Arts visuals / Llibres

L’art, abaixat del seu cadafal

Sovint llegim textos sobre art, fins i tot fora dels àmbits acadèmics i especialitzats, que semblen fixats en fer-lo més inextricable, plens de codis interns i argot. El periodista Enric Nogueras Abelló recorre la direcció contrària en el llibre ‘L’art d’explicar l’art’ (Columna, 2021), un volum que, amb un llenguatge entenedor i traçant paral·lelismes amb referents culturals coneguts, tracta de fer arribar al gran públic els secrets d’un grapat d’artefactes artístics de diferents èpoques.

“A tu no t’interessa la pintura contemporània, mai no t’ha interessat. No tens cap coneixement en aquest camp. Com pots afirmar que un objecte que obeeix unes lleis que ignores, és una merda?”. Aquesta citació de Yasmina Reza, contextualitza el llibre del periodista i comunicador Enric Nogueras Abelló (Barcelona, 1972), la tensió provocada per la recepció artística per part d’un públic que rebutja determinades propostes perquè no coneix els codis que les generaren. “Això el meu fill també ho sap fer!!” sol ser el diagnòstic, també arreplegat per Nogueras, fent conviure amb naturalitat aquesta dita de “diversos autors” (acota Nogueras amb un punt d’humor) amb una coneguda reflexió de Pablo Picasso: “L’Art és la mentida que ens permet comprendre la veritat”.

Com explica l’autor, la gènesi del llibre, una edició curosa i atractiva, cal buscar-la en una visita fa uns anys al CaixaForum de Barcelona. Allà, un jove Nogueras es va confrontar amb una instal·lació del belga Jan Vercruysse, Evental VIII, tres pedestals de fusta amb uns marcs que no emmarcaven cap fotografia o pintura. “Quins pebrots!”, va exclamar el futur periodista, envaït d’una certa sensació de presa de pel. Fins que una guia del museu li va fer veure el que hi havia d’homenatge i exaltació dels senzills elements que, tot just, serveixen “per viure una millor experiència de les obres que veiem, però que sovint ignorem”.

La coberta del llibre.

Aquesta anècdota li va servir a Noguera per obrir la ment i enfrontar-se a l’art amb la voluntat de cercar els instruments de descodificació necessaris per una millor comprensió i gaudi. Una actitud que volia fer extensible a les persones del seu entorn i que es va traduir durant la pandèmia en una sèrie en el seu compte d’Instagram, en el qual penjava cada dia una obra d’art i contava la seua història. De manera “col·loquial i propera”, eludint les explicacions elaborades que tendeixen a complicar la recepció.

D’Ai Weiwei a Santiago Rosiñol

D’aquella experiència naix un volum d’esperit eminentment divulgatiu, dirigit a un públic interessat en l’art però amb coneixements generalistes. No es tracta, com el títol podria donar a entendre, d’un manual per fer arribar al gran públic (Nogueras al·ludeix a la Commom people de la cançó de Pulp) l’art modern i contemporani. Més aviat, l’autor fa un esforç de posar en context un grapat d’obres de referència, contar la seua història amb un llenguatge assequible i posar-la en relació amb altres referents culturals de més abast. Tot allò, en definitiva, que contribueix a que el públic es puga endinsar i gaudir de les propostes que l’autor li planteja.

Ai Weiwei i les llavors de gira-sol.

Un dels eixos de la proposta és abordar algunes de les instal·lacions artístiques que han marcat la història contemporània de l’art. I no és casualitat que la primera entrada del volum es dedique a Sunflowers Seeds, l’obra monumental que el xinès Ai Weiwei va exposar en la Tate Modern l’any 2008, el que hi ha darrere dels espectaculars cent milions de llavors de gira-sol elaborades amb porcellana que cobrien mil metres quadrats de superfície del contenidor londinenc: un material entroncat amb la cultura oriental, una experiència multisensorial i, per sobre de tot, la denúncia de l’explotació a què es veuen sotmesos milions de ciutadans xinesos. Un capítol que, com no podia ser d’una altra manera, recorre la història de persecució patida per l’artista a mans de les autoritats del seu país.

Hi ha altre tipus d’instal·lacions no tan vistoses o espectaculars que requereixen d’un esforç més gran de contextualització, que necessiten de la història que hi ha al darrere per la seua comprensió. Nogueras fixa la mirada en altres fites com Untitled (Portrait of Ross in L.A.), del 1991, la instal·lació efímera i renovable que Felix Gonzalez-Torres va dedicar a Rossey Laycock, una de les moltes víctimes de la sida durant el període en què es va fer l’obra. Una muntanya de caramels apilonats en un racó, que el públic podia agafar, que amaguen una història dura: el pes de les llepolies corresponia exactament al de Laycock, setanta-nou quilos i tres-cents grans. I la pèrdua que anava sofrint la muntanya de caramels en la mesura que el públic els consumia simbolitzava la consumació que la sida provocava en el cos. Fins l’extinció final.

