pandèmia em va agafar a Mallorca, i recordo que el que més em destensionava vitalment era imaginar-me al taller, a Barcelona. Quan per fi vaig poder tornar, vaig poder respirar, em vaig tornar a sentir al meu lloc”.

Lara Fluxà:Delu, Galeria ProjecteSD. © Roberto Ruiz

El material amb què més ha treballat i treballa Lara Fluxà és el vidre. La descoberta de les possibilitats del vidre també es remunta a la infantesa. En una sortida escolar a la fàbrica de La Fiore, en què els ensenyaren com es treballa el vidre –com s’escalfa, com es fon el gresol, com es bufa–, la concepció d’aquell material que tenia Lara Fluxà va quedar fet miques, juntament amb les normes físiques tal com les entenia. “De cop, vaig adonar-me que el vidre fos era llum total, que per manipular-lo l’estiraven i el tallaven, és a dir, no era matèria líquida ni sòlida, es comportava d’una manera molt diferent de com jo entenia que es comportava. Aquella realitat del tassó de vidre, o del que fos, vaig veure que podia tenir un rerefons més estrany, i em va quedar una curiositat per tornar a aquella experiència. Al joc que dona, a les possibilitats que et dona que tot funcioni al revés: una cosa fràgil es comporta com la mel i ho pots tallar amb tisora. Va haver-hi un gir en el meu món, en la meva percepció”.

Lara Fluxà:Delu, Galeria ProjecteSD. © Roberto Ruiz

A Belles Arts, on el discurs conceptual és omnipresent, Fluxà va participar bastant de la visió i les maneres de procedir hegemòniques que s’hi va trobar, però a poc a poc se’n va anar allunyant. “Les meves primeres obres responien a la idea de desenvolupar una idea, una anècdota, però de totes maneres sempre tenia un interès en el material, i era a partir d’això que l’obra prenia forma”. Vol dir que, en el seu cas, el discurs mai no s’ho va menjar tot. “De totes maneres –continua–, vaig fer un pas i vaig trencar del tot amb la dependència del conceptual quan vaig exposar a la Fundació Miró. Des d’aleshores, no necessito explicar una història, deixo fluir molt més l’obra, no l’encotillo discursivament… A moments soc l’executora del que passa, però a moments també m’enretiro per veure què passa i no depèn de mi. En aquest sentit, les meves obres responen més a sabers i coneixements molt més generalitzats que no pas a una anècdota, actualment. L’aspecte estètic hi és, clar, però és només una capa de lectura: és com ho percebem. El que a mi més m’interessa és l’aspecte sensorial, la reacció quasi corporal que té l’espectador quan està a prop de les peces”.

Com que Fluxà treballa amb materials i formes fràgils, majoritàriament el vidre, i en fa una disposició invasiva i desordenada de l’espai expositiu, els espectadors poden no saber ben bé com s’han de comportar mentre les contemplen. “M’interessa treballar amb materials i formes fràgils, i fer-ne una disposició que pot semblar perillosa o fins i tot agressiva, i veure com el nostre cos actua i se sent interpel·lat pel que observa. Quan vaig fer l’exposició a la Fundació Miró –recorda–, hi havia peces de vidre amb líquid en terra i l’actitud de la gent canviava respecte del que havien vist al museu i de com s’hi havien comportat. De cop, prenien una consciència aguda del propi cos i canviaven el ritme, perquè entenien que s’havien de moure amb compte per no prendre mal ells i per no fer malbé les peces”.

Lara Fluxà:Delu, Galeria ProjecteSD. © Roberto Ruiz

Jo vaig poder visitar el projecte que Lara Fluxà va exposar a la Miró i ho constato: primer no vaig saber ben bé com mirar les obres, després em vaig plantejar per on de la sala podia passejar, després vaig endinsar-m’hi caminant a poc a poc i mirant en terra, tot seguit em vaig plantejar què podia trepitjar i què no, l’estat d’alerta se’m va disparar perquè ja no havia de tenir en compte només el que tenia davant sinó també el que podia tenir darrera o als costats… “La fragilitat extrema de les peces i la potència d’accident que tenien moltes d’aquelles càpsules, que tant poden trencar-se com fer-te mal a tu, funciona com una interpel·lació mútua entre les obres i els espectadors”, diu Fluxà.

L’art de Lara Fluxà fa la impressió de ser una extensió natural del que és ella, una mescla d’intel·ligència i de sensibilitat, de formalització d’unes idees molt pensades i de concreció viva d’un instint afinat i subtil, però poderós.

Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close