Untitled (Portrait of Ross in L.A.), de Felix Gonzalez-Torres.

Atesa la cruesa del que es conta, no estic segur que a Gonzalez-Torres li haguera plagut la derivada romàntica que Nogueras fa cap a un film com l’ensucrada La princesa promesa, però l’esperit de l’obra queda perfectament reflectit. Com passa amb la polèmica My Bed, de Tracey Emin, la poderosa biografia visual dels abismes visitats per l’autora que agafa dimensió en la mesura que tenim accés al context, al relat que la va generar, allò que atorga contingut a la sòrdida escenificació del paisatge després d’una batalla autodestructiva.

El partenón de libros, de Marta Minujín, Red on green, d’Anya Gallaccio, El castillo, de Jorge Méndez, 7 Magic Mountains, d’Ugo Rondinone, Maman, de Louis Bourgeois, Shiboboleth, de Doris Salcedo o Mar Negro de Carlos Aires, són altres de les instal·lacions artístiques visitades per l’autor, una tria bastant il·lustrativa i que, a més, contempla una presència ben nodrida de dones artistes. Per a un lector no excessivament iniciat, que tinga referències parcials i inconnexes, L’art d’explicar l’art li proporciona un fil conductor interessant i satisfactori des del punt de vista de la comprensió i les connexions i una aproximació raonada a manifestacions artístiques com ara el Land Art.

My Bed, de Tracey Emin.

El llibre, en tot cas, també permet conèixer com han evolucionat obres com Matter and mind, la prodigiosa instal·lació de Noriyuki Haraguchi a la qual la iraniana Shirin Sabahi va dotar d’una nova i insospitada vida. Interioritats igualment suggestives quan arribem a Novia, de Joana Vasconcellos, la brillant posada sobre el tauler d’un tema tabú com la menstruació femenina a través d’un llum de sostre aparentment ampul·lós però confeccionat amb tampons, un atreviment que va fer esclatar el cap de les autoritats franceses. També cal ressenyar la reivindicació de Yoko Ono continguda en el revelador capítol dedicat a White chess set (1966). Es pot jugar a uns escacs sense les peces negres? El sorprenent recorregut que hi ha darrere d’aquesta pregunta era una fita d’art en evolució que mereixia ser inclosa en el llibre.

Amb aquests antecedents, el lector esperaria que la tria pictòrica estiguera centrada en fer una mica de llum sobre algunes de les obres mestres de l’abstracció. Lluny d’això, Nogueras prioritza el relat, la història que hi ha darrere d’obres que no requereixen un gran esforç interpretatiu però que contenen material digne de literaturització. La columna rota (1944), de Frida Kahlo, és una de les obres més explicades i contextualitzades de la història de l’art, però l’esperit divulgatiu de l’obra admet la revisita, l’aprofundiment i ampliació dels coneixements al voltant de la volcànica existència de l’artista mexicana. I el mateix es pot dir del triple retrat dedicat per Gustav Klimt a Maria Munk, una diversificació no volguda i una vida de la persona retratada que tenen el seu què.

La bèstia humana, d’Antoni Fillol.

Amb tot, resulta més interessant la immersió en obres com La bèstia humana (1897), del valencià Antoni Fillol, una subtil i naturalista denúncia -l’adjectiu, com es pot inferir de la connexió amb l’obra de Zola no és arbitrari- de l’explotació sexual. En un dels millors capítols del llibre, Nogueras esbudella la multiplicitat de significats continguts en la pintura, sense oblidar la contextualització, riquíssima quan aborda les miniatures de Sarah Goodridge i Edward Greene Malbone, obres que amaguen, al marge dels valors artístics i l’extrema dificultat d’execució, tot un seguit de claus sociològiques de la societat anglesa dels segles XVIII i XIX. Amb aquestes claus, arribem a obres com Timòclia matant el capità d’Alexandre Magne, que ens serveix per emmarcar la fascinant vida de l’artista Elisabetta Sirani (Bolonya, 1637-1665). I en un marc historicista semblant, també ens endinsem, de la mà de Santiago Rusiñol i La morfina (1894), en el món de les addicions bohèmies i en un fragment ben interessant de la vida del polifacètic artista català.

Sortosament, el llibre conté una història amb la qual Enric Nogueras Abelló té una vinculació més personal i, gràcies a això, trobem un dels passatges més reeixits, la història de Nena amb un càntir d’aigua, de Miquel Vladrich (Torrelameu, 1887-1956). L’obra, en si mateixa, és fascinant, és una pintura que captiva. Però la història del quadre i l’itinerari que va seguir pel que fa a la propietat, i que deixarem per als lectors del llibre, és digna d’una novel·la. I conté un final literari que li fa justícia.

Nena amb càntir d’aigua.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres. Membre del Consell Valencià de Cultura.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close